Si poguérem observar un fons marí del Neogen, fa milions d’anys, la imatge ens resultaria sorprenentment familiar: grans petxines en forma de falca emergint del sediment i filtrant l’aigua en silenci. Són Pinna, un dels bivalves més grans coneguts i un exemple extraordinari de continuïtat evolutiva.

Aquest gènere té un registre fòssil que es remunta al Pèrmic, fa prop de 300 milionsd’anys. L’exemplar exposat al MUVHN —una matriu d’uns 45 cm amb diversos individus— procedeix del Neogen (entre 23 i 3,6 milions d’anys). Les seues línies de creixement i l’extrem apical mostren com vivien parcialment soterrats i fixats al fons mitjançant el bissus, un feix de filaments resistents.

Com els seus parents actuals, eren organismes filtradors que habitaven aigües somes (1–50 m), sobre fons arenosos o fangosos, sovint associats a praderies marines. Les seues conquilles no eren només una “casa”: també servien de suport a altres organismes, contribuint a la biodiversitat.

La comparació amb l’espècie actual, Pinna nobilis (nacra), revela un disseny biològic gaire bé inalterat durant milions d’anys. Aquest gran bivalve mediterrani pot superar el metre de longitud i juga un paper clau en la claredat de l’aigua.

Tanmateix, aquest “fòssil vivent” es troba hui en perill crític d’extinció. Des de 2016, una mortaldat massiva causada principalment pel protozou Haplosporidium pinnae ha devastat més del 99 % de les poblacions.

Curiosament, el seu bissus —els filaments amb què s’ancora— va donar lloc a la famosa “seda de mar”, un dels teixits més valuosos de l’Antiguitat.

Un llinatge que ha sobreviscut milions d’anys… i que ara depén de la nostra capacitat de conservar-lo.

•