El filòsof i historiador de la ciència Michel Serres va morir el passat 1 de juny. Com a homenatge, traduïm aquest text que han escrit un grup de deixebles, alguns dels quals han participat sovint als seminaris de l’Institut Interuniversitari López Piñero.

Amb la pluja d’homenatges a Michel Serres (1930-2019) desprès de la seua mort el darrer 1 de juny, han estat evocades moltes facetes d’aquest personatge polifacètic... llevat del seu treball com historiador de la ciència. Es parla d’un embolic acadèmic per justificar l’elecció d’aquest filòsof en el departament d’història de la Universitat de París 1. Però no podem oblidar que la tradició francesa relaciona estretament la història i la filosofia de la ciència. Des de fa més de vint anys, Serres ha format a centenars d'estudiants de pregrau en la història de la ciència.

Tots els dissabtes al matí, sota la mirada benvolent de les vaques pintades per Pierre Puvis de Chavannes a l'afamat amfiteatre de Lefebvre, Serres exposava i  discutia les reflexions que formen el teixit de les seves obres, del llibre Hermes al Contracte Natural. Una multitud d'intel·lectuals parisencs van sucumbir a l'encant de les seves passejades intel·lectuals des de la termodinàmica a la teoria de la informació, tot anant de la mà de Zola, Jules Verne i Lucreci.  Els seus estudiants van ser conquistats per una nova manera d'apropar-se i practicar la història de la ciència.

Els seus deixebles no han estats formats certament dins de la veneració a la història de caire Bachelardiana. En treballar en la història de les matemàtiques i la física, Serres va assetjar la filosofia del progrés subjacent a l’epistemologia de Gaston Bachelard. Va realitzar una estreta crítica de la tradició de la filosofia de la ciència que va heretar, qüestionant així la classificació establerta de les ciències i especialment la delimitació entre ciència i la resta de sabers. Sovint fent servir l'antropologia (Mauss, Dumézil, Girard), Serres va il·luminar brillantment la producció de coneixements científics a partir de la pintura (Carpaccio, Turner ...), la literatura (Zola, Balzac, Lafontaine o Molière) o, fins i tot, el teatre (Corneille). Mitjançant una magistral anàlisi transversal de les estructures comunes a tots els coneixements (el punt del segle XVII, el pla a finals del segle XVIII i el núvol de finals del segle XIX), els estudiants van aprendre a sacsejar la divisió de la història de la ciència en història de les matemàtiques, de l'astronomia, de la física ... Aquest enfocament de la ciència basat en la jerarquia tendeix a imposar un model únic de racionalitat que és qüestionable per a cada època particular. Per què la ciència de Diderot és oblidada o marginada a favor de Laplace? Per què De Rerum Natura de Lucreci és relegada a la literatura o a la filosofia, tot i que el seu atomisme ens informa, amb poesia llatina, d’aspectes rellevants de la mecànica dels fluxos caòtics? I si Lucreci ens ensenyés que per entendre el món, cal situar-se el més a prop possible del caos i del soroll en aquelles regions on l'ordre comença a sorgir? Pel que fa als estudiants, van aprendre una lliçó de debó: que no hi ha cap posició zenital privilegiada per entendre la història de la Terra, ja que qualsevol observador està immers en el temps.

Al llarg de la seva història de la ciència, Serres sovint va qüestionar el paper de la ciència i de les seves aliances amb els militars. Profundament marcat per les bombes atòmiques d'Hiroshima i Nagasaki, que va interpretar com el final de la història, Serres va expressar la seva angoixa pel poder de la ciència i de la tecnologia. Des de ben aviat, estava convençut que la ciència és un sistema ideal de comunicació racional, universal, exacta, rigorosa i eficaç. Però aquest sistema d'autoregulació ja no té a hores d’ara els mitjans per a l'autocontrol: els secrets industrials i militars destrueixen els fonaments de la racionalitat científica, que és una comunicació òptima, i la guerra està a tot arreu. Així que "la pregunta ara és dominar el domini, ha deixat de ser la naturalesa”. (La Thanatocracia, Hermès IV, 93).

Serres ha desplegat una nova manera d'abordar les ciències. Després d’intentar l’estructuralisme i de qüestionar les reconstruccions mítiques del passat, especialment en els seus cursos sobre els orígens de la geometria, Serres ha seguit els moviments del temps. En un moment en que els science studies es varen establir fermament a França als anys vuitanta, Serres va ensenyar un nou requisit: estudiar la ciència es tornar al món, pensant en la terra, en els rius, en la turbulència i no només en els aspectes socials. A més a més, Serres ancorava les ciències en una filosofia de la natura que abraçava el subjectiu, l'objectiu i el col·lectiu, sense reduir les seves diferències a la unitat. Per això donava la impressió d’una persona que flota, que passa d’un subjecte a un altre, que navega per l’enciclopèdia com ho faria al riu Garona.

Mentre caminava tant per la història com per l’actualitat de les ciències, Serres va percebre molt bé, des dels anys setanta, la importància ascendent de les ciències de la informació, i després l’augment del poder de les ciències del clima dels anys vuitanta. Quan la majoria de cursos de la història de la ciència es van mantenir encara centrats en la física relativista i la mecànica quàntica, Serres va dirigir l'atenció dels seus estudiants a les ciències que s'ocupen de la gènesi dels seus objectes, la seva història, per les ciències interessades més en l’ontogènia que en l’ontologia. Fins i tot ha atret als ulls a la ciència impura. La barreja, la mescla, el compost, llargament considerats com a pàries per les ciències nobles, són el tema central de la química, la geologia, meteorologia, i la història natural. Ha posat èmfasi en el contrast entre la ciència des de dalt i la ciència des de baix, entre l'astronomia que fa prediccions infal·libles i els meteors que localment eviten les seues prediccions.

En la seva carrera d'historiador de la ciència de Serres, un punt culminant va ser el treball d’editor que va portar a la redacció del llibre Elements d’Histoire des Sciences (París: Bordas, 1989. Pot consultar-se a la biblioteca de l’IILP). Durant tres anys i mig, un "grup dispar", com ell indica en el prefaci, va escriure una mena de manual d’història de les ciències adreçat tant als ciutadans com als científics, historiadors, filòsofs, escriptors, professors, estudiants, etc... La disparitat dels autors va ser concebuda com un procediment per lluitar contra imatges distorsionades la història de la ciència. Ciència i història son connectades mitjançant "elements" o peces petites que marquen el camí amb vint-i-dos estudis de cas, tots amb relació amb una significativa "bifurcació" d'una època o cultura. Amb la història de doctrines i conceptes, el llibre presenta  objectes intel·lectuals com el cercle, els instruments de mesura (el gnòmon), les controvèrsies, les revolucions, el paper de la indústria i de l'energia, la jardineria, l'artesania, el comerç, l’atenció sanitària, etc., tot un ventall de temes per mostrar les múltiples facetes de la ciència en acció. Aquest llibre col·lectiu no va ser una simple juxtaposició de textos. Cada capítol va ser discutit, criticat durant dues setmanes d'estiu de treball col·lectiu en la Fundació Treilles, sota l'atenta mirada d'Annette Gruner-Schlumberger. Durant discussions sense fi, els autors dels capítols van intercanviar punts de vista, idees, van compartir els seus coneixements, amb Serres només d’espectador. Durant el següent any acadèmic, cada projecte de capítol va provar-se amb l'ensenyament amb estudiants reals de grau que també, per aquesta raó, van contribuir al llibre. En aquests temps compartit, Serres va tractar de formar un cercle íntim dels deixebles? Ni de bon tros. Malgrat la seva passió per l'ensenyament, Serres ha fugit sempre de la creació d’escola, probablement per por a l’arrel i a la fixació del seu pensament. Impulsat per la creença que per filosofar bé el que cal és viatjar, en lloc de mestre va fer de contrabandista, una mena d’Hermes amb peus lleugers. També els conceptes que van sorgir de les seves conferències i llibres caminen, moltes vegades subreptíciament, en una gran quantitat d’obres contemporànies de la filosofia i l'antropologia de la ciència i la tecnologia.

Bernadette Bensaude-Vincent, Professeure émérite Université Paris 1 Panthéon-Sorbonne

Jean-Marc Drouin, Professeur émérite au Muséum national d’histoire naturelle

Sophie Poirot-Delpech, maîtresse