Paolo Cossarini, Universitat de València

Funerals d'estat per a Silvio Berlusconi. L'home que ha protagonitzat els darrers trenta anys de la vida política italiana rep el 14 de juny de 2023 l'últim adeu a la catedral de Milà, ciutat que el va veure nàixer i créixer com a home de negocis i com a polític.

Mor amb vuitanta-sis anys, després de dècades en el focus de la vida pública. No es pot comprendre la Itàlia d’avui sense tenir en compte la figura de Berlusconi: la vida política, econòmica, cultural i esportiva del país transalpí ha estat marcada pel Cavaliere.

Canvis culturals: de la revolució mediàtica al populisme

Berlusconi comença el seu imperi econòmic i mediàtic en la Itàlia dels “anys de plom”, del terrorisme d'extrema dreta i d'extrema esquerra. Una Itàlia encara marcada pels dos grans partits de masses, la Democràcia Cristiana i el Partit Comunista, expressions de les divisions ideològiques del segle XX. En aquest context, Berlusconi emergeix com a home de negocis que duu a terme una transformació, alhora cultural i ideològica, que encara avui marca el país.

En els anys setanta i vuitanta Berlusconi va cultivar relacions molt profundes amb el poder de tota mena, legal i il·legal. Ingressa a la lògia maçònica P2, es vincula amb personatges de la Cosa Nostra i té una relació estreta amb el líder socialista Bettino Craxi, que li va permetre orquestrar el monopoli dels mitjans de comunicació privats.

Televisió lleugera, èxits esportius

Berlusconi funda els primers canals televisius privats a escala nacional: Canale 5 en 1980 i, més tard, Italia Uno i Rete 4. Gràcies a aquests, i als programes que s’hi s'emetien, com Drive in i Dallas –amb joves seminues en l'escenari–, Berlusconi entra a les cases dels italians i trenca així el monopoli de la RAI.

Espill d'una nova societat que anhela temps de lleugeresa i prosperitat i, alhora, arma propagandística per a construir una hegemonia cultural, les televisions canvien gradualment els costums populars promovent una cultura neoliberal.

Són els anys de l'èxit empresarial, mediàtic i esportiu, amb el Milan Futbol Club. També són els anys de la seua discesa in campo, la seua baixada al terreny de joc de la política. I sobretot són els anys dels escàndols de corrupció de Tangentopoli, la desaparició de la Democràcia Cristiana i la transformació del Partit Comunista.

El salt a la política

Són igualment els anys de la caiguda dels polítics que l’havien ajudat, així com els anys de la lluita –ensangonada– entre l'Estat italià i la Màfia. Es produeix la caiguda de la Primera República.

Berlusconi veu l'oportunitat i fa de la necessitat virtut: funda Forza Itàlia, un nou partit a imatge i semblança de les seues empreses, i en pocs mesos guanya les eleccions generals. El 1994 Berlusconi arriba per primera vegada a la Presidència del Govern.

El llegat polític

Promeses demagògiques, estil directe i contrari a la correcció política, i sobretot relació directa amb el seu electorat. Amb aqueixes armes Berlusconi va passar de revolucionar l'economia i la cultura a revolucionar la política, de transformar la cosa popular a inventar el modern populisme europeu. Són els anys noranta: naix oficialment el berlusconisme.

Avui, trenta anys després de la seua arribada a la política, Berlusconi deixa un llegat polític i social que, en molts aspectes, va més enllà de les fronteres nacionals.

Va anticipar diverses característiques dels líders populistes de dreta d’avui dia. Va fomentar com pocs la polarització política i afectiva. Seu és el lema hipersimplista i, tanmateix, tremendament eficaç “llibertat o comunisme”, emulat en moltes altres latituds.

Líder carismàtic, permanentment irritat pels judicis en contra seua (més de trenta) i pels mecanismes d'equilibris de poder en general, Berlusconi s'ha passat la seua vida pública legitimant les seues accions polítiques únicament amb el suport electoral que rebia.

Antipolítica i postvergonya

En bona part va anticipar l'onada global de populisme i l'encarnació de l'egòlatra de dreta, des de Donald Trump fins a Jair Bolsonaro, passant per Boris Johnson.

Berlusconi ha representat l'antipolítica que es converteix en elit, la demagògia i la transgressió del políticament correcte, a més de l'auge del masclisme en la retòrica política. Tant és així que l'hemeroteca va plena d'una infinitat de discursos i piulades masclistes del líder italià, als quals se suma la política dels escàndols i, com s'ha argumentat, de la postvergonya.

Legitimació de la dreta radical

Al cap i a la fi, la “revolució liberal” que prometé en arribar al poder es quedà més aviat en lletra morta. No tingué lloc aquella liberalització de l'economia tan promesa. Ben al contrari, Berlusconi portà Itàlia a la vora de l'impagament del deute en 2011 durant la crisi financera.

Allò que sí que es va produir va ser la legitimació de l'extrema dreta postfeixista i la seua entrada al govern del país, amb possibles conseqüències a escala europea. Avui dia el Partit Popular Europeu, tement perdre un gran nombre d'escons en les europees de 2024, s’afanya a forjar una aliança amb els dretans del grup conservador ECR, presidit per Giorgia Meloni.

El temps ens dirà si amb la mort de Berlusconi es mor també el berlusconisme o si, al contrari, el seu llegat serà la normalització del radicalisme cultural i polític de dreta.

Paolo Cossarini, Postdoctoral Fellow, Universitat de València

Aquest article es publicà originalment en The Conversation. Llegiu l'original.