Aquest projecte parla de la salut mental tot exposant el silenci que el circumscriu. NO PUEDO MÁS tracta la vulnerabilitat com a eina empoderadora des d'una visió de gènere. A través del treball plàstic amb el llenguatge i el lèxic propi d’allò privat i íntim es transcendeix a l’esfera política i a la pública per a exposar un discurs terapèutic i en primera persona.
La proposta consta de dos elements que dialoguen entre sí. La part principal és un text brodat amb encaix i pedreria de nacre i quars sobre tul transparent; un element propi d'un context domèstic, íntim i femení. El text-joia NO PUC MÉS apareix ingràvid a l'altura de la vista.
D'altra banda, un element relatiu al món publicitari: tres grans fotografies. En cadascuna hi ha un autoretrat sobre el qual apareixen superposades una a una, les paraules del tèxtil: NO - PUEDO - MÁS. Aquestes imatges insisteixen en una lectura individual i el seu significat autònom. El punt focal se situa sobre la paraula brodada i apareix desenfocada la persona retratada i, per tant, en un pla secundari. Cadascuna de les paraules estan sobre la mirada, tot insistint en una anul·lació identitària.
Noé Bermejo. El seu treball gira entorn dels atributs que sustenten la idea del “jo”. Les capes de significat i el diàleg amb allò popular defineixen les seues propostes i la fotografia familiar és l'eix vertebrador de la seua obra. Ha exposat en El Horno de la Ciudadela (Pamplona), en el Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat (MuVIM) i en L ́Etno, a València, diferents fases de la instal·lació site specific “Memoria/Recuerdo/Olvido”, i en espais com Tasneem Gallery o El Palomar (Barcelona) el projecte “De un color sufrido”.
