Miguel Ángel Gómez-Serrano, Universitat de València

La recent aprovació de la Llei de restauració de la natura el passat 17 de juny de 2024 representa una fita per a la conservació de la natura al territori de la Unió Europea (UE). La polèmica tramitació d'aquesta llei, que ha posat contra les cordes la credibilitat de les institucions europees per a evitar i revertir la deterioració dels ecosistemes, marca ara el full de ruta de la Comissió Europea, que vol recuperar el 30% dels ecosistemes terrestres i marins degradats d'ací a 2030, i el 90% per a 2050.

Tenint en compte que més del 80% dels hàbitats europeus estan en mal estat de conservació, és evident que hi ha molta feina a fer i que bona part del territori de la UE es troba en el punt de mira.

Els qui es dediquen a la restauració ecològica, una disciplina que si res requereix és temps, sabran que es tracta d'objectius ambiciosos, difícils de complir si no es nodreixen de restauracions a gran escala. I aquest és el problema: poc de temps per a pensar i fer les coses bé deixa poca capacitat de maniobra per a dissenyar projectes respectuosos amb tota la biodiversitat i consensuats entre polítics, gestors i ecòlegs de diferents disciplines.

Les platges, en el punt de mira de la restauració

Però no tots els ecosistemes degradats tenen la mateixa probabilitat de ser restaurats. La propietat dels terrenys i la presència d'hàbitats prioritaris han sigut fins ara factors determinants a l'hora d'obtenir finançament per a projectes de restauració a la UE.

La costa és generalment de propietat pública i la Directiva d'Hàbitats inclou fins a 18 tipus d'hàbitats dunars d'interès comunitari, cinc dels quals es consideren prioritaris. No cal estranyar-se, aleshores, que les platges hagen sigut l'objectiu de molts projectes de restauració.

Però podria ser perjudicial restaurar hàbitats que estan degradats? Un article que he publicat recentment en la revista Nature Ecology & Evolution focalitza precisament  aquesta contradicció. Les dades suggereixen que la falta de multidisciplinarietat a l'hora de dissenyar els projectes de restauració dunar està desencadenant la desaparició dels hàbitats i les espècies amenaçades lligades als ambients oberts i d'escassa cobertura vegetal, que habitualment es troben a la zona més pròxima a la vora del mar.

Les conseqüències per als ocells litorals

Les platges són l'hàbitat d'alimentació, descans i reproducció de moltes espècies d'ocells marins i limícoles, algunes de les quals, exclusives d'aquests ambients.

Ara bé, la majoria d'aquests ocells només utilitzen les vores (per a alimentar-se) i una estreta franja de la platja per a reproduir-se, aquella on s'acumulen les restes dipositades per la mar i es formen les primeres dunes, que típicament presenten una escassa cobertura de vegetació. És l'hàbitat que solem denominar la “platja eixuta”, en contraposició a la “platja humida” per la influència de l'onatge.

Els corriols representen un dels exemples d'ocells limícoles més lligats a aquests ambients costaners. Aquestes aus nidifiquen directament sobre l'arena nua, en llocs oberts, plans i amb quasi cap planta al voltant, ja que la seua estratègia és tenir una bona visió des del niu per a detectar ben aviat l'arribada d'un potencial depredador i poder fugir volant per sobreviure.

El futur de les platges i els ocells davant el canvi climàtic

Aquestes preferències d'hàbitat coincideixen amb les de les persones, que utilitzen aquesta part de la platja per a passejar-hi i posar-hi la tovallola, de manera que els ocells han anat perdent espai a mesura que creix la demanda d'ús recreatiu de les platges.

Les perspectives de futur per a les aus litorals no són bones. L'augment del nivell de la mar a conseqüència del canvi climàtic amenaça de reduir-los els hàbitats de reproducció, ja que estreteix la platja eixuta i causa una important erosió de dunes mòbils embrionàries.

Que les platges desapareixen és una cosa que no passa per alt a la majoria dels ciutadans, gestors i científics. Es tracta d'un dels ecosistemes més afectats pel canvi climàtic i mantenir-les és clau tant per a la protecció de la costa com per a sustentar les economies basades en el turisme de sol i platja.

Aquesta preocupació ha motivat nombroses i recurrents iniciatives de restauració, basades a crear sistemes més estables (resilients) enfront de l'erosió o el risc d'inundació.

Així, són freqüents les accions centrades a moure l'arena i crear dunes mòbils molt elevades, que són repoblades amb plantes fins a quasi cobrir l'arena per complet, de manera que es creen barreres per a reduir l'impacte de l'onatge durant els temporals.

També proliferen les iniciatives a petita escala (sovint d'ONG) que persegueixen repoblar els pocs llocs oberts i desproveïts de vegetació que queden a les platges.

Un altre model de restauració costanera

L'última cosa que necessiten els ocells litorals és un escenari de projectes de restauració a petita o gran escala que se centren únicament a cobrir amb vegetació fins a l'últim pam d'arena nua. Hi ha moltes platges urbanes que clamen que els permetem disposar de dunes. L'estabilitat de la seua arena i, en definitiva, el seu futur, depèn del fet que deixem de veure les platges com a simples zones d'oci i aprenguem a compartir-les amb ocells i plantes. Això sí: no es tracta de jardins, no cal atapeir-les de verd perquè puguen complir la seua funció ecològica.

Miguel Ángel Gómez-Serrano, Professor Associat d'Ecologia, Universitat de València

Aquest article es publicà originalment en The Conversation. Llegiu l'original.