La didàctica de la literatura com a àrea de reflexió s’ha format en les últimes dècades, segons afirma Teresa Colomer al seu estudi: “La didàctica de la Literatura: temes i línies d’investigació i innovació”.
30 de de juny de 2016
Durant els anys 60 es va evidenciar que model d’ensenyament literari, consolidat al segle XIX, ara resultava obsolet elenfront d'una societat de masses “gestada als països occidentals postindustrials”, assegura Colomer. Ja que, aquest model no tenia com a propòsit ensenyar literatura, sinó que aquesta apareixia com a “una activitat d’elocució que preparava per a activitats professionals”, destaca l’autora. La retòrica es basava en el domini del text i del discurs, mentre que la lectura dels clàssics grecs educava en moral.
Els canvis històrics en els mecanismes de producció cultural i de cohesió social generen evidents conseqüències en l’evolució de l’ensenyament literari. Açò és degut al fet que la literatura se situa en l’àmbit de la representació social, i per tant, reflecteix i ajuda a configurar valors i idiologies. Tal com ho explica l’autora de l’assaig, la literatura participa en la forma que té la cultura d’institucionalitzar-se mitjançant la construcció de l’imaginari col·lectiu. Així, el model educatiu a emprar respondrà a la visió que cada societat atorgue a aquesta.
La literatura se situa en l’àmbit de la representació social, i per tant, reflecteix i ajuda a configurar valors i idiologies
Durant el segle XIX es va atribuir una funció nova a l’ensenyament literari, a partir de corrents com el romanticisme, el positivisme i la creació dels estats nacionals. En la majoria de països, segons explica Colomer, “la historiografia literària va seleccionar els autors i obres claus del patrimoni nacional i va crear una consciència de passat cultural que calia ser difós durant l’etapa escolar”. Actitud que hui en dia segueix mantenint-se.
La historiografia literària va seleccionar els autors i obres claus del patrimoni nacional i va crear una consciència de passat cultural que calia ser difós durant l’etapa escolar
En aquest sentit, l’estudi d’un manual d'història, amb explicacions i exercicis a complimentar, ha sigut la pràctica per excel·lència de l’ensenyament literari; entesa com l'accés a la cultura. Aquest mètode s’ha mantingut estable en el temps i ha romàs en totes i cada una de les etapes educatives -de l’escola a la Universitat-, creant així, una comunitat de lectors. No obstant això, per a l’autora; aquesta concepció venia forçada per la idea de la llengua literària com a llengua model per a l’expressió.
Les causes que expliquen l’elevat fracàs d’aquest mètode d’ensenyament cultural i lingüístic són els següents:
- La nova organització postindustrial de les societats, junt amb una forta explosió demogràfica.
- La fi de l’ensenyament literari com a eix de configuració dels aprenentatges. Necessitat d’adoptar una visió funcional de la lectura.
- Fracàs de les esperances de democratització i progres social mitjançant l’escola. Escàs domini de la llengua.
- Els canvis teòrics produïts en les disciplines de referència.
En principi, foren els avanços en les teories lingüístiques durant els seixanta els que propiciaren la renovació en l’àmbit de la llengua i la literatura. La nova fonamentació va passar a considerar la literatura com a una desviació de la norma, així fou englobada en l’aprenentatge funcional de la lectura; que era entesa com a forma social d’accés tant a la informació com a la ficció.
“Les preocupacions dels ensenyants de llengua es va desplaçar cap a qüestions com la llengua oral, el domini de l’expressió, la relació amb els mass media o la lectura de la imatge, mentre que les classes van passar a basar-se en l’aprenentatge de la gramàtica descriptiva i en exercicis comunicatius”, comenta Colomer.
Foren els avanços en les teories lingüístiques durant els seixanta els que propiciaren la renovació en l’àmbit de la llengua i la literatura
Què va passar en altres països amb l’ensenyament literari?
- França: la naturalesa del llenguatge literari derivà cap a la semiòtica, i les seues propostes explicatives intentaren aplicar-se al comentari escolar de textos.
- Itàlia: aparició 1972 de la Sintesi di Storia Letteraria de Asor Rosa, on es plantejà el paper de la literatura en la societat de masses. També fou fonamental l’obra d’Eco, la qual va incorporar la relació entre text i lector.
- Països anglosaxons: són importants les obres de Widdowson que situaven els canvis didàctics derivats de les teories lingüístiques en el context literari; o les de Fish, que relacionaven l’ensenyament amb la crítica literària d'acord amb la nova dinàmica sobre la recepció del text.
Així doncs, les noves perspectives teòriques tornen a considerar el valor epistemològic de la literatura, la seua capacitat cognoscitiva, segons afirma l’autora de l’estudi, d'interpretació de la realitat. Se substitueix així “ensenyament de la literatura” per “educació literària”. Aquesta educació ve justificada per una reformulació del paper de la literatura en la formació dels ciutadans com a forma de construcció cultural de l’individu.
Publicat per: Verónica Cañizares Ramos
