Lucía Martínez Garay, Universitat de València

L'origen de la pena de mort es perd en la nit del temps. La legitimitat i la utilitat d'aquest càstig, que ha acompanyat el dret penal en totes les èpoques i en totes les cultures, només començaren a qüestionar-se a partir de la Il·lustració, i calgué esperar encara dos segles més, fins després de la Segona Guerra Mundial, perquè les crítiques es materialitzessen en reformes generalitzades de les lleis penals destinades a abolir-la.

Ara bé, una vegada començat, el moviment cap a l'abolició de la pena de mort prengué un impuls espectacular, fins al punt que en les darreres dècades la història de la pena de mort sembla que és la història de la seua progressiva abolició: tant pels tractats internacionals que en prohibeixen o en restringeixen l’aplicació com pel nombre de països que han anat bandejant-la de les seues legislacions o que, tenint-la encara formalment prevista, no l'apliquen.

Significa aquesta tendència que és pròxima l'erradicació de la pena de mort al món? O hi ha encara obstacles importants que poden dificultar seriosament aquest objectiu?

Evolució: la regulació internacional

El Tribunal Militar de Nuremberg, instituït per a jutjar els crims comesos pels jerarques del nazisme, encara va aplicar en 1946 la pena de mort en la forca a uns quants dels processats. I la pena capital no va constituir una prioritat en l'agenda de les Nacions Unides durant els primers anys d'aquesta organització: la Declaració dels Drets Humans de 1948 no l'esmenta.

En l'àmbit europeu el Conveni per a la Protecció dels Drets Humans i de les Llibertats Fonamentals de 1950 va declarar que la “pena capital dictada per un tribunal al reu d'un delicte per al qual la llei estableix aqueixa pena” no vulnerava el dret a la vida.

Ara bé, a partir de la dècada de 1960 tots els pactes internacionals sobre drets humans aprovats tant a escala mundial com regional han restringit molt notablement l'aplicabilitat de la pena de mort, o fins i tot obliguen a abolir-la per complet, i cap dels tribunals penals internacionals instituïts per a jutjar crims internacionals (antiga Iugoslàvia o Ruanda), ni tampoc el Tribunal Penal Internacional, no preveuen la pena de mort com una de les aplicables.

Límits a aquesta pena

L'article 6 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics de 1966 va ser el primer a establir una sèrie de límits severs a l'admissibilitat d'aquesta pena, límits que en 1984 va recollir amb una regulació més detallada el Consell Econòmic i Social de les Nacions Unides.

Es coneixen des d’aleshores com les “Salvaguardes per a garantir la protecció dels drets dels condemnats a la pena de mort” i obliguen, entre altres coses, a fer que la pena de mort estiga prevista només per als delictes més greus, entenent per tals els delictes intencionals que tinguen conseqüències fatals o altres efectes extremadament greus (és a dir, bàsicament delictes d'homicidi o assassinat consumat).

La pena capital només pot imposar-se després d'un procés amb totes les garanties que permeta al condemnat interposar recurs, i ha de ser possible sempre la commutació de la pena o l'indult. Es prohibeix aplicar-la als qui siguen menors de divuit anys en el moment de cometre el delicte, i es prohibeix executar-la sobre dones embarassades o que hagen donat a llum recentment, així com sobre persones que hagen perdut la raó.

L'execució ha de fer-se de la manera que cause el mínim sofriment possible. I, cosa que és molt important, totes aquestes limitacions s'apliquen als estats que encara conserven la pena de mort, de què es dedueix que és impossible reintroduir-la en aquells que ja l'hagen abolida.

Posteriorment, diversos protocols facultatius tant al Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics (1989) com a les Convencions Americana i Europea de Drets Humans (1990 i 1983, respectivament) han restringit encara més l'àmbit de la pena de mort, perquè obliguen els països signants a abolir-la en tots els casos, excepte en temps de guerra si els estats així expressament s’ho reserven.

I en l'àmbit europeu s'ha fet un pas més enllà amb el Protocol número 13 (2002), que aboleix la pena de mort en qualsevol circumstància, inclosos els actes comesos en temps de guerra.

El mínim sofriment possible

Més encara: si bé les salvaguardes ordenen que la pena capital s'execute de la manera que provoque el mínim sofriment possible, s'ha demostrat molt difícil trobar un mètode d'execució que no cause patiments qualificables com a cruels i inhumans, cosa que converteix la pena capital en contrària al dret internacional dels drets humans, no ja per vulnerar el dret a la vida, sinó per conculcar la prohibició de tortures i de tractes inhumans i degradants, que és una prohibició absoluta.

Als Estats Units la injecció letal ha evidenciat sovint fallades que han provocat llargues agonies als condemnats, fins al punt que està plantejant-se la tornada a mètodes com la cadira elèctrica, la forca o l'afusellament.

A Europa, des del cas Soering (1989), el Tribunal Europeu de Drets Humans considera que la mateixa experiència de llargs anys en el “corredor de la mort” pot constituir un tracte inhumà i degradant.

Moratòria en les execucions

Que l'opinió en l'àmbit internacional és majoritàriament contrària a la pena de mort ho corrobora la posició de l'Assemblea General de Nacions Unides, que en 2007 va aprovar per primera vegada una resolució en què demanava als estats que encara la mantenien que establissen una moratòria de les execucions, amb vista a abolir-la. Al desembre de 2018 l'Assemblea General va reiterar per setena volta la petició d'una moratòria, que va ser votada a favor per 121 estats.

A això, cal afegir-hi que el moviment dels estats cap a l'abolició de la pena de mort disposa de poderosos suports i impulsos en l’àmbit social: tant la pressió d'importants ONG (Amnistia Internacional, Coalició Mundial contra la Pena de Mort) com de la comunitat acadèmica internacional (REPECAP), així com de veus tan significades com la del papa Francesc I, que va modificar en 2018 el catecisme de l'Església catòlica per declarar que “la pena de mort és inadmissible, perquè atempta contra la inviolabilitat i la dignitat de la persona”.

Dades sobre condemnes

També les dades confirmen la reculada de la pena de mort al món. Segons l’informe d'Amnistia Internacional sobre condemnes a mort i execucions referit a l'any 2018, 106 països han abolit la pena de mort per a tots els delictes, 8 la conserven només per a situacions excepcionals com a estats de guerra, i 28 més poden ser considerats abolicionistes en la pràctica perquè, encara que conserven aquesta pena per a delictes comuns com l'assassinat, no han executat ningú en els últims 10 anys, i es creu que mantenen una política consolidada de no dur a terme execucions.

En total, 142 països abolicionistes en la legislació o en la pràctica, enfront de 56 que retenen la pena de mort. És una evolució molt significativa, si es té en compte que l'any 1977 la pena de mort només estava abolida en 16 països.

El nombre d'execucions que es duen a terme sembla seguir així mateix una tendència descendent: Amnistia Internacional dona per a l'any 2018 una xifra (mínima) de 670 execucions, que representa un descens notable des de les més de 1 600 confirmades en 2015 i és el nombre més baix d'execucions registrat per aquesta organització en la darrera dècada. Pel que fa al nombre de condemnes a mort, les registrades a tot el món en 2018 (2 531) representen un lleuger descens respecte a les comptabilitzades en 2017 (2 591).

Tot i això, és important advertir que resulta molt difícil estimar les xifres reals tant de les execucions com de les condemnes, perquè molts països no són transparents en la informació que ofereixen o directament no aporten xifres; sobretot és significatiu el cas de la Xina, on la informació sobre la pena de mort està declarada secret d'estat, però les ONG estimen que el nombre d'execucions arriba a diversos milers cada any.

Subsistència de la pena capital

Malgrat la tendència cap a l'abolició, la pena capital subsisteix encara en més de 50 estats, i especialment en alguns sembla fortament arrelada: excloent-ne la Xina (que es creu que és el major executor del món, però on l'opacitat de l'estat impedeix conèixer les xifres), el 78% de les execucions conegudes tingueren lloc en tan sols quatre països: l'Aràbia Saudita (149), l'Iran (253), el Vietnam (85) i l'Iraq (52).

A més, allà on subsisteix la pena de mort moltes vegades no respecten els estrictes marges en els quals el Dret Internacional encara toleraria aplicar-la.

Tal com té documentat Amnistía Internacional, aquesta pena s'aplica a vegades per delictes de tràfic de drogues, blasfèmia, adulteri o delictes econòmics, que en absolut encaixen amb el concepte de “crims més greus” establert en les salvaguardes.

A més, hom ha continuat condemnant a mort i/o executant menors d'edat i persones amb alteracions mentals, i molts dels països que més apliquen i executen la pena capital no ho fan després d'un procés que puga ser considerat “just”, sinó en condicions arbitràries i sovint sobre la base de confessions que es poden haver obtingut sota tortura.

I, en fi, al costat de la tendència cap a la disminució tant de les execucions com de les condemnes, no deixen d'observar-se també alguns moviments preocupants.

Per exemple, mentre que el nombre de condemnes a mort va descendir en alguns països de manera important en 2018 (per exemple, a Kenya, Sierra Leone i el Sudan del Sud), en altres va ocórrer el contrari (Egipte o l'Iraq). Als Estats Units (on 30 estats i la jurisdicció federal mantenen la pena de mort) s'havia observat des de 2007 una tendència descendent tant en el nombre de condemnes com en el d'execucions, però en 2017 i 2018 totes dues magnituds han tornat a augmentar (si bé les xifres continuen en mínims històrics).

Els Estats Units, per cert, són un bon exemple d'aquestes tendències contraposades: la pena de mort va ser declarada inconstitucional a l'estat de Washington a l'octubre de 2018, i al març de 2019 el governador de Califòrnia va declarar una moratòria en les execucions; tot i això, al juliol d'aquest mateix any el Govern Federal ha anunciat que reprendrà les execucions federals per primera vegada des de 2003.

Obstacles per a la completa abolició

La pena de mort és una qüestió de drets humans. Però no sols perquè tots els convenis internacionals en aquesta matèria o bé la prohibeixen o bé en redueixen l’admissibilitat a supòsits excepcionals, sinó també en el sentit que la seua sort va unida al reconeixement i la garantia dels altres drets humans: on aquests no es respecten, no es respecta tampoc la vida. Així ho confirma la realitat d'alguns dels països que més execucions acumulen al món: la Xina, l'Iran o l'Aràbia Saudita, especialment.

En conseqüència, sembla que condició per a l'abolició mundial de la pena capital seria una progressiva democratització d'aquests estats, amb tot el que això implica (llibertat de consciència i d'expressió, sufragi universal i lliure, transparència de l'activitat governamental, consolidació de les garanties processals, etc.), objectiu que no s'albira pròxim ni exempt de dificultats.

Ara bé, també és cert que l'abolició de la pena de mort podria constituir, al seu torn, un primer pas i un impuls en aquesta direcció.

D'altra banda, el fet que la pena capital subsistisca també en alguns països els sistemes polítics dels quals poden qualificar-se sens dubte com a estats de dret democràtics (els exemples més clars són els Estats Units i el Japó) evidencia que ha d'haver-hi a més altres raons que en dificulten la desaparició.

Opinió pública

Una de les raons sovint esgrimida és la de l'opinió pública: s'addueix que els ciutadans reclamen aquesta pena, cosa per la qual mantenir-la comporta respectar la “voluntat del poble”. I, al seu torn, suprimir-la podria tenir costos polítics per als dirigents.

La força d'aquest argument, però, és relativa. D'un costat, perquè és fal·laç identificar automàticament l’“opinió pública” amb el resultat d'enquestes, fetes a vegades al caliu de notícies sobre crims horribles i, sempre, amb preguntes simplificades i a un públic que no disposa d'informació contrastada i fiable sobre els costos i les conseqüències d'aquesta pena.

En contra d’allò que solen afirmar els qui la defensen, no hi ha dades científiques que avalen la suposada eficàcia dissuasiva de la pena de mort, això és, no s'ha pogut demostrar que reduïsca la freqüència de comissió dels delictes per als quals s'aplica. Ben al contrari, del que sí que hi ha constància empírica és de l'elevat nombre de condemnats a mort que posteriorment s'ha demostrat que eren innocents.

A més, la pena capital afecta desproporcionadament les persones amb menys recursos i els qui pertanyen a grups minoritaris, per la qual cosa se la pot considerar discriminatòria. Si els ciutadans coneguessen millor aquestes dades, potser l'opinió pública sobre la pena capital variaria, o almenys el debat sobre aquest tema podria fer-se amb menys demagògia i més racionalitat.

Pero, sobre todo, la opinión pública favorable a una práctica que atenta contra los derechos humanos no es razón para mantener dicha práctica. Y la pena de muerte se ha abolido con éxito en países donde la opinión pública era mayoritariamente partidaria de mantenerla, como muestra por ejemplo el caso de Francia en 1981. Però, sobretot, l'opinió pública favorable a una pràctica que atempta contra els drets humans no és raó per a mantenir-la. I la pena de mort s'ha abolit amb èxit en països on l'opinió pública era majoritàriament partidària de conservar-la, com a mostra, per exemple, el cas de França en 1981.

Això no significa, per descomptat, que haja de menysprear-se o ignorar-se l'opinió de la ciutadania ni que els camins cap a l'abolició puguen ser iguals a tot arreu (David Garland ha analitzat amb minuciositat el peculiar rerefons politicosocial i cultural de la pena capital als Estats Units, molt diferent del context europeu). Però sí que les decisions polítiques no necessàriament han de ser sempre el reflex d'estats d'opinió majoritaris, sinó que també poden liderar transformacions cap a cultures més respectuoses dels drets i, per això, més democràtiques.

L'argument de la religió

Finalment, una referència a la religió: des de la dècada de 1980 un important grup de països retencionistes de població majoritàriament musulmana ha esgrimit com a argument per a mantenir la pena capital que ve ordenada per la religió islàmica. Tot i això, i com ha subratllat William Schabas, resulta un argument discutible. D'un costat, perquè bastants d'aquests països han ratificat el Pacte Internacional de 1966 sense fer reserves al seu article 6, per la qual cosa s'han sotmès voluntàriament a una normativa internacional que només permet aquesta pena en l'estret marge de les salvaguardes.

D'altra banda, perquè dins de l'islam coexisteixen diversos corrents sobre com han d'interpretar-se l'Alcorà i la xaria, i pràctiques punitives bastant diferents en els diferents estats de majoria musulmana.

L'experiència de la religió cristiana mostra com una mateixa fe va justificar en el passat la mort en la foguera per a judaïtzants i apòstates i, així i tot, avui dia considera aquesta pena contrària a la dignitat humana.

No és destarifat pensar que en l'àmbit de l'islam la pena capital no es manté només perquè siga un mandat diví, sinó principalment com a instrument de repressió penal al servei del manteniment d'estructures polítiques autoritàries, i que hi ha marge també en aqueixa religió almenys per a una moratòria i una reflexió sobre la legitimitat del càstig capital.

En definitiva, erradicar la pena de mort requereix que s'implanten o es consoliden sistemes polítics democràtics i respectuosos dels drets humans allà on encara no existeixen, però també que es consolide una cultura política il·lustrada i veritablement democràtica també als països que formalment ja són estats de dret.

Per aconseguir totes dues coses, ha de continuar la pressió política, diplomàtica i social als governs (que ja moltes voltes s'ha demostrat eficaç per a parar execucions particularment escandaloses), però també cal perseverar en l'explicació de les raons per les quals la pena de mort és un càstig innecessari, cruel, discriminatori i injust.

Lucía Martínez Garay, Professora Titular de Dret Penal, Universitat de València

Aquest article es publicà originalment en The Conversation. Llegiu l'original.