.jpg)
Aránzazu Duque Moreno, Universidad Internacional de Valencia; Ana Cristina Cabellos García, Universidad Internacional de Valencia; Beatriz Atienza Carbonell, Universidad Internacional de Valencia; Encarnacion Rama Galdón, Universidad Internacional de Valencia; Irene Cano López, Universitat de València; María J. García-Rubio, Universidad Internacional de Valencia; María Pilar Chisbert Genovés, Universidad Internacional de Valencia; Marta Aliño Costa, Universidad Internacional de Valencia; Patricia Marín-Maicas i Paula Martinez Lopez, Universidad Internacional de Valencia
En el camp de la sanitat, és tan important tenir coneixements sobre el diagnòstic i el tractament de malalties com disposar d'habilitats cognitives, socials i personals que complementen aquestes habilitats tècniques. És el que es coneix com a habilitats no tècniques (HNT). El seu valor resideix en el fet que milloren la qualitat de l'atenció, enforteixen les relacions amb els pacients i els companys de feina, promouen un ambient de treball col·laboratiu i garanteixen una cura centrada en el pacient.
No hi ha un consens respecte a la classificació de les HNT, encara que allò que és innegable és que resulten imprescindibles per al professional sanitari en contacte amb el pacient. Entre les més comunes s'inclouen habilitats com la comunicació, la feina en equip o el lideratge. Però també destaquen habilitats cognitives com la gestió de tasques o la presa de decisions.
La comunicació resulta essencial en l'entorn sanitari
En concret, l'Organització Mundial de la Salut (OMS) reconeix la comunicació com un pilar essencial per a la salut de les persones pel fet que s’hi transmet “informació en benefici de la salut del pacient, de la família i de la comunitat”.
Per intentar aplicar aquesta idea a l'entorn de les unitats de cura intensiva (UCI), s’ha elaborat un manual de bones pràctiques d'humanització en UCI que inclou com a segona línia estratègica la comunicació. Concretament, la defineix com un procés que va més enllà del mer ús del llenguatge, en què “la informació” siga “transmesa de manera clara, precisa, suficient, activa, assertiva i emocional”.
D'acord amb aquest manual, “un pacient/familiar/persona cuidadora informada, escoltada, acompanyada, amb la percepció de ser atesa, és una persona empoderada per a la gestió del procés viscut i un col·laborador-facilitador en l'actuació professional”. Pensem, per exemple, en el cas d'una persona que porta un familiar a l'hospital a causa d’una complicació respiratòria. Si, des del moment en què arriben, el personal sanitari els informa sobre cada pas del procés (temps d'espera, proves que es faran, possibles diagnòstics, etc.), tots dos se sentiran escoltats i acompanyats. A més, si posteriorment el metge els explica els resultats de les proves i les opcions de tractament, i respon totes les seues preguntes, probablement experimentaran tranquil·litat i confiança en la cura rebuda i col·laboraran activament en el procés de tractament.
En cas contrari, el manual afirma que “la incomunicació, un dels aspectes que més insatisfacció genera en l'atenció urgent, es converteix en una font de conflictes”. Així, pensem en una altra persona que porta el seu familiar a l'hospital per un dolor abdominal greu. Si en arribar no reben informació sobre l'estat i l’evolució, sobre el temps d'espera o sobre les proves que es faran, i el pacient i la seua família tracten d'obtenir informació però sense rebre respostes clares, totes dues persones, amb una alta probabilitat, experimentaran ansietat i frustració. I aquest fet es complicarà encara més si, en rebre els resultats, no entenen bé el diagnòstic, el tractament o les recomanacions. En aquest cas, és probable que els envaïsca una sensació de desconfiança que dificulte la relació i la col·laboració amb el personal sanitari.
En resum, la comunicació efectiva no sols millora la satisfacció del pacient i dels seus familiars, sinó que també facilita una millor gestió del procés d'atenció i redueix els conflictes.
Beneficis sobre la salut i l'ànim
Quan la comunicació en l'entorn sanitari és efectiva, augmenten les taxes de resolució de símptomes i millora el control del dolor, a banda d'existir més compliment del tractament i més satisfacció, entre altres beneficis.
Així mateix, pel que fa a l'estat d'ànim, redueix l'ansietat que experimenten els pacients i les seues famílies.
Tenint en compte aquestes dades, podem afirmar que la comunicació afecta directament els resultats de salut del pacient des d'una perspectiva integral.
Bones pràctiques en comunicació en l'entorn sanitari
Seguint el manual abans esmentat, hi ha tres aspectes que cal tenir en compte a l'hora d'abordar la comunicació en l'entorn sanitari: la comunicació dins l'equip, la comunicació i la informació a la família i la comunicació amb el pacient.
Respecte a la comunicació en l'equip, la clau està en el fet que es forme per a ser capaç d’“assegurar la transferència correcta de la informació rellevant del pacient i la seua família entre tots els membres de l'equip, així com també en l'ús d'eines que fomenten la feina en equip”.
En la comunicació i la informació a la família resulta clau que tots els membres de l'equip puguen establir una comunicació adequada i empàtica amb els familiars per arribar a una satisfactòria relació d'ajuda. Especialment rellevants resulten aquestes destreses quan es pretenen comunicar males notícies, com també en situacions de dol.
Finalment, en allò que toca a la comunicació amb el pacient, implica “facilitar la informació als pacients i potenciar l'ús de sistemes augmentatius i/o alternatius de comunicació en els casos que ho necessiten”.
La necessitat de formar en comunicació
Tenint en compte això que s'ha dit fins ara, és essencial que els professionals sanitaris, com a part del seu procés educatiu, adquirisquen coneixements, tècniques i habilitats adequades per a una comunicació òptima. En aquest sentit, és també clau per a les infermeres, per a qui la comunicació efectiva resulta un requisit previ i un component essencial perquè siguen eficaces en l'atenció centrada en cada pacient.
Tot i això, la formació dels professionals de la salut sovint s'orienta cap a l'adquisició de coneixements teòrics o cap al desenvolupament de pràctiques en laboratori o estades pràctiques en centres sanitaris, en què el propòsit principal és desplegar les habilitats tècniques. És freqüent trobar professionals sanitaris que no han tingut l'oportunitat d'utilitzar espais específics d'aprenentatge i exercitació destinats a la comunicació amb els pacients i les seues famílies. En la Universitat Internacional de València intentem posar-hi remei amb un projecte orientat a identificar necessitats formatives sobre comunicació interpersonal afectiva i efectiva en l'àmbit de la infermeria d'urgències i emergències.
Identificar les necessitats formatives dels professionals és una de les vies cap a la implantació d'un model d'atenció en urgències centrat en la humanització de la cura. El seu impacte positiu sobre la salut mental dels pacients, de les seues famílies i de la resta de professionals podria repercutir positivament en la qualitat del nostre sistema de salut, clau en qualsevol societat.
Aránzazu Duque Moreno, Doctora en Neurociencias. Directora del Grado en Psicología y Secretaria de la Cátedra de Humanización de la Asistencia Sanitaria. CoIP del grupo de investigación Psicología y Calidad de Vida de la Universidad Internacional de Valencia, Universidad Internacional de Valencia; Ana Cristina Cabellos García, Directora del Máster Universitario en Cuidados de Enfermería en Reanimación y Medicina Intensiva, Universidad Internacional de Valencia; Beatriz Atienza Carbonell, Profesora de Ciencias de la Salud, Universidad Internacional de Valencia; Encarnacion Rama Galdón, Coordinadora Grado en Psicología, Universidad Internacional de Valencia; Irene Cano López, Professora Ajudant Doctora. Departament de Psicobiologia, Universitat de València; María J. García-Rubio, Profesora de la Facultad de Ciencias de la Salud de la Universidad Internacional de Valencia - Codirectora de la Cátedra VIU-NED de Neurociencia global y cambio social - Miembro del Grupo de Investigación Psicología y Calidad de vida (PsiCal), Universidad Internacional de Valencia; María Pilar Chisbert Genovés, Miembro del Comité Científico de la Cátedra VIU-NED de Neurociencia Global y Cambio Social, Universidad Internacional de Valencia; Marta Aliño Costa, Directora de Máster - Neuropsicología Clínica y Neurociencias, Universidad Internacional de Valencia; Patricia Marín-Maicas, Directora del centro de Promoción de la salud- Universidad saludable i Paula Martinez Lopez, Doctora en Psicología. Profesora Adjunta de la Facultad de Ciencias de la Salud de la Universidad Internacional de Valencia (VIU) y Directora de la Cátedra de Humanización de la Asistencia Sanitaria de VIU, Fundación ASISA y Proyecto HUCI, Universidad Internacional de Valencia
Aquest article es publicà originalment en The Conversation. Llegiu l'original.
