Tradicionalment els estudis historiogràfics de la ciència a l´àmbit anglosaxó han presentat la ciència i la religió com dos termes oposats en permanent conflicte, servint-se de successos concrets per a fer una generalització d'aquest enfrontament. El per què d'aquesta dicotomia és la pregunta que aborda en el seu llibre Ciència religió i les seues tradicions inventades. Un recorregut historiogràfic que Jaume Navarro va presentar el passat 30 de març en l'Institut Interuniversitari López Piñero (IILP-UV).

Jaume Navarro, investigador Ikerbasque en la Universitat del País Basc (UPV/EHU). Llicenciat en Física i amb formació en filosofia i història de la ciència, va exposar com a introducció el conflictiu dels termes ciència i religió: “Peter Harrison critica la fal·làcia de saber de què parlem quan parlem de ciència i de religió. En uns certs moments de la Història aquesta barrera resulta difusa. Per exemple, per a Ptolemeu estudiar les estreles era quasi un exercici religiós perquè requeria de virtuts com la paciència derivades del diví. Per a Agustín de Hipona el cristianisme no és una religió. En el seu temps, la religió era adorar a l'emperador, per tant, ell entenia el cristianisme com una cosa més semblant a la filosofia”. No obstant això, la història de la ciència tradicional ha tendit a compartimentalizar aquestes dues realitats i a enfrontar-les assumint la tradició filosòfica del positivisme. El primer capítol és un recorregut per les diferents tesis historiogràfiques que presenten aquesta relació. Encara que la tesi del conflicte és la que preval en l'imaginari general, el llibre mostra unes altres, com la tesi de la complexitat que critica tot l'anterior segons va assenyalar l'historiador.

Per a Jaume Navarro una manera diferent d'abordar la historiografia de les relacions entre ciència i religió és a través de la creació dels Estats Moderns. Segons Navarro “aquest enfocament posa en relleu tres punts fonamentals per a entendre la historiografia: en primer lloc que tots els estats moderns tenen tradicions inventades vinculades al significat i les essències de pertinença a un estat; en segon lloc, que la ciència és un element fonamental, quasi icònic per a justificar la creació dels grans imperis del segle XIX vinculats als Estats Moderns; en tercer lloc, que tot Estat o Nació Moderna caracteritza als seus propis enemics, en aqueix sentit la ciència com a element fonamental d'aquests Estats té com a antagonista a la religió”.

La presentació va concloure amb el torn de preguntes i un breu debat. El públic va assenyalar com d'arrelat estava en el professorat de primària i secundària la visió positivista que enfrontava la Ciència amb la religió. També es va apuntar que, malgrat les generalitzacions que d'ells es puguen derivar, és un fet històric que els conflictes entre ciència i religió han existit. El llibre posa en relleu com de inesgotable i complex és aquest debat en el qual ja hi ha una extensa tradició historiogràfica. I, per descomptat, la importància de recerques com la presentada per Jaume Navarroque permeten la discussió de nous enfocaments i perspectives.

Marina Piedrahita, Estudiant en pràctiques del Màster Universitari en Història de la Ciència i Comunicació Científica en el IILP-UV.