Una nova publicació analitza les revistes i els congressos depredadors i ofereix claus per reconéixer i combatre pràctiques que amenacen la integritat científica.
La UNESCO ha publicat un volum dedicat als reptes actuals de la investigació i la comunicació científica que inclou el Capítol 5, “Señales de alerta y estrategias para combatir la pseudociencia en la difusión científica”, escrit per Cinta Gallent Torres, membre de l’equip TeLL-ME, en coautoria amb Sandra Reyes Carrillo, de la Universitat Autònoma d’Aguascalientes.
El capítol centra l’atenció en un fenomen que representa una amenaça creixent per a la qualitat i la integritat de la comunicació científica: les revistes i els congressos depredadors. Es tracta d’entitats que ofereixen als investigadors la possibilitat de publicar o presentar els seus treballs ràpidament, generalment a canvi de tarifes elevades, però sense garantir processos de revisió per parells rigorosos i transparents.
A partir de diversos casos documentats en la literatura científica, el capítol mostra com aquestes plataformes poden arribar a prioritzar el benefici econòmic per damunt del rigor científic, aprofitant-se de la pressió que suporten els investigadors per publicar, participar en congressos i acumular mèrits acadèmics.
El problema transcendeix, per tant, l’existència de determinades entitats fraudulentes. L’expansió d’aquestes pràctiques afecta directament la qualitat del coneixement científic que arriba a la societat, ja que l’absència d’una avaluació rigorosa pot facilitar la difusió d’informació de baixa qualitat, afirmacions pseudocientífiques o resultats que no han estat adequadament contrastats.
En aquest context, el capítol planteja que la responsabilitat no recau únicament en les persones o entitats que organitzen o gestionen aquestes plataformes. La comunitat acadèmica també ha de desenvolupar una actitud crítica davant de les oportunitats de publicació i difusió que se li ofereixen. La pressió per publicar, la manca d’informació, la inèrcia institucional o fins i tot la por de qüestionar determinades pràctiques no haurien de convertir-se en motius per ignorar els senyals d’alerta.
La identificació de possibles revistes i congressos depredadors exigeix, per tant, prestar atenció a aspectes com la transparència dels processos editorials, la composició dels comités científics, les pràctiques de revisió per parells, les tarifes de publicació, la informació proporcionada sobre l’entitat organitzadora i la coherència entre les pràctiques anunciades i les que realment es desenvolupen.
El capítol planteja així una qüestió fonamental per a la investigació contemporània: mirar cap a un altre costat ja no ens eximeix de responsabilitat ètica com a comunitat acadèmica. En un context marcat per la proliferació d’informació científica i per una pressió creixent per publicar, desenvolupar criteris per reconéixer pràctiques qüestionables constitueix també una manera de protegir la integritat de la ciència.
En definitiva, “ulls que no veuen” ja no pot ser una excusa. La responsabilitat de garantir una comunicació científica rigorosa és compartida i requereix una participació activa d’investigadors, institucions, editorials, organitzadors de congressos i altres agents del sistema científic.
El capítol està disponible en el volum publicat per la UNESCO:
