Juli Peretó, Universitat de València

Fa poc menys de 4 000 milions d'anys va aparèixer la vida. Potser en un bassiol d’aigua soma i temperada, com va somniar Charles Darwin, unes bombolles moleculars van començar a fer còpies de si mateixes. Amb això emergia una continuïtat històrica, una transmissió vertical de pares a fills, de les instruccions genètiques d'aquells sistemes biològics primitius. Però molt enjorn en aquella alba de la vida van existir intercanvis d'informació genètica entre diferents llinatges: transmissions horitzontals de gens.

Les transmissions genètiques vertical i horitzontal són dues cares de la mateixa evolució. La vertical és un dels pilars fonamentals de la teoria proposada per Darwin: allò que ell va anomenar “principi de divergència”. Aquesta transferència genealògica d'informació genètica, de genomes, és la base de la relació arborescent dels éssers vius entre si. Qualssevol dos llinatges evolutius estan emparentats a través d'un avantpassat comú.

Gràcies a les tècniques de seqüenciació i anàlisi computacional de gens i genomes, podem anar molt més allà que Darwin. Avui estenem aquesta biologia comparada a qualsevol ésser viu, gran o petit, incloent-hi els organismes unicel·lulars més simples o procariotes (arqueus i bacteris). La gran conjectura de Darwin resta confirmada per mitjà de la lectura filogenètica dels genomes: tota la vida terrestre comparteix un avantpassat comú universal o LUCA (per la sigla en anglès de last universal common ancestor).

La transferència horitzontal de gens i genomes forma part de la naturalesa de les coses i, com no podria ser d'una altra manera, del cànon contemporani de la biologia evolutiva.

Lynn Margulis va contribuir, en la segona meitat del segle passat, a fer que hàgem acceptat amb naturalitat que, a banda de la transferència vertical d'informació genètica, la vida és promíscua i que amb molta desimboltura intercanvia informació entre llinatges. A vegades això succeeix entre organismes molt allunyats evolutivament, com en l'origen de les cèl·lules complexes amb nucli, o eucariotes, quan un bacteri i un arqueu van unir els respectius destins i van generar una diversitat d'éssers complexos que inclouen, entre molts altres, els fongs, les plantes i els animals.

El paper dels virus

Des de la profunditat dels temps geològics tota aquesta evolució cel·lular, procariòtica i, després, eucariòtica, ha anat acompanyada pels virus. Un univers d'entitats evolutives amb l'habilitat d'entrar a les cèl·lules, parasitar-ne la maquinària genètica i metabòlica i fer còpies de si mateixes.

Probablement, des de LUCA o potser molt abans, aquest intercanvi de gens a través dels virus ha acompanyat l'evolució cel·lular. Es coneixen virus que ataquen arqueus, bacteris i eucariotes i constitueixen una diversitat fabulosa (virosfera o viroma) encara molt poc explorada.

 Els virus han exercit un un paper crucial en l'evolució, com bé testifiquen les empremtes que han deixat incrustades en els genomes. Però també volem saber dels virus com a causants de malalties, en humans i en molts organismes que ens interessen, com són les plantes i els animals domesticats. Si hi ha res que tenen en comú els virus, és una extraordinària capacitat de mutar.

Els virus acumulen canvis genètics a gran velocitat, a vegades movent-se a la vora de l'extinció. En aquesta exploració de diversitat, els virus poden aprendre a saltar d'una espècie a una altra. Per a fer-ho, ha de coincidir que el virus acumule mutacions que li permeten reconèixer les cèl·lules d'una altra espècie, però, òbviament, que hi haja també una proximitat o contacte físic entre individus de les diferents espècies. En el cas dels humans, es parla de zoonosi quan es produeix el salt des d'una altra espècie animal que dona lloc a una nova malaltia. Aquesta malaltia emergent pot adquirir proporcions epidèmiques si el virus també aconsegueix una bona transmissió entre humans.

És possibleposar fi a les zoonosis?

De la mateixa manera que en la dècada de 1960 es van erradicar les pràctiques endocaníbals a Nova Guinea que promovien la transmissió d'una malaltia infecciosa neurològica greu transmesa per unes proteïnes anomenades prions (el kuru), ens podem preguntar si la promiscuïtat humana amb animals salvatges, associada amb determinats costums o la depredació dels ecosistemes, es podria eliminar per tal de reduir el risc de zoonosi.

La convivència d'humans amb ocells al sud-est asiàtic, el mercadeig de primats no humans a l'Àfrica tropical o el tràfic d'una diversitat enorme d'animals salvatges associats a les tradicions culinàries i mèdiques asiàtiques són l'escenari de zoonosis descrites en les darreres dècades. Un estudi recent mostra la correlació entre la sobreexplotació dels ecosistemes, amb la consegüent pèrdua de biodiversitat, i l'emergència de noves malalties virals. I està molt demostrat l'origen zoonòtic de molts virus, com el causant de la sida, el virus de l'Ebola o els que provoquen malalties respiratòries, com la síndrome respiratòria aguda greu (SARS).

El nou coronavirus (SARS-CoV-2), causant de la pandèmia de COVID-19, és el resultat de l'evolució natural a partir de coronavirus presents en la fauna salvatge, com mostra l'estudi detallat del seu genoma, que deixa com una opció molt improbable que siga el resultat d'experiments de laboratori. Malgrat els dubtes que encara existeixen, les pistes científiques actuals assenyalen el mercat de marisc de Huanan, a Wuhan, com el focus de les primeres infeccions: dos terços dels primers 41 pacients hospitalitzats havien estat al mercat.

En aquest mercat, la barreja d'humans i animals silvestres era espectacular. El SARS-CoV-2 està emparentat amb coronavirus de ratpenats, però el seu salt des del pangolí malai està sota sospita. Diverses espècies de pangolí estan amenaçades i són objecte del més intens tràfic il·legal d'animals a Àsia. Els ratpenats, per la seua banda, fa temps que s'han reconegut com a grans reservoris de virus zoonòtics, i en particular de coronavirus, en diverses zones del planeta.

El Fons Mundial per la Natura (WWF) ha reclamat el tancament de tots els mercats que es nodreixen del tràfic il·legal d'animals salvatges. El 24 de febrer de 2020 el govern xinès va anunciar la prohibició del consum d'animals salvatges no aquàtics per a l'alimentació (la gastronomia yewei, un esnobisme entre la puixant classe mitjana-alta xinesa). Tot i això, encara se’n permet el comerç relacionat amb la medicina tradicional, una finestra a través de la qual potser s’esmunyirà alguna altra pandèmia del futur. I, no cal dir-ho, l'ús presumptament “medicinal” de les escates de pangolí o dels excrements de ratpenat no ajudaran a evitar-ho.

La humanitat de l’antropocè afronta reptes fabulosos, com la crisi climàtica o l'emergència de noves malalties que, embarcades en avions, es globalitzen ràpidament. Com afirma Sir Martin Rees (On the future, Princeton UP, 2018), no tenim on amagar-nos si hi ha una pandèmia o un col·lapse econòmic o de proveiment d'aliments.

Per a afrontar aquests reptes cal repensar molts aspectes de la nostra vida quotidiana, de les nostres escales de valors, de les nostres pràctiques econòmiques i culturals: en fi, de la nostra coexistència amb la resta de la natura i, especialment, del nostre respecte pels animals no humans. La vida és promíscua i això ha modelat la biodiversitat al llarg de l'evolució, incloent-hi els humans. Però la nostra responsabilitat com a espècie conscient és evitar que la cara fosca d'aquesta promiscuïtat provoque danys i dolors evitables.

Aprenguem de la pandèmia de COVID-19 per anticipar-nos a la pròxima zoonosi que, qui sap, pot ser encara més devastadora.

Juli Peretó, Catedràtic de Bioquímica i Biologia Molecular i investigador de l'Institut de Biologia Integrativa de Sistemes I²SysBio (Universitat de València-CSIC), Universitat de València

Este artículo fue publicado originalmente en The Conversation. Lea el original.