El 1885 s’inoculà per primera vegada en l’home una vacuna composta per bacteris vius atenuats. Aquest fet tingué lloc a València, durant una epidèmia de còlera, i va ser realitzat per Jaume Ferran i Clua. Nascut a Corbera d’Ebre (Tarragona) l’1 de febrer de 1851, estudià Medicina a Barcelona i, després d’exercir uns mesos a Pla del Penedès, es traslladà a Tortosa, on ocupà la plaça de metge titular entre el 1874 i el 1887, data en què s’establí definitivament a Barcelona. En la seua consulta compaginà la medicina general amb l’oftalmologia, la hidroteràpia i l’electroteràpia, a més d’ocupar diversos càrrecs administratius en algunes de les institucions de la població, com ara director de l’Hospital Civil, metge director de la Casa Provincial de Caritat, director de Sanitat Marítima del port i subdelegat del partit judicial.

Amb el seu col·laborador, l’enginyer químic Innocenci Pauli, desenvolupà una intensa i variada activitat científica i tècnica, sobretot en el camp de la fotografia i de la telefonia. Fruit d’aquest treball conjunt fou l’establiment de la comunicació telefònica entre Tortosa i Tarragona. La distància entre aquestes dues poblacions, de 84 quilòmetres, fou la major coberta fins aleshores per aquest mitjà.  

A Tortosa establí relació amb el valencià Josep Joaquim Landerer, qui havia publicat ja brillants treballs sobre geologia i astronomia. Ferran s’interessà pel microscopi que Landerer utilitzava en els seus estudis petrogràfics i l’encarregà que en demanara un per a ell amb la finalitat de realitzar treballs histològics. En la nodrida biblioteca científica de Landerer pogué llegir les Notas que el microbiòleg Louis Pasteur publicava en Comptes Rendus de l’Acadèmia de Ciències de París i aviat s’apassionà per una disciplina encara incipient, la microbiologia. Al seu domicili mateix montà el 1880 un petit laboratori bacteriològic i molts dels estris els fabricà personalment. Allà preparà, per primera vegada a Espanya, les vacunes contra el carboncle i el mal roig del porc que Pasteur acabava de desenvolupar, la tècnica del qual seguí pas a pas. El bacteriòleg francès li proporcionà en alguna ocasió, a més, cultius de microorganismes i també les instruccions per a la preparació de les vacunes.

Quan el 1884 Robert Koch descobrí el microorganisme responsable del còlera, Ferran començà a estudiar aquesta malaltia i la seua prevenció. Al seu parer, la immunitat es produïa sense que el microbi s’haguera multiplicat i era deguda a l’acció a distància de substàncies elaborades pel germen, denominades diastases. Per obtenir-ne la profilaxi, proposà el mateix mètode utilitzat per Pasteur per prevenir el còlera de les gallines, és a dir, la filtració de la sang dels colèrics de manera que els microbis quedaren retinguts i es conservaren les diastases. Afirmava que la inoculació d’aquest filtrat, de virulència atenuada i graduable a voluntat, s’havia de seguir des d’un estat refractari fins al còlera. Aquest raonament teòric serví a Ferran per elaborar la seua vacuna anticolèrica, que quedà plasmada en la seua Memoria sobre el parasitismo bacteriano, premiada per la Reial Acadèmica de Medicina de Madrid el 1884. Aquell mateix any, l’epidèmia de còlera havia arribat a Europa provinent de l’Índia, i al mes d’agost l’Ajuntament de Barcelona designà Ferran bacteriòleg d’una comissió enviada a Marsella per estudiar la malaltia, acompanyat de Pauli. Als hospitals per a colèrics de Marsella, i també de Toló, on es comprovava l’acció del vibrió colèric acabat de descobrir per Robert Koch, Ferran fou capaç d’aïllar i cultivar aquest microorganisme. De tornada a Tortosa, aconseguí passar per la duana gèrmens vius, que amagà en caixes de mistos. Amb aquests gèrmens prosseguí els seus estudis bacteriològics i descobrí que les injeccions subcutànies de gèrmens vius immunitzaven enfront de dosis mortals del mateix germen. Després de comprovar l’efecte d’aquesta nova vacuna en ell mateix, o en Pauli, i en diversos familiars i amics, comunicà el descobriment a l’Ajuntament de Barcelona i a l’Acadèmia de Ciències de París.

Malgrat les mesures preventives adoptades, el còlera havia penetrat a Espanya a l’agost de 1884 per la localitat alacantina de Novelda, encara que aviat quedà dominat. Tanmateix, rebrotà amb especial virulència al novembre a Beniopa, prop de Gandia. Amalio Gimeno i Manuel Candela, catedràtics de la Facultat de Medicina de València i membres de la Junta Provincial de Sanitat, foren comissionats per acudir a aquesta població, i declararen oficialment que la malaltia era el còlera asiàtic. El 31 de desembre, Amalio Gimeno acudí al laboratori de Ferran a Tortosa per informar-se directament dels descobriments del microbiòleg català. En el transcurs d’aquesta visita, s’inoculà amb la nova vacuna anticolèrica que acabava d’experimentar Ferran.

A mitja mes de març, el còlera reaparegué a la província de València, concretament a Xàtiva. Gimeno, consultat pel governador de València sobre les mesures que calia adoptar, reclamà la presència de Ferran i defensà la utilització de la vacuna. El metge català arribà a València el 4 d’abril acompanyat del seu col·laborador Pauli i l’endemà mateix es desplaçà a Xàtiva, on confirmà la naturalesa de la malaltia. Vuit dies després se’n registrà el primer cas a la ciutat de València. Es tractava d’un empleat del ferrocarril contagiat a Xàtiva. En la sessió de l’Ajuntament del 15 d’abril, es demanà a l’alcalde que les mesures sanitàries no foren ostensibles, per no alarmar la població, i fins i tot que declarara que no s’havia donat cap cas de còlera a la capital. Durant un mes, els casos pogueren ser controlats, però l’epidèmia avançava sense parar. Les mesures sanitàries aplicades resultaren ineficaces, perquè ensopegaven amb la poca col·laboració de la població, que continuava abocant les aigües residuals a les sèquies que regaven els camps on es cultivaven les fruites i verdures que consumia la ciutat.

Ferran fou cridat novament a València perquè encetara una campanya de vacunació. Instal·là el seu laboratori a la cuina d’una casa aleshores deshabitada, propietat de Manuel Candela, i allà començà la seua tasca, ajudat per Pauli i per diversos metges valencians. Entre els primers inoculats hi havia la major part dels professors de la Facultat de Medicina, com Santiago Ramón y Cajal i més de dos-cents metges. El 24 d’abril es dirigí a vacunar a Alzira, juntament amb Pauli i Gimeno, qui pronuncià un discurs a l’Ajuntament explicant els beneficis de la vacuna. S’hi vacunaren les dues terceres parts dels habitants, i així començaven les vacunacions a gran escala. En aquesta població Ferran caigué malalt de paludisme i hagué de tornar a Tortosa. Una vegada refet, reprengué la campanya de vacunació a Xiva, Xest, Benifaió i moltes altres localitats, i també a la capital valenciana. Amb tot, la polèmica envoltà tota la campanya. Els ferranistes defensaven l’eficàcia de la vacuna, mentre que els antiferranistes argumentaven que les estadístiques de Ferran no sempre eren fiables i que el líquid inoculat no produïa el còlera atenuat, sinó que augmentava la receptibilitat al germen colèric, amb la qual cosa el nombre de contagis era més gran.

A principi de juny, el nombre de casos nous era de quatre a vuit diaris, amb una mortalitat del vuitanta per cent i el pànic s’apoderà de la ciutat. Les autoritats es van veure obligades a centrar els esforços a la capital valenciana, ja que el control del reg de les collites era inviable davant la por que apareguera la fam. S’augmentà la neteja de carrers i clavegueres, s’aïllaren els habitatges dels colèrics, s’aconsellà bullir l’aigua i es practicaren fumigacions amb desinfectants gasosos, inútils però de gran efecte en la població. L’evolució del còlera es controlava dia a dia mitjançant l’anàlisi de l’aigua de beure que realitzava el gabinet químic del laboratori municipal.

Durant el mes de juliol, l’epidèmia augmentà sense parar, i s’arribava a unes 500 invasions i quasi 300 morts diàries. Durant aquests dies tingué lloc un fet que els antiferranistes usaren hàbilment per desprestigiar el metge català. Ferran inoculà les monges i els acollits a l’Asil de les Germanetes dels Pobres de València, on el còlera havia causat 65 defuncions. Ferran advertí que la vacuna era ineficaç en les persones ja envaïdes, les quals es feren constar en el registre de vacunacions. En total es vacunaren 88 persones, 8 asilats i 80 monges, 15 de les quals tenien diarrea premonitòria. En els cinc primers dies després de la inoculació, temps necessari perquè la vacuna tinguera efecte, caigueren malaltes 30 de les germanes i en van morir 16. La polèmica revifà i el Govern nomenà una comissió que, acompanyada per Ferran i Gimeno, visità molts pobles, on en la majoria l’ambient era hostil a la vacunació: només es pogué vacunar a Ondara, Cambrils i Santa Pola. Malgrat que els resultats foren plenament favorables per a la inoculació anticolèrica, la comissió (formada per metges aliens a la bacteriologia: un dissector anatòmic, un especialista en malalties venèries i un tocòleg) emeté un dictamen negatiu, sens dubte pressionada per l’oposició a la vacuna del ministre de la Governació Francisco Romero Robledo, el successor del qual ratificà el 28 de juliol la prohibició que ningú, excepte Ferran, realitzara les inoculacions. Davant aquesta situació, el bacteriòleg es negà a continuar vacunant i se’n tornà a Tortosa. L’epidèmia, que havia començat a decréixer, s’extingí el mes de setembre després de cobrar-se 4.919 víctimes d’un total de 7.084 afectats. Ferran realitzà més de trenta mil inoculacions, de les quals cinc mil foren ser a la capital, amb només 54 inoculats morts.

A les raons científiques contràries a la vacuna, se sumaren enfrontaments personals de Ferran, home de caràcter difícil, amb personalitats de la medicina sense cap preparació en el camp de la bacteriologia i que influïren en gran mida sobre el Govern, contrari a la seua persona. Això fou aprofitat pels partits de l’oposició, liberals i republicans, que defensaren la vacunació anticolèrica fins al punt que la població atacava o exalçava el metge català segons fóra l’actitud dels seus polítics preferits. A aquesta ja enverinada polèmica, s’hi sumaren mesures sanitàries impopulars, com els cordons sanitaris, l’aïllament a llatzerets i les quarantenes, que agreujaven la delicada situació econòmica de les comarques valencianes d’aquell any, molt castigades per les gelades i les riuades. Ferran no tardà a exposar la ineficàcia d’aquestes mesures i els responsables dels mitjans de producció valencians s’adheriren a la seua vacuna, última esperança d’acabar amb l’epidèmia al més aviat possible.

Passada la campanya de vacunació anticolèrica, Ferran començà a treballar amb la vacuna de la ràbia, que havia posat en pràctica Louis Pasteur aquell mateix any de 1885. Sol·licità a l’Ajuntament de Barcelona que establira un institut de vacunació antiràbica, tal com havia fet a París el microbiòleg francès. Proposà que en un futur l’anomenat institut s’ocupara també de fabricar altres vacunes i de realitzar anàlisis microbiològiques de l’aigua, de l’aire i dels aliments. Finalment, l’Ajuntament optà, dos anys després, per obrir un Laboratori Microbiològic Municipal sota la direcció de Ferran. Substituí la pauta vacunal antiràbica de Pasteur, en la qual s’inoculaven dosis successives de vacuna durant 20 dies, per l’anomenat mètode supraintensiu, que només necessitava 5 dies. Com Pasteur, Ferran es trobà amb el fet que l’aplicació de la vacuna ocasionava de vegades casos de paràlisi, que li costaren fortes crítiques.

En paral·lel a les seues investigacions sobre la ràbia, Ferran s’interessà per la profilaxi de la febre tifoide i de la diftèria. El 1887 assajà per primera vegada una vacuna elaborada amb bacils tífics vius. Després de provar-la en ell mateix, l’aplicà a membres de la brigada d’obrers del clavegueram de Barcelona. Les fortes reaccions secundàries que aquesta vacuna provocava i les nombroses crítiques que rebé justament per aquestes reaccions, l’obligaren a abandonar el tractament. Quatre anys més tard es declarà a Barcelona una epidèmia de febre tifoide. Ferran remeté una carta a l’Ajuntament en què oferia subministrar gratuïtament, a través del seu laboratori particular, la vacuna que fóra necessària. L’Ajuntament ni tan sols acusà la seua recepció, cosa que reflectia la manca de confiança en el treball de Ferran, tantes voltes envoltat de polèmica.

També causà una gran controvèrsia la utilització de la vacuna que preparà contra la diftèria. La va provar en ell, en dos dels seus fills i en els dos fills del seu amic Pere  Aldavert, futur president de la Lliga de Catalunya. Tres dels xiquets emmalaltiren greument, i el fill més petit d’Aldavert va morir. Aquesta mort i els casos de paràlisi després de l’aplicació de la vacuna antiràbica portaren a la constitució d’una Comissió de Governació davant la qual declararen els membres del Laboratori. Aquests acusaren Ferran d’haver-se precipitat a assajar en humans les vacunes de la ràbia i la diftèria. La Comissió acordà rebaixar el sou a Ferran, obligar-lo a utilitzar el mètode de Pasteur en l’administració de la vacuna antiràbica i prohibir-li realitzar assajos de vacunes en humans.

Quan Pierre Roux dugué a terme els primers assajos sobre la seroteràpia antidiftèrica el 1894, Ferran dirigí una memòria a l’Ajuntament en què exposava el cost aproximat de la fabricació d’aquest sèrum al Laboratori Municipal i els possibles ingressos que reportaria la seua comercialització. A partir de l’any següent s’obrí el servei de seroteràpia als locals del Laboratori. Aquesta institució preparava també vacunes contra diferents epizoòties, com el carboncle i el mal roig del porc. Ferran, que ja les preparava al seu laboratori de Tortosa, començà a produir-les a gran escala a Barcelona. Com a conseqüència d’una epidèmia del mal roig del porc a Mallorca el 1892, la Diputació Provincial acordà sol·licitar els serveis de Ferran, qui emprengué amb èxit una campanya de vacunació a l’illa.

L’esclat d’una greu epidèmia de pesta a Porto el 1899 féu que l’Ajuntament de Barcelona nomenara una comissió presidida per Ferran per estudiar la malaltia a la ciutat portuguesa i adoptar les mesures més oportunes per evitar-ne la penetració a Espanya. El bacteriòleg català preparà i aplicà una vacuna antipestosa, que al seu retorn a Barcelona inoculà també a diversos membres del personal del Laboratori. Dos d’ells patiren una forta reacció postvacunal, cosa que provocà que Ferran s’haguera d’enfrontar de nou a acusacions d’imprudència, de mala pràctica per no atenuar suficientment el bacil de la pesta i de vacunar sota amenaces els mossos de la brigada encarregada de capturar gossos per al laboratori.

Ateses les necessitats de més espai davant la creixent activitat del seu laboratori particular, Ferran es traslladà el 1900 al barri barceloní de la Sagrera. on obrí l’Institut de Patologia Experimental i d’Higiene, conegut com Institut Ferran. Allà, hi mantenia un consultori, practicava inoculacions i elaborava vacunes per a la seua distribució comercial. Al poc de temps començaren a aparèixer en la premsa barcelonina diversos articles molt crítics sobre la responsabilitat de Ferran en els accidents vacunals ocorreguts al Laboratori Microbiològic Municipal, així com amb la gestió administrativa que havia portat a terme. S’al·ludia a la possible mala utilització del diners ingressats pel pagament de les vacunes subministrades i a una possible falta de ètica en coincidir els serveis que prestava al seu laboratori privat amb els que oferia el municipal. Fins i tot es denunciava que el sèrum diftèric sobrant en aquest últim es desviava a l’Institut Ferran. Davant la gravetat d’aquestes acusacions, l’Ajuntament obrí un expedient administratiu que es tancà amb les explicacions que en donà Ferran. Tanmateix, les crítiques augmentaren quan tingueren lloc quatre morts per ràbia després la inoculació de la vacuna subministrada pel Laboratori Municipal. Els treballadors del centre, des del vicedirector Lluis Claramunt als mossos de laboratori, denunciaren diverses irregularitats en la gestió de Ferran i feren palès el mal ambient que regnava a la feina, la seua pèrdua de prestigi personal i professional i la falta d’una separació nítida entre la seua activitat pública i el seu treball privat a l’Institut de la Sagrera. Una de les veus més crítiques fou la de Ramon Turró, que dirigia la secció bacteriològica encarregada de la inspecció d’aliments. L’Ajuntament obrí un nou expedient administratiu a Ferran. El seu advocat, Joan Sol i Ortega, féu arribar una carta a un grup de reconeguts investigadors, en la qual els exposava la situació de Ferran i els demanava que donaren la seua opinió sobre el seu treball. Personalitats de la talla de Pierre Roux i Eli Metchnikoff, entre altres, destacaren la seua importància com a microbiòleg, centrant-se gairebé exclusivament en els seus treballs sobre el còlera. La comissió que investigava la responsabilitat de Ferran dictaminà que aquests testimonis no permetien calibrar el valor de la seua vacuna antiràbica. Tot plegat comportà, el 1905, la seua destitució com a director del Laboratori Microbiològic Municipal, càrrec que en què el substituí Ramon Turró.

Apartat de la seua feina com a funcionari públic, Ferran dedicà la resta de la seua vida a l’activitat privada al seu Institut de la Sagrera. L’estudi de la tuberculosi ocupà la major part del seu temps. Ja a Tortosa s’havia interessat pel cultiu del bacil de Koch i la seua observació microscòpica. En fer servir medis de cultiu diferents als que havia utilitzat en aquell moment, observà característiques morfològiques del bacil desconegudes fins llavors, cosa que el portà a proposar un cicle evolutiu del germen tuberculós que el feia derivar d’una mutació brusca d’un bacteri sapròfit, a la qual anomenà alfa, contreta per tots durant la infantesa. A partir d’aquesta teoria elaborà una vacuna, anomenada anti-alfa, destinada a impedir el pas de la forma alfa, innòcua, a la forma patògena o gamma, i començà a fabricar-la.  

Ferran provà per primera vegada la seua vacuna anti-alfa el 1919 a Alzira, on també havia començat la campanya de vacunació anticolèrica a terres valencianes el 1885. Ho féu a instàncies del tisiòleg Josep Chabás, decidit partidari de les teories microbiològiques de Ferran sobre el bacil de Koch. En aquesta ocasió, tingué el suport del director general de Sanitat Manuel Martín Salazar. Realitzà catorze mil inoculacions, sense que hi haguera cap contratemps, i amb la col·laboració entusiasta de la població alzirenya, que recordava com un gran èxit la vacunació contra el còlera d’anys enrere.

Dos anys després, realitzà una campanya de vacunació antituberculosa a Mallorca, encara que aquesta vegada alguns sectors hi mostraren hostilitat. Mentre realitzava aquesta campanya, es declararen a l’illa diversos casos de ràbia. La premsa local pressionà les autoritats perquè consultaren Ferran sobre el tractament de la malaltia i la possibilitat d’obrir a Palma de Mallorca un institut antiràbic semblant al de Barcelona. Ferran demanà al seu fill Joan, que dirigia un centre privat d’aquestes característiques a la ciutat comtal, que obtinguera el material necessari per organitzar un servei antiràbic. Del muntatge d’aquest servei i de l’ensinistrament del seu personal vacunador, se’n féu càrrec la Casa de Socors de la ciutat. La polèmica originada per aquesta campanya féu que, en tornar a Barcelona, Ferran renunciara a prendre possessió de la seua plaça com a membre de la Reial Acadèmia de Medicina d’aquesta ciutat, tot retirant el discurs d’ingrés que ja havia lliurat a aquesta corporació.  

El 1925, la revista mèdica barcelonina El Laboratorio organitzà una expedició formada per metges espanyols i hispanoamericans, presidida per Ferran, amb la finalitat de visitar els principals centres docents i laboratoris d’investigació alemanys, els quals realitzaren diversos actes d’homenatge a la tasca científica del microbiòleg català. Dos anys després, els seu delicat estat de salut i la seua avançada edat no li impediren acceptar una invitació del govern argentí per presidir a Córdoba el Primer Congrés Panamericà de la Tuberculosi. Buenos Aires havia estat la primera ciutat fóra d’Espanya on s’havia utilitzat amb èxit la vacuna anti-alfa.

Durant la dictadura de Primo de Rivera, se suprimí la subvenció que l’Institut Ferran rebia a canvi de subministrar la seua vacuna antituberculosa als centres de la Beneficència. Ferran demostrà amb nombroses estadístiques l’eficàcia de la seua vacuna i Francisco Murillo, director general de Sanitat, dictà una Reial Ordre en la qual es recomanava la seua aplicació als xiquets ingressats als establiments benèfics. No obstant això, la vacuna anti-alfa fou reemplaçada poc després per la vacuna BCG, que començava aleshores a introduir-se a Espanya de la mà del tisiòleg català Lluís Sayé i Sempere.

Durant la seua visita a Barcelona, pel maig de 1929, el rei Alfons XIII volgué conèixer Ferran, a qui va assabentar de la seua intenció de concedir-li una condecoració o bé un títol nobiliari. Ferran, però, refusà qualsevol tipus de distinció. Jaume Ferran i Clua moria el 22 de novembre d’aquell mateix any.

María José Báguena Cervellera

Institut d’Història de la Medicina i de la Ciència López Piñero (Universitat de València)

Personatges i espais de ciència es un projecte de la Unitat de Cultura Científica i de la Innovació de la Universitat de València que compta amb la col·laboració de l'Institut d'Història de la Medicina i de la Ciència "López Piñero" i amb el suport de la Fundació Espanyola per a la Ciència i la Tecnologia i del Ministeri d'Economia, Indústria i Competitivitat