H_Ko / Shutterstock

Lucía Chico Sordo, Universitat de València

Arriba als cinemes i les plataformes el remake d'un dels grans clàssics del cinema: El bo, el lleig i el dolent. La versió renovada està protagonitzada per l'endometri, el teixit que recobreix l'interior de l'úter femení. En el repartiment trobem dones –no cal dir-ho– i científics, encara que haurem d'esperar al final d'aquest article per conèixer el paper d'aquests últims.

Una cosa molt curiosa sobre el nostre protagonista és que reuneix tres característiques, algunes aparentment antagòniques: és, com indica el títol del llargmetratge, bo, lleig i dolent. Tothom l’identifica pel seu paper com el bo, i fins i tot el lleig, però tan sols uns pocs coneixen la seua faceta de dolent. Al llarg de la pel·lícula podrem descobrir aquesta cara oculta del teixit.

El bo
Com a “bo” de la pel·lícula, l'endometri té un paper decisiu en l'embaràs. Durant tot el mes, aquesta capa va creixent i tornant-se esponjosa, de manera que quan l'embrió arriba després de la fecundació, aquest pot adherir-se a l'endometri i continuar així el seu desenvolupament. Durant l'etapa de creixement del teixit, són els estrògens, hormones sexuals produïdes pels ovaris, els encarregats que les seues cèl·lules comencen a multiplicar-se.

Fins a aquest punt, estem parlant de l'endometri proliferatiu, que després de l'ovulació passa a ser secretor i comença a produir una substància rica en glucogen que li dona aquest aspecte esponjós i moll. Si just en aquell moment apareix l'embrió, aquest s'adherirà a l'endometri i començarà l'embaràs.

El lleig
Tradicionalment, també s'ha encasellat l'endometri en el paper de “lleig”, conegut sota el pseudònim de “regla” i envoltat de prejudicis i estigmes socials. Això ocorre quan l'embrió apareix abans que el nostre protagonista estiga preparat o, directament, no apareix. Aleshores, l'endometri es desprendrà de l'úter i serà expulsat a través de la vagina en forma de sang menstrual.

La funció principal d'aquest teixit és albergar a l'embrió durant l'embaràs. Si, al contrari, això no succeeix, l'endometri no té ja gens d’utilitat en aquell cicle.

Aquest procés denominat menstruació té lloc durant el període fèrtil de la dona. La duració mitjana del fluix de sang va de tres a cinc dies, i s'acompanya de símptomes variables entre els quals destaquen dolor a la part baixa de l'abdomen, cansament i irritabilitat. Amb l'arribada de la menopausa, les dones deixen d'ovular i amb això cessen les menstruacions.

El dolent
Llevat d’excepcions concretes, totes les dones experimenten la menstruació. I encara que existeix variabilitat en els símptomes i la intensitat, parlem de nivells de dolor suportables. Ara bé, quan les molèsties associades a la menstruació són molt difícils de tolerar, es prolonguen en el temps i van acompanyades d'altres símptomes, com ara dolor en orinar o en tenir relacions sexuals, cal visitar el ginecòleg.

Ací entra en escena l'endometri en el seu paper de “dolent” de la pel·lícula, i ve amb una malaltia coneguda com a endometriosi. Aquesta afecció benigna es caracteritza per la implantació i el creixement de teixit endometrial fora de l'úter. En l'afany del protagonista per eclipsar la resta de l'elenc, aquest endometri viatja per l'organisme, s’adhereix a diferents òrgans (bufeta, ovari, pulmó, intestí, etc.) i comença a créixer descontroladament.

L'origen de l'endometriosi és, ara per ara, desconegut. S'han proposat diferents teories per a explicar quina n’és la causa, encara que la més estesa és la menstruació retrògrada. Aquesta hipòtesi fa referència al fet que aquest endometri “lleig” que hauria de ser expulsat per la vagina en forma de regla se saltaria el guió i viatjaria en direcció oposada. Així, penetra a l'interior de l'organisme i s'adhereix a qualsevol part del cos, de manera que perjudica la resta d'actors.

Les dones com a actrius de repartiment
Per la nostra catifa roja, hi passen moltes dones, i aproximadament una de cada deu pateix endometriosi. A més, la seua prevalença és més gran durant l'edat fèrtil, cosa que moltes vegades implica la infertilitat.

Són moltes les dones que, enganyades pels símptomes associats a la síndrome premenstrual i la menstruació, no acudeixen als especialistes. De fet, malgrat la seua elevada prevalença, s'estima que el diagnòstic d'aquesta malaltia es retarda entre quatre i onze anys per diversos motius.

El primer, ja l’hem comentat: l'error d'assumir que aquests dolors són normals a causa de la menstruació. En segon lloc, quan l'estadi de l'endometriosi no és greu, la malaltia passa desapercebuda, de manera que el diagnòstic arriba moltes vegades en una fase ja avançada. I, finalment, no hi ha mètodes diagnòstics no invasius o mínimament invasius. Podem dir que fer una detecció precoç d'aquesta malaltia és quasi tan difícil com guanyar un premi Oscar.

Són els científics els directors de la pel·lícula?
Per tant, una de les principals necessitats per a les dones que pateixen endometriosi és accelerar el procés diagnòstic. Ara per ara, l'únic mètode definitiu és la laparoscòpia, una tècnica quirúrgica mitjançant la qual s'introdueix una càmera que permet veure l'interior de l'abdomen. Aquest procediment implica una incisió prop de l'abdomen i les corresponents molèsties per a la pacient.

Ara bé, la recerca no s'ha rendit a l’hora de trobar nous mètodes diagnòstics i s’ha llançat de ple a identificar de biomarcadors. Es tracta de molècules que poden trobar-se en fluids corporals com la sang, l'orina o la saliva, l'obtenció dels quals és no invasiva, o mínimament invasiva. Però perquè una molècula siga un bon biomarcador, cal que tinga una gran estabilitat en el fluid triat.
 

Entre els biomarcadors més estudiats per a l’endometriosi destaquen els microARN. Són petits fragments de material genètic que estan involucrats en diferents processos biològics i que són alliberats als fluids. Diversos grups de recerca aposten per aquestes molècules com a bons candidats per a un diagnòstic primerenc i no invasiu de la malaltia i, qui sap, tal vegada per a futurs tractaments.

Per tant, els investigadors són els directors d'aquesta pel·lícula, perquè, sens dubte, escriuran com s’acaba. Tant de bo els millors crítics ens sorprenguen ben aviat amb ressenyes positives sobre el final d’El bo, el lleig i el dolent, encara que, de ficció, en té poc.

Aquest article va ser finalista en la IV edició del certamen de divulgació jove organitzat per la Fundación Lilly i The Conversation España.

Lucía Chico Sordo, Estudianta Pre-Doctoral en Biomedicina i  Biotecnologia especialitzada en Biotecnologia de la Reproducció Humana Assistida, Universitat de València

Aquest article es publicà originalment en The Conversation. Llegiu l'original.