Lucía Hipólito Cubedo, Universitat de València; Javier Cuitavi, Universitat de València i Paula Andrés Herrera, Universitat de València

El sistema nerviós central (SNC) està compost per l'encèfal –sovint mal anomenat cervell– i la medul·la espinal. El seu objectiu és processar la informació que rebem dels nostres sentits i, amb aquesta, respondre a aquests estímuls. És el sistema on radica el nostre comportament i on s'emmagatzemen les nostres records, els nostres pensaments i sentiments. És a dir, allò que ens fa tenir una identitat pròpia.

La visió sobre el sistema nerviós central ha canviat de manera considerable i ha adquirit la importància que es mereix amb el descobriment de nous nivells de complexitat en cada nova investigació. Una de les troballes més transcendentals, la va fer el premi Nobel espanyol Santiago Ramón y Cajal, que va descriure unes cèl·lules diferents de les neurones que aparentment tenien una funció de suport i mantenien la unitat del sistema.

Aquestes cèl·lules, el patòleg Rudolf Virchow les va anomenar glia, del grec ‘cola’. Gràcies als treballs incipients de l'escola espanyola i l'alemanya, es van trobar tres subtipus de cèl·lules de la glia: micròglia, astròcits i oligodendròcits.

Malgrat el seu primerenc descobriment a la fi del segle XIX, van haver de passar dècades perquè la neurociència els reconegués un paper més enllà del manteniment neuronal. No va ser fins ben poc, cap al final dels anys vuitanta del passat segle, quan van començar a prendre rellevància i es van augmentar exponencialment les publicacions de treballs científics sobre les seues funcions i el seu paper en la fisiologia del sistema nerviós central.

De la glía es importante destacar sus funciones inmunológicas, de mejora del impulso nervioso y de la transmisión de la información y del mantenimiento del equilibrio del sistema.

La disrupció de qualsevol d'aquestes funcions desencadena alteracions en el sistema, cosa que podria portar a estats patològics. En són exemple les diferents malalties que tenen com a substrat la pertorbació de la funcionalitat glial, com el glioblastoma, l'esclerosi múltiple, determinades demències, les addiccions o altres afeccions neurodegeneratives, com la de Parkinson i la de Huntington.

Microglía: cèl·lules immunitàries en el cervell

Antany es creia que el cervell era un òrgan immunoprivilegiat, ja que la presència de la barrera hematoencefàlica el protegia de patògens indesitjats.

Ara bé, la presencia de la micròglia en aquest òrgan indica exactament el contrari.

La micròglia està formada per cèl·lules immunitàries residents en el sistema nerviós central i que tenen com a funció primària la protecció dels teixits on es troba mitjançant mecanismes inflamatoris i de fagocitosi. És interessant remarcar que la resposta immune derivada de l'activació d'aquest tipus cel·lular ha de ser la justa i necessària per a no trencar la fràgil harmonia entre neurones i glia.

De fet, hi ha recerques recents que indiquen que una inducció exagerada de les funcions microglials és capaç de provocar danys, a vegades irreversibles, en el conjunt neuronal.

Les drogues com els opiacis i l'alcohol, entre altres, travessen la barrera hematoencefàlica i estimulen massa la producció de mediadors de la inflamació per part de la micròglia. Això repercuteix en el benestar neuronal, cosa que indueix un declivi neuronal important i facilita processos addictius.

La micròglia també té un paper fonamental en el desenvolupament de malalties neurodegeneratives, com ara l’alzhèimer. No és debades que està involucrada en els processos inflamatoris que desencadenen la mort neuronal i la pèrdua de funcionalitat del teixit nerviós.  Algunes noves teràpies provades en animals en què disminueixen l'activació microglial han sigut efectives en la remissió de la malaltia.

Oligodendròcits: productors de mielina

La transmissió de la informació en les neurones es basa en impulsos nerviosos al llarg dels llargs axons que mantenen tots els òrgans connectats amb el sistema nerviós central. Encara que aquest impuls és ràpid, no ho és prou per a garantir la supervivència de l'individu.

És per això que molts d'aquests axons venen recoberts d'una substància grassa coneguda com a mielina que fa d’aïllant, i és produïda i mantinguda pels oligodendròcits. D'aquesta manera s'incrementa la resistència de la membrana axonal, cosa que augmenta de 10 a 100 vegades la velocitat de l'impuls.

No cal, doncs, estranyar-se que la degeneració d'aquestes cèl·lules comporte un declivi en la transmissió nerviosa i, per tant, la integritat del sistema. Malalties com l'esclerosi múltiple i part de les lesions cerebrals induïdes per drogues tenen origen en aquesta degradació. Per això, el rescat farmacològic dels oligodendròcits ha sigut un instrument eficaç que disminueix el progrés de l'esclerosi múltiple.

Astròcits: responsables del manteniment

Els astròcits deuen el seu nom a la forma d'estrella que els caracteritza. Són el tipus de cèl·lula glial més nombrós (entre el 20% i el 50 % del volum del teixit nerviós) i s'encarreguen de l'homeòstasi en el sistema nerviós central. Per aconseguir aquest gran propòsit, participen en regeneració de lesions, processos inflamatoris, migració neuronal, generació de barreres i neteja de deixalles.

Atesa la seua rellevància, una fallada en la funcionalitat astrocítica pot resultar fatal. N’és un exemple el glioblastoma, el tipus de càncer més comú en el sistema nerviós central, produït per una divisió descontrolada dels astròcits. Aquests també estan involucrats en el desenvolupament de demències, ja que, juntament amb la micròglia, promouen l'ambient inflamatori. De fet, hi ha estudis que demostren que un decrement en la seua$ activació pal·lia la simptomatologia de la malaltia.

Com s'adverteix, algunes noves teràpies poden representar un salt de qualitat en les teràpies per a malalties amb tant d’impacte personal i social com l'alzhèimer, l'esclerosi múltiple i les addiccions. Especialment, aquelles que puguen dirigir-se de manera selectiva a restaurar o regular la funció d'aquestes cèl·lules que tenen un paper tan important.

Lucía Hipólito Cubedo, Professora en l'àrea de Farmàcia i Tecnologia Farmacèutica, Universitat de València; Javier Cuitavi, Universitat de València i Paula Andrés Herrera, Estudiant de doctorat, Universitat de València

Este artículo fue publicado originalmente en The Conversation. Lea el original.