Logo de la Universdad de Valencia Logo del portal

  • Laboratorio

Els espais de la bogeria

Els espais de la bogeria

L’any 1816, el metge francès Jean-Étienne-Dominique Esquirol encetava la seua extensa contribució sobre la bogeria per a un important Diccionari de ciències mèdiques amb l’observació següent: “Quantes meditacions s’ofereixen al filòsof que, apartant-se del tumult del món, recorre un asil per a alienats! Allà trobareu les mateixes idees, els mateixos errors, les mateixes passions, els mateixos infortunis: tot és com en el món mateix. Però, en un asil, els trets són més forts, els matisos més acusats, els colors més vius, els efectes més clars, perquè l’home es mostra en tota la seua nuesa, perquè no oculta els seus pensaments, perquè no amaga els seus defectes, perquè no presta a les seues passions l’encant que sedueix, ni als seus vicis l’aparença que enganya”. Aquest fragment, procedent de la ploma d’un dels pioners més actius i carismàtics de la medicina mental, constitueix un testimoni particularment suggerent de la fascinació que han exercit els espais de la bogeria al llarg de la història. De fet, no és casual que els viatgers centreeuropeus del segle XVIII popularitzaren el pas de dements per hospitals i departaments com una etapa important dels seus Bildungsreisen o periples formatius.

Front a la interpretació del filòsof francès Michel Foucault, per a qui aquesta contemplació de la bogeria confinada o l’assistència a romeries, desfilades i espectacles teatrals interpretats per bojos simbolitzaven la seua conversió (moderna) “en una cosa per a mirar, [en què] no es veu el monstre que habita al fons d’un mateix”, els establiments de dements constituïen per a molts visitants il·lustrats un lloc privilegiat per a eixamplar els seus coneixements i –tal com assenyalava Esquirol– familiaritzar-se amb el costat més vulnerable, íntim o nocturn de la naturalesa humana. En aquest sentit, cal recordar, per exemple, el cas de Francisco de Goya, que el 1794 va pintar un sinistre Corral de locos després d’haver presenciat a Saragossa nombroses escenes de maltractament dels interns al seu cèlebre Hospital de Nuestra Señora de Gracia; significativament, la bogeria va tenir a partir d’aquell moment una presència reiterada en la seua producció, encarnant-se en figures que evoquen una visió ombrívola i crepuscular de la condició humana i apel·len directament a la pròpia irracionalitat de l’observador.

En el cas de la ciutat de València, el pas i les visites més o menys morboses o curioses del públic als espais de la bogeria es troben documentades des del mateix sorgiment, al segle XV, del primer dispositiu institucional que va assumir de forma específica l’acolliment i la custòdia dels bojos. Com tothom sap, aquesta institució fou fundada el 1409 com a “Hospital d’Innocents, Folls e Orats” amb el suport d’una desena de “mercaders ciutadans” i a iniciativa del frare mercedari Joan Gilabert Jofré, del qual conta la tradició que va pronunciar una sentida homilia a la catedral en la qual va suggerir la creació d’un espai per a recollir els “pobres innocents e furiosos que van per aquesta ciutat”. L’edifici fou autoritzat per un privilegi de Martí l’Humà i va començar a construir-se el 1410 en uns terrenys situats a la vora de l’antic Portal de Torrent de la muralla cristiana. L’hospital fou absorbit un segle després (1512) pel nou Hospital General de València, al qual l’any següent Ferran el Catòlic va fer extensius els privilegis concedits pels monarques anteriors a la casa de folls. Cal precisar que, d’acord amb les característiques d’altres fundacions medievals i en contra d’un anacronisme molt estès, aquest Hospital d’Innocents no fou en cap moment una institució especialitzada en l’assistència mèdica (i molt menys psiquiàtrica), sinó un espai per a practicar amb els bojos (“innocents e furiosos”) la virtut cristiana de l’hospitalitas i acomplir una doble funció de protecció dels febles i defensa de l’ordre públic. És, a més, molt probable que Jofré, que havia viatjat com a redemptor de presoners a l’Àfrica del nord en diverses ocasions, coneguera l’existència d’institucions semblants dins el món islàmic i s’inspirara directament en alguna d’elles.

La hispanista francesa Hélène Tropé ens ha deixat una acurada descripció del funcionament de l’hospital al llarg dels seus primers segles d’història. Amb una ocupació que oscil·lava entre la cinquantena i el centenar d’interns dels dos sexes (entre els quals, a partir de 1493, s’autoritzà l’acolliment de captaires i “persones no dements”), els bojos eren allotjats en dormitoris col·lectius o en gàbies d’aïllament (en el cas dels furiosos), se’ls vestia de manera modesta i uniforme (o bigarrada i acolorida en les seues eixides esporàdiques a la ciutat per tal de participar en col·lectes, processons o festejos), se’ls comminava a col·laborar en tasques de filat, neteja i altres quefers domèstics (d’acord amb la condemna de l’ociositat, la repressió de la mendicitat i el nou valor atorgat al treball a partir del segle XVI), i eren visitats de manera puntual pels metges titulars de la institució (entre els quals hi va haver figures molt destacades de la ciència i la cultura valenciana com Bartomeu Martí, Jaume Roig o Lluís Alcanyís). Seguint els preceptes clàssics d’Hipòcrates i Galè, els facultatius concebien la bogeria com un desequilibri humoral que afectava les facultats rectores del cervell, de manera que els seus tractaments es basaven en la intervenció sobre les anomenades coses no naturals (fonamentalment, l’alimentació) i en l’administració de purgants com l’agàric blanc, el ruibarbre o l’el·lèbor (especialment indicat per als malenconiosos) i sedants com la càmfora, el cascall o el xarop d’absenta (àmpliament utilitzat com a somnífer).

Malgrat la fundació, al llarg del segle XV, d’altres institucions similars en ciutats com Barcelona, Saragossa, Sevilla, Valladolid, Palma o Toledo, l’Hospital dels Innocents es va convertir en un espai emblemàtic del nou lloc reservat a la bogeria en la societat postmedieval, fins al punt que Lope de Vega va aprofitar la seua reputació per ambientar-hi una popular comèdia: “Tiene Valencia –deia Valerio, un dels seus personatges– un hospital famoso, adonde los frenéticos se curan con gran limpieza y celo cuidadoso”. Amb el temps, aquest prestigi inicial va minvar significativament a causa del desinterès de metges i administradors, de la falta d’inversions i d’alguns incidents desgraciats com l’incendi que el 1610 va destruir bona part de les seues dependències, de manera que la casa (i després departament) de bojos entrà en una llarga etapa de decadència de la que pràcticament no es recuperà mai. De fet, l’aparició en el trànsit del segle XVIII al XIX de la nova medicina mental del alienistes, de la terapèutica anomenada “moral” de la bogeria i dels manicomis moderns no va tenir conseqüències apreciables en la institució. Hi van haver, és cert, alguns intents aïllats d’introduir reformes com el protagonitzat entre 1848 i 1853 pel metge Juan Bautista Perales, que va denunciar l’abús de mesures coercitives, començà a examinar amb detall la història clínica dels interns, s’esforçà per refinar les categories diagnòstiques i feu alguns assajos modestos amb els tractaments preconitzats pels grans especialistes francesos. Però la tònica general continuà dominada per la impropietat absoluta de les instal·lacions, l’amuntegament (a meitat del segle XIX hi havia una mitjana de dos-cents homes i al voltant de cent dones internades) i una mancança generalitzada de recursos.

Les coses no milloraren gaire quan, el 1866, la secció passà a residir a l’antic convent desamortitzat de Santa Maria de Jesús, adquirit per la Diputació Provincial de València, i que rebé el nom de Sanatori Psiquiàtric Provincial del Pare Jofré. Visitat alguns anys després pel metge nord-americà Edward C. Seguin, el nou hospital (que ja disposava de més de cinc-cents interns) li feu l’efecte d’un reducte indigne en què imperaven la violència, l’abandó i l’absència de qualsevol plantejament terapèutic, fins al punt que el va declarar “una taca sobre el bell nom d’Espanya i una mostra supervivent de la crueltat de l’edat mitjana en el si de l’humanitarisme modern”. En la mateixa línia, i amb gran repercussió, el psiquiatra madrileny Gonzalo Rodríguez Lafora publicà el 1916 en el setmanari reformista España unes fotografies esgarrifoses del que semblava una pràctica habitual a la institució i en les quals es veien dos interns quasi nus amb un cinturó de ferro i els peus i les mans encadenades.

Més de mig segle després, la situació no havia canviat excessivament malgrat la introducció de nous mitjans terapèutics (tractaments de xoc, psicofàrmacs, etc.) i la millora generalitzada del nivell de vida experimentada pel país. Així, el 1972 el setmanari Sábado Gráfico provocava un nou escàndol mediàtic amb la publicació d’un reportatge estremidor en el qual es descrivien de forma implacable les pèssimes condicions en què malvivien els gairebé 1.500 interns del sanatori i s’assenyalava que el reiterats intents de fuga que patia la institució no eren altra cosa que “un signe evident de salut mental”. En aquelles circumstàncies, les autoritats provincials del tardofranquisme, assessorades pels tecnòcrates del règim i amb la fàtua intenció de recuperar el vell prestigi de l’obra pionera del pare Jofré, van concebre el megalòman i extemporani projecte d’erigir una “Ciutat Sanitaria Psiquiàtrica” en uns terrenys situats al municipi de Bétera. Operatiu des de 1974 –encara que Jesús continuà obert com a residència gerontopsiquiàtrica fins a la seua clausura definitiva el 1989–, el nou hospital no va deixar d’estar al centre de la polèmica fins a la seua dissolució (al cap de menys dues dècades de funcionament) a causa de la negligència administrativa, els conflictes laborals, l’actitud hostil de les poblacions confrontants i, sobretot, el deficient disseny d’un dispositiu que, com ha relatat de primera mà el psiquiatre Cándido Polo, s’havia proposat superar el vell ordre asilar amb una nova estructura manicomial aïllada, sobredimensionada i allunyada de la comunitat.

 El fracàs anunciat de Bétera no va sorprendre ningú en una època en què les pràctiques psiquiàtriques aspiraven a trencar definitivament el cercle viciós de malaltia i exclusió que havien propiciat en el passat. Després de l’aprovació de la Llei general de sanitat el 1986, l’estat espanyol s’incorporà finalment al corrent de desinstitucionalització, intervenció psicosocial i atenció comunitària que altres països i organismes internacionals tractaven d’imposar-hi des de meitat del segle XX amb la creació d’unitats psiquiàtriques als hospitals generals, centres ambulatoris de salut mental i tot un seguit de recursos intermedis de caire rehabilitador, ocupacional i residencial. No obstant això, la debilitat intrínseca de les polítiques inclusives a nivell estatal –i, molt particularment, a nivell autonòmic– ha conduït actualment a un escenari de precarietat que, en bona mesura, continua reproduint els pitjors vicis dels antics manicomis, almenys pel que fa a la situació de les persones que requereixen un major grau d’acompanyament i suport. I, d’aquesta manera, la dispersió i dilució neoliberal dels espais de la bogeria ha generat la ficció d’una invisibilitat postpanòptica que l’experiència quotidiana, la vocació universal de la desraó i les nombroses insuficiències d’una gestió progressivament asèptica i tecnificada s’encarreguen de desmentir a cada instant.

Per saber-ne més

De Vega y Carpio, Lope (2003), Los locos de Valencia. Madrid, Castalia (original de 1620).

Polo, Cándido (1999), Crónica del manicomio. Prensa, locura y sociedad. Madrid, Asociación Española de Neuropsiquiatría.

Tropé, Hélène (1994), Locura y sociedad en la Valencia de los siglos XV a XVII. València, Diputació de València.

Personatges i espais de ciència és un projecte de la Unitat de Cultura Científica i de la Innovació de la Universitat de València, que compta amb la col·laboració de l'Institut d'Història de la Medicina i de la Ciència 'López Piñero' i amb el suport de la Fundación Española para la Ciencia y la Tecnología y el Ministerio de Economía, Industria y Competitividad.

 

 

Imágenes:
Publicado por:
 
Esta página web utiliza cookies propias y de terceros con fines técnicos, de análisis del tráfico y para facilitar la inserción de contenidos en redes sociales a petición del usuario. Si continúa navegando, consideramos que acepta su uso. Para más información consulte nuestrapolítica de cookies