Inés Olza, Universidad de Navarra i Esther Linares Bernabéu, Universitat de València

Quan encara ressonen els ecos dels debats i iniciatives sorgits a Espanya entorn del desè aniversari de la fi de la violència de la banda terrorista ETA, volem dur ací algunes reflexions sobre diverses iniciatives de mediació entre terroristes i les seues víctimes que van passar bastant més desapercebudes en 2011 i 2012, diversos mesos abans i després de l'anunci d'ETA que hem commemorat. El fil per a aquestes reflexions ens el proporciona una pel·lícula recent, Maixabel (Icíar Bollaín, 2021).

Encara que ficcionats en alguns aspectes, la pel·lícula reflecteix, fonamentalment, dues de les trobades que Maixabel Lasa, vídua de Juan María Jáuregui (exregidor socialista a Tolosa i antic governador civil de Guipúscoa, assassinat el 2000), va mantenir amb dos dels assassins del seu marit, Luis María Carrasco i Ibon Etxezarreta.

En aquestes línies proposem fer una ullada, d'una banda, a la manera en què la pel·lícula representa l'itinerari personal seguit pels participants en aquestes trobades restauratives i, per un altre, la tasca de la mediadora d'aquestes trobades, que en la cinta rep tan sols el nom de pila d'Esther. L'Esther de la pel·lícula és un reflex d'Esther Pascual, jurista, professora universitària i mediadora, que va formar part de l'equip de mediadors que, a partir de maig de 2011, va afavorir una sèrie de trobades restauratives entre terroristes presos a la presó de Nanclares de Oca i víctimes de la violència d'ETA.

En aquest equip cal destacar també la figura d'Eduardo Santos, jurista i actual conseller de Polítiques Migratòries i Justícia del Govern de Navarra, en la casa del qual tingué lloc la primera trobada entre Maixabel i Etxezarreta sobre la qual pivota la pel·lícula.

Quins efectes tingueren?

Abans de respondre breument aquesta pregunta, ens agradaria aclarir ací, més aviat, què no foren aquestes trobades.

En primer lloc, la iniciativa de reunir víctimes amb victimaris no va partir d'una equiparació moral entre ells, ni de l'emblanquiment o la rebaixa de la responsabilitat penal i personal dels crims comesos pels terroristes. Cap d'aquests darrers no obtingué beneficis penitenciaris per participar en aquestes trobades. Més encara: segons que relata l'equip de mediadors, la preparació de les trobades fou particularment exigent amb ells, i aquestes reunions estigueren orientades de manera fonamental cap al benefici de les víctimes, la integritat emocional i psicològica de les quals protegí de manera especialment delicada.

A més, cal assenyalar que aquestes trobades no es van emmarcar necessàriament en la voluntat de perdonar o ser perdonat. La finalitat principal d'aquestes trobades havia de ser, essencialment, conèixer la visió de l'altre, dels seus sentiments, motivacions i idees, i intentar reparar de manera integral el mal causat a la víctima, cosa en què el perdó era només un dels components possibles d'aquesta reparació.

Finalment, encara que aquestes trobades tingueren un caràcter prioritàriament personal, voluntari i confidencial, el seu impacte no es restringí únicament a l'esfera privada, perquè reberen el suport institucional del Govern Basc i del Ministeri de l'Interior, que facilità la projecció dels seus beneficis des de l'esfera pública i cap a aquesta.

Què foren aquestes trobades restauratives?

• Trobades amb significat dins d'itineraris personals.

• Trobades mogudes des de la llibertat individual.

• Trobades amb un benefici social, mogudes per la voluntat de restaurar una part (si més no, petita) de l'harmonia social perduda.

• Un espai per a gestionar el dol, resoldre dubtes i interrogants i obtenir, en definitiva, una certa calma emocional.

• Una oportunitat per a reduir l'alteritat i humanitzar. Les sessions van servir per a conèixer l'altre i per a revertir, a través de la paraula, el vincle negatiu entre víctima i victimari imposat per la violència.

La pel·lícula Maixabel reflecteix molt bé el recorregut personal i emocional que fan victimaris i víctimes en aquesta mena de trobades. Ara bé, el procés mateix de mediació es reflecteix en la cinta tan sols de manera molt parcial. La tasca dels mediadors durant el procés va anar molt més allà del que projecten les escenes.

En primer lloc, es va dur a terme una llarga cadena d'entrevistes individuals amb els presos que van mostrar interès en aquestes trobades. L'objectiu d'aquestes era fer una feina emocional prèvia a la trobada amb les víctimes; una feina d'activació de l'empatia, ja que, en general, l'acte de matar ja ha implicat abans una deshumanització (pròpia i de l'altre).

De la mateixa manera, es van fer també reunions individuals amb les víctimes amb la finalitat d'aclarir els seus dubtes i centrar els seus esforços en la narració sobre com va canviar la seua vida l'atemptat i com aquest els va generar un “vincle” imposat, ni buscat ni acceptat, amb l'assassí dels seus éssers estimats.

En aquests casos de mediació penal, la preparació prèvia a la trobada –llarga, mesurada– i la tasca que hi fa el professional de la mediació esdevenen, doncs, crucials per a fer visible davant les víctimes el penediment real per part dels victimaris, cosa que pot contribuir a fer que aquestes afronten allò que han viscut –la seua pèrdua, el dol– de noves maneres.

En suma, les experiències d'aquestes trobades restauratives i el seu reflex en una pel·lícula com Maixabel ens porten a descobrir una cosa fins a un cert punt inesperada: els efectes constructius de la mediació en llocs en què aquesta ni tan sols semblava mínimament possible. I, veient-hi el poder beneficiós de la mediació, (re)descobrim també la capacitat humana de reconèixer la humanitat de l'altre a través de la paraula.

Inés Olza, Investigadora del grup 'Cultura Emocional e Identidad' (CEMID) de l'Institut Cultura i Societat (ICS), Universitat de Navarra i Esther Linares Bernabéu, Professora Ajudant Doctora del Departament de Filologia Anglesa i Alemanya de la Universitat de València, Universitat de València

Aquest article es publicà originalment en The Conversation. Llegiu l'original.