HOLOTIP: Hispaniasaurus cranioelongatus (MGUV-24447)
Hispaniasaurus cranioelongatus va ser un rèptil marí, molt similar als notosaurios, que va viure durant el Triàsic Mitjà en la Formació Cañete, en el que hui és Conca. Fa uns 242 milions d'anys, en el Landiniense, quan Hispaniasaurus habitava el planeta, el paisatge de Conca era molt diferent a l'actual ja que la regió es trobava en el marge occidental de l'oceà Tethys. En aquest context, en la Formació Cañete han quedat preservades evidències d'un ambient marí succint de plataforma carbonatada, pròxim a una costa àrida amb llacunes salobres i dunes, similar al paisatge actual típic de les costes magrebines, anomenat sabkha.
Per tant, el nostre protagonista nadava i caçava en aigües molt poc profundes que compartia amb altres animals com braquiópodos, bivalves, gasteròpodes i equinoderms. A més, en la Formació Cañete, també s'han trobat restes d'altres vertebrats com placodontos, notosaurios i peixos.
Les restes de Hispaniasarus cranioelongatus van ser descrits en 2017 per l'equip d'Ana Márquez Aliaga, sent ella una paleontòloga de reconeguda trajectòria a nivell mundial, per la seua especialitat en sistemàtica i paleogeografia del Triàsic occidental d'Europa. Aquestes restes es troben depositats en el Museu de la Universitat de València d'Història Natural i consisteixen en un crani de morfologia rectangular de 6,5 centímetres de longitud i 3,3 centímetres d'ample, amb una altura màxima de 1,5 centímetres. Hispaniasaurus cranioelongatus presenta una característica elongació en la zona postorbital del crani, que és la que dona nom a l'espècie i la que diferència a aquest tàxon de la resta de rèptils marins coneguts fins hui. A més, compta amb uns alvèols dentals de gran grandària que encara contenen restes de les peces dentals. Encara que cap d'elles es conserva al complet, gràcies a l'escaneig amb la tècnica del micro-CT-scan s'ha pogut estimar la seua gran grandària en comparació a altres rèptils marins, la qual cosa podria indicar algun tipus d'especialització quant a l'alimentació. Cal esmentar que aquest exemplar és un holotip (exemplar físic únic utilitzat per a descriure l'espècie) i el MUVHN és l'únic lloc del món on es troba exposat i on poder admirar-lo.
Si bé és cert que s'han donat nombroses troballes de rèptils marins a nivell global, és un grup encara enigmàtic, especialment els seus representants triàsics, sobre els quals fa falta fer un major esforç investigador.
Precisament en el Triàsic és quan aquests animals, els rèptils, s'aventuren en els ecosistemes aquàtics ja que després de la greu extinció de finals del Permià (també coneguda com la Gran Mortaldat) que va erradicar al 96% de les espècies del planeta, molts ecosistemes van veure els seus nínxols ecològics buits. Els rèptils van tindre ací una excel·lent oportunitat per a diversificar-se en aquesta mena d'ambients, sorgint nous grups com les tortugues, els notosaurios o els placodontos.
Per a mediats i finals del Mesozoic, els rèptils eren, en molts casos, la cúspide de moltes de les cadenes tròfiques de les mars i oceans del planeta. De fet, no va ser fins al següent esdeveniment d'extinció global, el de finals del Cretàcic, que els rèptils marins van perdre la seua hegemonia i la majoria d'ells va acabar, igual que els dinosaures, extingint-se.
En l'actualitat, els únics rèptils que continuen aventurant-se en la mar en major o menor grau, són: les tortugues, algunes iguanas i serps marines i els cocodrils d'aigua salada.
DESCÀRREGA EL SEU MODEL 3D EN EL NOSTRE SKETCHFAB
