Andrés Boix Palop, Universitat de València

El Congrés dels Diputats ha convalidat el decret llei que pretenia solucionar el “conflicte” entre els qui presten serveis en el mercat del transport de viatgers en vehicles de turisme com a taxistes i els que ho fan per mitjà de permisos per a operar com a vehicles de transport amb conductor (VTC).

El “conflicte” es fonamenta en la pretensió dels qui tenen autoritzacions de taxi (unes 60.000 persones a Espanya) de continuar prestant aquests serveis de transport de viatgers en exclusiva, com ha sigut tradicional fins avui, gràcies a un ordenament jurídic que no permet a ningú que no posseïsca una autorització de taxi o equivalent entrar en aquest mercat.

L'única bretxa des de fa anys eren les llicències VTC, que la llei i el seu reglament de desplegament concebien com a serveis prèmium i de luxe, el clàssic lloguer d'un cotxe amb conductor per hores o dies, i que limitaven també en nombre (la proporció d'una llicència de VTC per cada 30 llicències, que no s’havia de superar).

Dos factors han alterat l'ecosistema. D'una banda, l'aparició de plataformes que usen aplicacions mòbils (app) i l'omnipresència dels mòbils per a oferir aquests serveis, que han reduït els costos i han millorat l'eficiència de l'activitat dels VTC, que ara poden contractar-se per minuts i per a un desplaçament concret.

D’una altra banda, els desajustaments normatius que es van produir a Espanya a conseqüència de l'adaptació de la norma bàsica i del seu reglament en matèria de transports a les regles europees derivades de la Directiva de Serveis de 2006, una norma liberalitzadora que, en principi, i excepte excepció expressa i justificada, empara la prestació de serveis econòmics sense autorització administrativa prèvia.

Més llicències durant els llimbs legals

Aquests desajustaments van provocar que durant uns anys la limitació d'autoritzacions VTC desaparegués, i amb això alguns ciutadans avisats i empreses espavilades van poder en aquest parèntesi temporal sol·licitar autoritzacions que, si bé que van ser en la majoria denegades per les administracions públiques, han acabat sent reconegudes pels tribunals de justícia.

Encara que el legislador espanyol va tapar el forat regulador uns anys després, les VTC ja concedides (i les que queden per ser reconegudes pels tribunals) han alterat l'equilibri regulador (la proporció entre taxis i VTC a Espanya és ara més aviat d'1 a 10, i encara pot reduir-se més, com ha ocorregut en la major part dels països europeus amb regulacions semblants a la nostra, com França o Alemanya).

L'aparició de competència (molt eficient, a més) en un sector en què durant quatre dècades les autoritzacions de taxi garantien el gaudi d'un mercat captiu, i en el qual l'oferta no ha crescut malgrat que sí ho ha fet la demanda, perjudica notablement els taxistes, habituats al fet que els seus títols jurídics valguessen moltíssim en el mercat.

Llicències per cinc zeros

El valor de mercat del privilegi regulador variava depenent de zones, però no era inhabitual que es paguessen 200.000 o 300.000 euros per una llicència en les nostres grans ciutats. El canvi de l'ecosistema va provocar la disminució de les possibilitats de rendibilitzar l'activitat i, en conseqüència, del seu valor. Això ha fet reaccionar els taxistes amb protestes, cosa que ha portat a adoptar una modificació legal.

Aquesta modificació, intervinguda pel Decret llei 13/2018, és una victòria dels taxistes. Comporta, en un termini de quatre anys, tornar a l'equilibri regulador anterior, però no tant eliminant l'excés d'autoritzacions VTC sinó convertint-les en inútils, perquè a partir d'aquell moment només habilitaran per a realitzar serveis interurbans.

Més enllà dels problemes que suscita aquesta norma, tant en la seua constitucionalitat formal (és dubtós que concorregués la urgència que habilita per a acudir al decret llei) com en el competencial (la competència per a regular aquestes qüestions és autonòmica i no estatal, sense que puga intervenir l'Estat per a imposar una solució a les comunitats autònomes) i respecte del fons de la qüestió (les autoritzacions de VTC estan expropiant-se, en el fons, sense que es done una indemnització mínima), hi ha una conclusió evident: representa un triomf dels taxistes, que han demostrat fins a quin punt la seua capacitat de pressió és gran i com els permet aconseguir solucions reguladores en el seu propi benefici erradicant la competència.

I l'interès general?

Però és bo també per a l'interès general? Resulta bastant dubtós que així siga. N’hi haurà prou de recordar que la raó de ser de les limitacions quantitatives en la prestació d'aquests serveis no s'han reconegut o concedit mai en benefici dels taxistes, sinó de l'interès general i dels consumidors.

En un altre context social i tecnològic, l'Estat entenia que aqueixa limitació quantitativa, sempre que no fos tan gran per a impedir que hi hagués serveis suficients per a satisfer la demanda, era la necessària compensació als taxistes.

Però avui la tecnologia permet encreuar oferta i demanda, i sabem que en els ordenaments on no hi ha límits quantitatius no sol haver-hi problemes (al contrari, els problemes es donen més habitualment als països amb límits al nombre de llicències). També sabem com fixar preus justos o limitar la variabilitat dels criteris algorítmics que estableixen les aplicacions mòbils i plataformes d'intermediació, sense necessitat de recórrer a regulacions que limiten el nombre de prestadors.

I és possible establir mesures ambientals per mitjà de l'ordenament jurídic. Tot això sense alterar els equilibris de mercat o les condicions de rendibilitat, en benefici dels consumidors. Però sí que afectant profundament la posició dels qui tenien autoritzacions de taxi.

Fiscalitat i condicions laborals

La regulació no ha de defensar ni protegir els taxistes, sinó establir unes condicions de prestació tan bones com siga possible per a la societat i per a qui desitge treballar en aquest sector. A més, la normativa hauria de ser molt exigent en temes fiscals, ambientals i laborals, però per a qualsevol vehicle que preste aquests serveis. No es pot admetre que una part de les transaccions realitzades a Espanya per a contractar serveis tribute en paradisos fiscals, però tampoc que els qui realitzen aquests serveis tributen a mòduls. I les condicions laborals dels empleats han de ser exigents i garantistes, però per a tots els prestadors per igual.

Finalment, no es pot defensar que la consecució d'aquests objectius públics exigisca restringir l'activitat de les autoritzacions VTC, i menys encara per l'eliminació de tota capacitat d'actuar en el mercat rellevant, que és el del transport urbà a les zones de prestació conjunta, a les autoritzacions VTC ja concedides.

A aquest efecte, no és complicat solucionar aquest conflicte, si es fes des d'una perspectiva de maximització del benestar i dels interessos públics. N’hi hauria prou amb garantir la lliure prestació a tots els interessats a competir en aquest mercat amb exigències ambientals, d'accessibilitat i de control de preus màxims que tots haguessen de complir en les mateixes condicions, així com establint el mateix règim fiscal i laboral a tots els prestadors.

Davant la congestió, restricció

A més, si en alguns centres urbans hi hagués un problema de congestió, es podrien establir mesures de restricció de l'accés i fins i tot una limitació del nombre d'autoritzacions en casos excepcionals, però que hauria de solucionar-se emprant les regles de la Directiva Europea de Serveis. Finalment, es podrien establir mecanismes de compensació temporals per a pal·liar els costos de transició a la competència.

Cap d'aquestes mesures no és difícil de posar en pràctica i totes incrementarien el benestar social, a més de ser molt més concordes amb el nostre marc constitucional i el dret europeu en la matèria.

Lamentablement, el govern i el legislador estatals han optat per regular aquesta qüestió impedint que les comunitats autònomes puguen fer-ho, d'una manera totalment contrària als interessos públics. Tard o d'hora caldrà rectificar aquestes normes. Fa la sensació que passaran diversos anys i haurem de patir els seus perniciosos efectes fins que siguen tan patents que no puguen obviar-se, abans que les forces polítiques majoritàries a Espanya esmenen l'error comès.

Andrés Boix Palop, Professor de Dret Administratiu, Universitat de València

Aquest article es publicà originalment en The Conversation. Llegiu l'original.