Dibuix realitzat per Juan Bautista Bru del megateri trobat en el riu Luján
Amb el títol Arxivant el patrimoni documental de la ciència i dels moviments socials, es van celebrar els dies 23 i 24 de gener de 2025 unes jornades sobre història, ciència i arxius en el Palau Cerveró, seu a València de l'Institut Interuniversitari López Piñero (IILP), organitzades per Francesca Antonelli (Università di Bologna), Luz Narbona (IILP-UV) i Ximo Guillem (IILP-UV).
Arxius: una mirada polièdrica en un entorn de canvi
La conferència inaugural va ser a càrrec de Joan Boadas, arxiver municipal de Girona i Cronista Oficial de la ciutat, que va declarar que el seu objectiu era convèncer als que encara no ho estigueren de la transcendència que té la documentació en l'actualitat, la que ha tingut històricament i la que tindrà de cara al futur. Va explicar com va haver d'adaptar-se a diferents canvis tecnològics durant els seus quaranta anys de carrera, encara que va afirmar que els fonaments conceptuals de la seua professió es mantenen inalterables. Indicant que un canvi important en els arxius municipals va ser la seua transformació d'arxius d'una institució (un ajuntament) per a ser un arxiu de tot un col·lectiu (la ciutat).
Boadas va plantejar que l'amnèsia impedeix imaginar el futur i que una societat sense memòria no pot imaginar el seu futur, i es veu condemnada a viure en el present. Per això, la humanitat ha construït depòsits de memòria des de temps remots per a combatre l'amnèsia col·lectiva i, d'eixe mode, assegurar-se que les generacions esdevenidores pogueren imaginar el seu futur. Aquests depòsits són els arxius, les biblioteques, els museus i altres centres de documentació A continuació, va exposar que els pobles sense arxius, sense documents, han de veure com la seua pròpia història l'escriuen uns altres, i eixos altres seran els que dictaran el seu futur. Va explicar que al llarg de la historia després d'una guerra, els vencedors malden per destruir els arxius dels vençuts, i ho fan no tan sols per a esborrar el passat dels derrotats, sinó perquè aquests no puguen construir el seu futur.
També va destacar que, encara que tenen punts en comú, els arxivers no són historiadors, i que, malgrat els estereotips, als arxivers els interessa conservar el passat per a benefici de les generacions futures, ja que els documents (incloent en eixe terme les dades) són matèria de la memòria, fins i tot la memòria de la memòria, i que sense documents, sense dades, no hi ha coneixement, no sols en història sinó en qualsevol altra disciplina.
Arxius de ciència: Una mirada des de la història de la ciència
En la següent ponència, Xavier Roque (Institut d’Història de la Ciència - UAB) va parlar sobre Els arxius de la ciència i la pràctica de la ciència contemporània i de com les diferents maneres de practicar la ciència es reflecteixen en diferents pràctiques arxivístiques. Com a exemple, va posar el cas del CERN que, 25 anys després de la seua fundació, crec un arxiu i va formar un grup d'historiadors que van redactar la història oficial d'eixe organisme transnacional. Eixe arxiu es va consolidar com una part integral del CERN amb un finançament adequat a les seues necessitats, i ha servit per a impulsar la investigació i la projecció pública del CERN. Segons va afirmar, els arxius de grans institucions com el CERN, o la UNESCO, no es poden comparar amb els dels grups xicotets d'investigació, que treballen amb un pressupost modest i, no obstant això, fan un treball de primera línia. La recuperació de la història i dels arxius d'aquests xicotets grups depèn en molts casos de l'atzar i de la iniciativa dels propis protagonistes o dels historiadors. Un exemple és la història dels metal·lúrgics negres a Jamaica, amb un coneixement expert en la manipulació del ferro però que no havien deixat empremta en els estudis històrics. Xavier Roque concloc esmentant les paraules anteriors de Joan Boadas respecte de que, sense memòria, no es pot imaginar el futur i argument que tenia la sensació que la comunitat científica té una ignorància deliberada del passat, la qual cosa li permetria construir lliurement el futur, sense cap lligadura.
A continuació, va prendre la paraula Marta Velasco (Departament de Ciències Mèdiques - Universitat de Castella-la Manxa) amb la comunicació Mujeres y archivos biomédicos: metodologías para mirar y clasificar de otras formas on va reflexionar sobre arxius de dones científiques, la seua presència, les seues absències i els seus rastres, a més de sobre metodologies per a mirar els arxius actuals d'una altra manera de manera que permeten arreplegar individualitats i construir memòries col·lectives. Marta Velasco va presentar tres exemples d'arxius de científiques: els de la genetista estatunidenca Phoebe Curtis Reed Sturtevant (1898-1989); de la genetista espanyola María Monclús Barberá (1920-2012); i de la bioquímica espanyola Margarita Salas Falgueras (1938-2019). El cas de Phoebe Sturvetant, la història del qual s'ha plasmat en la pel·lícula The Fly Room, és un exemple d'arxiu inexistent, la qual cosa és molt habitual en els casos de dones científiques, amb documents disseminats per arxius institucionals, i arxius del seu marit. Quant a María Monclús, part del seu arxiu es troba emmagatzemat en el Centre de Recursos per a l'Aprenentatge i la Investigació, de la Universitat de Barcelona, però el seu contingut digitalitzat està inclòs dins de l'arxiu dedicat al seu marit, Antonio Prevosti Pelegri. Una altra part de l'arxiu està en mans dels seus fills, i una tercera part està dispersada pels arxius de col·legues seus amb els quals va col·laborar.
Margarita Salas va ser la cofundadora, en 1974, del Centre d'Investigacions Biològiques (CIB) del CSIC, i va conservar una gran quantitat de quaderns de laboratori i altres productes de les seues investigacions, material que estava emmagatzemat en un armari del soterrani del CIB. Quan li van demanar a Margarita Salas que buidara l'armari perquè feia falta el lloc, aquesta va demostrar sensibilitat per la preservació del material i no el va voler tirar, però tampoc sabia què fer amb ell. Per sort, Margarita Salas li va comptar el problema a la historiadora de la ciència, Ana Romero de Pablos, i aquesta, que va considerar que el material era rellevant i necessari per als quals es dediquen a la història de la ciència, es va posar en contacte amb el CSIC i va aconseguir que finançaren el trasllat, en 2011, del material a la biblioteca Tomás Navarro Tomás, on es troba actualment l'Arxiu Margarita Salas. El cas de Margarita Salas il·lustra bé el desdeny que existeix per la preservació de manuscrits, correspondència, i quaderns de laboratori i de camp, un material que se sol descartar en mudances i jubilacions, així com el rebuig que els propis centres d'investigació mostren a albergar la documentació.
Arxius de ciència. Una mirada des de l'arxiu
Posteriorment, Rebeca Sánchez (Unitat de Recursos d'Informació Científica per a la Investigació–Delegació del CSIC a la Comunitat Valenciana) va presentar la ponència «Arxius per a la ciència en el CSIC» en la qual va començar explicant que, en el CSIC, s'ha produït una integració de fons d'arxius històrics en les xarxes de biblioteques. Aquesta integració ha produït una situació que li pot resultar singular als dedicats al món de l'arxiu, i és l'aparició d'arxivers treballant en biblioteques. Segons va afirmar, es considera facultativa, no «dificultativa», i el seu lema és in in dubio, pro acceso [davant el dubte, a favor de l'accés], facilitant als altres l'accés a l'arxivat i seguint el lema del Cos d'Arxivers i Bibliotecaris: Sic vos, non, vobis [així vosaltres, no per a vosaltres], un treball fet pels arxivers, però no per a ells, sinó per a tots els altres. D'altra banda, considera que la professió d'arxiver està imbuïda d'una angoixa vital, sempre tement per la possible pèrdua de documentació, ja que són conscients que, sense una adequada gestió, es produeixen pèrdues, sent sovint més perilloses les degudes a la desídia i les ignorància que les intencionades.
Una actitud del personal del CSIC que des del servei d'arxius estan intentat fer canviar és el concepte de donació. Quan la documentació que genera el personal, tant de gerència com d'investigació, es traspassa a l'arxiu, això no és una donació, és una transferència. En la pràctica, a vegades, els arxivers sí que estan rebent una donació perquè el material ja era a la casa d'algú i els arxivers la rebran. Fa falta una política de gestió d'arxius i documental que regule eixa transferència. Un exemple de bona pràctica, encara per completar íntegrament, és la transferència (no donació) de l'arxiu de l'historiador de la medicina valencià Luis García Ballester des del Grup d'Història de la Ciència de la Institució Milá i Fontanals als arxius d'aquesta institució. Rebeca Sánchez va concloure la seua ponència exposant que, davant el fet que no és possible conservar-lo tot en un arxiu, la decisió de què conservar i què no es converteix en la pedra angular de l'arxivística, i la conservació i l'eliminació han de ser conscients, no per atzar o per desídia.
A continuació, Irene Manclús (Arxiu Històric de la Universitat de València) en la seua ponència «L'arxiu històric i la investigació» va plantejar els reptes professionals als quals s'enfronten els arxivers, com són l'arreplegar amb coneixement; evitar pèrdues catastròfiques, per exemple, les causades per la recent Dana de 2024, que va afectar diversos arxius municipals; i aconseguir conscienciar a les institucions de la necessitat de personal arxiver. També és necessari un relleu generacional, però amb un mínim de formació en arxivística. Precisament la falta de formació específica dels arxivers influeix en la percepció social que es té d'ells. Els arxivers també han de barallar per aconseguir que es realitze la transferència de documentació, lluitant amb l'actitud de «jo vull que això dels altres estiga en l'arxiu, però el meu me'l vull quedar jo». Però, fins i tot, encara que es realitze la transferència, els arxivers es troben amb la manca d'espais d'emmagatzematge, o amb espais amb goteres o en llocs inundables. Finalment, va afirmar que els investigadors també tenen el repte de ser conscients que generen un arxivament d'investigació, i tindre consciència del valor arxivístic del seu treball històric, per la qual cosa Irene Manclús va fer una crida als investigadors perquè col·laboren amb els arxius de les seues institucions a decidir el que val la pena conservar i ajudar a descriure el conservat.
Ciència en els arxius dels moviments socials
Les jornades van seguir amb la presència d'Alberto Berzosa (Universitat de Múrcia / Universitat Autònoma de Madrid) i de Jaume Valentines (Institut d’Història de la Ciència – UAB). Berzosa, un historiador de l'art que ha treballat sobretot en el camp dels arxius del moviment ecologista i dels moviments d'alliberament sexual, va comptar el cas de quan, a la biblioteca de la Facultat de Belles Arts de la Universitat Complutense de Madrid, els documents relacionats amb l'homosexualitat es catalogaven en la secció de sexualitat i desviacions sexuals, al costat del masoquisme, el sadisme i travestisme. Així doncs, no és d'estranyar que, arran dels moviments d'alliberament sexual del col·lectiu LGTBIQ+ que van sorgir a Espanya en els anys 70 s'haguera de dur a terme una reescriptura en primera persona de la història d'eixe col·lectiu, la qual cosa no sols va donar lloc a nous arxius sinó, també, una revisió dels relats científics, morals, legals i polítics, a més de crear noves categories que pogueren classificar millor les noves realitats.
Per part seua, Jaume Valentines va presentar un mapa d'arxius de l'activisme científic que incloïa grups tan diversos com ecologistes, antinuclears, anarquistes, nacionalistes, LGTBIQ+ i, fins i tot, feixistes i anticatòlics. Grups que van produir una gran quantitat de material preservable tan variat com, per exemple, revistes, fanzines, còmics, xapes, cassets i pintades.
Conocimiento, archivos y burocracia en el mundo tardo-colonial: de la administración de los reinos al comercio de manuscritos y a las ciencias del siglo XIX
L'últim ponència de les jornades va ser a càrrec d'Irina Podgorny (Universitat Nacional de La Plata, l'Argentina), qui va parlar de les cadenes de comunicació que van existir, entre els virregnats americans i la metròpoli a Espanya a partir de l'administració a distància i dels cossos de funcionaris creats per a això. La burocràcia de la monarquia hispànica va ser una gran productora de documents necessaris per a governar l'Imperi, en el qual els escrits es feien per triplicat, sense comptar les còpies que els escrivents, els copistes, es guarden per a si mateixos. Va ser tal la importància dels formularis i documents en l'administració de l'Imperi que, en paraules d'Irina Podgorny, «el món de la monarquia hispànica s'arma sota el regne del paper». Aquests documents no sols acabarien en els arxius a Espanya, com el de Simancas o l'Arxiu General d'Índies, o en els diferents arxius que es van anar establint en diverses regions d'Amèrica, sinó també en oficines de l'Administració com a intendències o tribunals de comptes, així com en biblioteques de claustres i d'esglésies. Però aquests arxius no eren un lloc on es generara coneixement històric per a uns altres, eren arxius que servien per a administrar i governar i amb un accés restringit (per exemple, quan Alexander von Humboldt va accedir als arxius de la Nova Espanya ho va fer amb una autorització real).
En arribar el segle XIX, les guerres d'independència, tant a Amèrica com a Espanya, van fer que el control d'accés als arxius es relaxara. Alguns responsables dels antics arxius virregnals conscients del seu valor econòmic, s'apropien de documentació i la venen com un mitjà de supervivència després del desarmament de l'administració colonial.
Irina Podgorny va usar com a exemple el megateri, un mamífer extingit, estudiat a partir del segle XVIII i del qual es conta l'anècdota que, quan el rei d'Espanya va veure un esquelet de megateri, va demanar que li manaren un viu, la qual cosa, més que senyal de la ignorància del rei, és senyal que, en l'època, no es tenia el concepte que hi haguera espècies animals extingides. Quan es van trobar per primera vegada ossos d'un megateri (en el riu Luján, a l'Argentina), es van donar instruccions perquè, abans d'extraure'ls de la terra, un membre del Real Cos d'Enginyers els plasmara en dibuixos, la qual cosa indica que traslladar la troballa al paper es considerava més important per a la seua supervivència que els propis ossos. Una vegada els ossos es van muntar a l'Argentina per a traslladar-los a Madrid, també es van fer dibuixos, el més famós, el que va realitzar l'il·lustrador valencià Juan Bautista Bru. De tots aquests dibuixos es van realitzar diverses còpies que es van distribuir per diferents arxius que, després dels processos d'independència de les colònies, es van veure espoliats com a manera de sobreviure.
En definitiva, estes jornades han permés reflexionar sobre les múltiples facetes que conté el concepte d'arxiu, mostrant el valor que, tant per a la ciència com per a la història de la ciència, tenen els arxius.
Jonathan Bustos, estudiant de pràctiques extracurriculars del Màster Interuniversitari d'Història de la Ciència i Comunicació Científica
