Ana Polache Vengut, Universitat de València

Per a mi l'addicció és una malaltia i jo tinc una malaltia, soc un addicte. Però en aquesta societat no es reconeix com una malaltia. Es coneix la diabetis, el càncer… Doncs és la mateixa cosa. L'addicció és una malaltia obsessiva, compulsiva, que et porta a ficar-t’hi encara que sàpigues que estàs matant-te.

Aquestes són les paraules amb les quals el cèlebre cantant Manolo Tena va definir l'addicció durant l'enregistrament d'un documental.

Aquesta mateixa idea la va expressar la doctora Nora Volkow, actual directora del National Institute on Drug Abuse (NIDA) i una de les més fervents defensores d'aquesta visió mèdica. Ella indica que la drogoaddicció és una malaltia del cervell que es pot tractar. Avui dia ja hi ha una infinitat de proves científiques que ho demostren i per això podem evitar parlar de conceptes erronis i mites infundats científicament que explicaven que l'addicció era només una excusa per a continuar amb el consum.

L'addicció a les drogues es considera un trastorn biopsicològic. És molt complex i, per tant, molt difícil de quantificar o mesurar. Però en les darreres dècades, gràcies a la recerca i als avanços tecnològics, s'ha incrementat exponencialment el nostre coneixement sobre la funcionalitat del cervell i l'efecte que hi tenen les drogues.

La recerca neurobiològica dona suport a la idea que el consum continuat de la droga produeix uns canvis duradors en l'anatomia i en la funció cerebral. Conseqüentment, aquests canvis converteixen l'adquisició de la droga en una preocupació central enfront d'altres tan importants com la família i la feina, i soscaven la capacitat de l'individu per a abstenir-se’n.

La investigación neurobiológica apoya la idea de que el consumo continuado de la droga produce unos cambios duraderos en la anatomía y en la función cerebral. Consecuentemente, estos cambios convierten a la adquisición de la droga en una preocupación central frente a otras tan importantes como la familia y el trabajo y socavan la capacidad del individuo para abstenerse de ellas.

Quan es considera que una persona és addicta a una substància?

Potser la manera més exhaustiva d'abastar tot el complex de símptomes conductuals que caracteritzen l'addicció a les drogues és amb els criteris diagnòstics emprats en el manual DSM 5.

Segons aquest sumari, utilitzat àmpliament per al diagnòstic d'aquesta malaltia, es tracta d'una patologia conductual contínua que evoluciona des del consum inicial cap al trastorn per ús de substàncies (TUS).

Podem dir que l'addicció és l'estadi més greu o extrem de la malaltia. Així doncs, en el cas de l'alcohol, s'indica que els subjectes amb trastorn per ús d'alcohol són aquells que es veuen afectats per aquesta patologia en diferents graus. Es parla de trastorn ‘moderat’ en el cas, per exemple, de la “fartada” habitual dels joves que compleixen dos criteris:

1. L'alcohol es consumeix amb freqüència en quantitats més grans o durant un període més llarg del que inicialment es pretenia.

2. Hi ha un desig persistent o esforços infructuosos de controlar o interrompre el consum de l'alcohol.

Per altra banda, es considera trastorn ‘greu’ el cas d’una persona alcohòlica que complisca sis o més criteris diagnòstics com els següents:

1. S’utilitza molt temps en activitats relacionades amb l'obtenció de la substància, en el consum de la substància o en la recuperació dels efectes de la substància.

2. Es produeix una reducció important de les activitats socials, laborals o recreatives a causa del consum de la substància.

3. Es continua prenent la substància malgrat tenir consciència de problemes psicològics o físics recidivants o persistents, que semblen causats o exacerbats pel consum d'aquesta substància.

Per què unes drogues són més addictives que altres?

En general, el potencial d'addicció de la droga depèn de les propietats intrínseques del compost. Per exemple, les seues propietats determinen la possibilitat del desenvolupament de l'addicció, la qual augmenta en el cas de les substàncies més euforitzants, com la cocaïna.

També són importants les propietats farmacocinètiques. Així, la rapidesa i la intensitat amb la qual comencen els efectes farmacològics d'una droga en condicionen el potencial addictiu.

En general, les vies d'administració de la droga que permeten una arribada ràpida al cervell afavoreixen el potencial addictiu de la droga. Aquest és el cas del tabac administrat per via oral (mastegat) o consumit en forma de cigarret (via pulmonar). En aquest darrer cas, la nicotina arriba més ràpidament al cervell i augmenta el potencial addictiu.

D'altra banda, si una substància s'elimina ràpidament o els seus efectes desapareixen bruscament, l'abstinència es manifesta de manera més ràpida, cosa que obligarà a una administració encara més repetida. És el cas de l'heroïna, que s'elimina ràpidament del cervell i, per tant, produeix símptomes d'abstinència molt abruptes i intensos i facilita la possibilitat de sobredosi.

Al contrari, el cànnabis, per exemple, s'elimina molt lentament i, per això, no provoca una síndrome d'abstinència tan intens com l'heroïna, cosa que prevé, a més, la possibilitat de sobredosi.

Però és important matisar que el major o menor potencial addictiu de la droga no és l'únic factor que condiciona que la persona desenvolupe una addicció.

Probabilitat de tornar-se addicte després del consum de drogues

Si el consum continuat de drogues provoca canvis funcionals i estructurals en els cervells, caldria preguntar-se per què algunes persones que consumeixen drogues es tornen addictes i altres no.

Si es preguntés en un determinat fòrum quanta gent ha consumit alguna droga en les dues darreres setmanes (recordem que el tabac i l'alcohol són drogues, encara que siguen legals), probablement entre un 70 % i un 80 % dels presents respondrien afirmativament. Tot i això, probablement pocs o cap dels consumidors es podria considerar addicte.

Com ocorre en altres malalties, la probabilitat de convertir-se en addicte varia segons la persona (un 40 % del risc és de tipus genètic) i hi ha grans diferències individuals en funció del patró de consum.

De fet, només un percentatge reduït de la població (entre un 15 % i un 20 %) que fa un ús experimental i social de les drogues progressa fins a l'ús intens i finalment compulsiu que caracteritza l'addicció.

El consum continuat no és l'únic factor de risc

Tot i això, en l'actualitat està plenament reconegut que les persones addictes representen un grup molt heterogeni i que no sols la capacitat addictiva de la droga condueix al trastorn addictiu.

És a dir, a més del tipus d'administració i de la via d'administració, els factors ambientals i biològics que condueixen a l'addicció són múltiples, com ocorre amb altres malalties o trastorns.

Com que tots aquests factors no poden ser catalogats pròpiament com a etiològics o causals, es prefereix parlar de tres grans grups de factors de risc.

1. Els factors biològics: l'edat o etapa de desenvolupament en què es troba la persona, el sexe, la genètica, els trastorns mentals.

2. Els factors ambientals: viure en una llar caòtica, amb problemes de consum per part dels pares, influència dels companys, actitud de la comunitat, baix rendiment acadèmic

3.  Les propietats farmacològiques de les drogues.

Factors que poden evitar que el consum desemboque en addicció

En general, com més factors de risc s'associen a una persona, més possibilitats hi ha que el consum inicial de drogues la porte al consum compulsiu i a l'addicció.

Ara bé, també existeixen els anomenats factors de protecció, que eviten el progrés cap a l'etapa final de l'addicció. És a dir, en redueixen el risc.

Entre aquests trobem el bon estat de salut i el desenvolupament neurològic, el suport i la vigilància parental, la seguretat física, la inclusió social i un entorn escolar de qualitat. Recordem que tant els factors de risc com els de protecció poden ser ambientals o biològics.

En resum, la recerca ha mostrat que l'addicció és una malaltia crònica recurrent molt complexa que es manifesta en la forma de conductes compulsives i que afecta tant el cervell, amb alteració de diversos substrats neurals, com la conducta de l'individu.

Comprendre millor les bases de l'addicció pot oferir a les persones el poder necessari perquè prenguen decisions informades en la seua pròpia vida i puguen, d'aquesta manera, evitar l'evolució fins a l'addicció.

Ana Polache Vengut, Catedràtica de Universidad. Departament de Farmàcia i Tecnologia Farmacèutica i Parasitologia, Universitat de València

Este artículo fue publicado originalmente en The Conversation. Lea el original.