Mira'm ara. Què lluny estic de tant borrego i tant bou. Entre en una edat més que adulta sense haver de mostrar un somriure fals quan algú amb la seua estupidesa, enveja o mesquinesa, em faça arrufar les celles.

Durant molt de temps vaig haver de suportar a gent tòxica. Manipuladors emocionals entre els quals es trobaven alguns éssers molt benvolguts com a familiars, amics o companys de treball, que no han sabut o volgut distingir la prima línia que separa a un ésser bo de semblar ximple, així com qüestionar moltes de les meues importants decisions personals. Això és una autèntica i premeditada falta de respecte.

Algun ignorant acomplexat fins i tot ha utilitzat la burla com a mitjà per a sentir-se savi, sense adonar-se que el vertader home intel·ligent aparentava ser un ximple davant d'un ximple que aparentava ser una mica més intel·ligent.

Així doncs, s'han guanyat a pols que em desfaça de tots ells per sempre. No els trobaré a faltar ni un segon. És el que té escopir cap amunt, que la llei de la gravetat ho col·loca tot en el seu lloc.

Ara tinc la certesa que no em vaig equivocar, i que el xiquet vergonyós del pupitre del fons pot ser venjat per l'home que hui el recorda. Sé que ja puc ser feliç a la meua manera, i no a la d'uns altres.

Amb les meues lletres, amb les meues paraules, amb les meues frases, amb les meues històries, amb les meues pel·lícules, amb la família que em queda, amb aqueixos amics que no sé quant temps duraran i per això estima tanta. Amb la mirada serena sobre el que passa al meu voltant, al carrer, en el treball, en la vida, i en la mort també.

Ara pense que la virtut, en el més profund sentit de la paraula, està a haver sortejat miserables durant tants anys quan a prop van estar de convertir-me en un altre.

Comprenc per fi que els mals professors són un accident sense massa importància, perquè soc jo qui aprenc, i la vida la que m'ensenya, fins i tot amb els seus insults, amb els seus malvats menyspreus, amb les seues tragèdies, o amb les seues implacables regles.

Ja no em queda temps per a odiar a la gent que m'odia, estic molt ocupat a voler a la gent que em vol. I si els que pensen tan malament de mi saberen el que pense d'ells, encara pensarien pitjor.

A hores d'ara no tinc por, gens de por, al fet que les meues botes s'embruten amb el fred tacte de les voreres. He entés que es poden tindre els collons en el seu lloc, els peus fermament assentats sobre el sòl, i no per això haver de renunciar a contemplar les estreles.

T'ho diu un que des que li han tancat les teulades afila el seu llapis amb el ganivet de tallar el pa. Un que ja no confia ni en el pastor ni l'amo. Tampoc en el ramat. T'ho dic jo.