El passat 23 d’octubre, es va presentar al Octubre Centre de Cultura Contemporània, a València, el llibre Entre verins. Crims i càstigs des de l’edat mitjana fins al present, obra de dos professors d’Història de la Ciència de la Universitat de València i membres de l’Institut Interuniversitari López Piñero, Carmel Ferragud, especialitzat en història de la medicina medieval, i José Ramón Bertomeu, expert en la història dels verins i de les substàncies tòxiques. L’obra va ser finalista del Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General 2023, i en ella es relaten sis casos d’enverinament succeïts des de l’edat mitjana fins a l’actualitat.
L’acte va estar moderat per Reis Juan, periodista especialitzada en divulgació científica, que va començar preguntant si es podia definir què és un verí. La resposta de Bertomeu va ser un contundent «no». Juan va mencionar la famosa frase del metge i químic suís del segle XVI, Paracels, «la dosi fa el verí», i ambdós professors van aclarir que aquesta frase sovint es treu de context. A més, Paracels no la va dir en llatí, com es cita sovint (sola dosis facit venenum), ja que era defensor de les llengües vernacles. Ferragud va apuntar que aquesta frase l’usa la indústria química per justificar l’ús (i abús) de productes químics.
[La frase exacta original de Paracels, en alemany, va ser: Was ist das nit Gifft ist? alle ding sind Gifft, und nichts ohn Gifft, allein die Dosis macht, das ein ding Gifft ist. (Què és el verí? Totes les coses són verí, i no res és verí, només la dosi fa que una cosa siga verinosa).]
El concepte de substància tòxica ha canviat amb el temps, i desconeixem la composició exacta d’alguns verins esmentats a les cròniques històriques, ja que no especificaven dosis comparables amb les actuals ni la composició precisa.
No podia faltar la menció a la relació entre els verins i les dones. La imatge de la dona enverinadora és un clàssic que es repeteix en la literatura, el teatre i el cinema, però, segons Bertomeu, les estadístiques desmenteixen aquesta imatge. Al segle XIX, només el 3% dels assassinats van ser per enverinament, i al segle XX, menys de l’1%. A més, la majoria d’aquests delictes van ser comesos per homes. Malgrat aquest percentatge tan baix, els casos d’enverinaments femenins van tenir gran repercussió perquè es van publicitar molt en la premsa, com el cas de Pilar Prades, l’enverinadora de València, que el 1959 va ser l’última dona executada a Espanya.
Per contra, els enverinaments massius laborals o industrials, sobretot durant el segle XIX amb la Revolució Industrial, com els causats pel plom o l’amiant, van tenir poca o cap repercussió, tot i ser autèntics crims perfectes perquè els símptomes apareixien tard i no es relacionaven amb la causa.
En el procés d’investigació per escriure el llibre, que es llig com una novel·la d’intriga detectivesca, els autors van usar fonts originals dels processos judicials contra els acusats, tot i que, de vegades, la documentació era fragmentària, fet que impedia conéixer si, finalment, es condemnava o no la persona acusada.
A l’edat mitjana, els jutges sol·licitaven l’ajuda d’experts forenses: metges (o «físics») que interpretaven els símptomes i apotecaris que testimoniaven si l’acusat els havia comprat verins. Els interrogatoris podien incloure tortures per aconseguir confessions, excepte en el cas de dones embarassades.
En el segle XIX, les tècniques d’anàlisi químic, com la de James Marsh, van revolucionar la detecció de verins com l’arsènic, però també van causar condemnes errònies, ja que el cos humà conté arsènic de manera natural. Bertomeu va concloure que, actualment, l’existència de més substàncies químiques que mai requereix una major regulació i que cal aplicar el principi de precaució.
Per a saber més:
https://sabersenaccio.iec.cat/es/el-genero-de-los-envenenamientos/
https://sabersenaccio.iec.cat/es/sentido-y-sensibilidad-en-los-tribunales/
Jonathan Bustos. Estudiant de pràctiques extracurriculars a l´IILP
