XII

Dormint, giravoltant per torn com planetes

que roden en llur prat de mitjanit:

un frec és suficient per a fer-nos saber

que no estem a soles a l'univers, ni tan sols quan dormim:

els fantasmes somiats de dos mons

en vagar per llurs ciutats fantasma, quasi es comuniquen entre si.

M'he despertat amb el xiuxiueig de les teues paraules

dites fa anys llum –o anys foscor–,

com si hagués parlat la meua pròpia veu.

Però tenim veus diferents, fins i tot quan dormim,

i els nostres cossos, tan pareguts, són tanmateix tan diferents,

i el passat que ressona pels nostres corrents sanguinis

porta la càrrega d'una llengua diferent, de significats diferents

–per bé que en qualsevol crònica del món que compartim

es podria escriure amb un nou significat

que érem dues amants d'un mateix gènere,

que érem dues dones d'una mateixa generació.

Adrienne Rich. Vint-i-un poemes d'amor (1974-1976)

Giravolant com planetes que roden en llur prat de mitjanit és una mostra que s'endinsa en els afectes i els desafectes entre dones a través de les pràctiques d'un conjunt d'artistes plàstiques contemporànies. Les seues obres exploren territoris sensibles des d'una mirada situada, atenta a l'experiència, la memòria i les genealogies afectives.

L'exposició s'organitza entorn de quatre marcs de ressonància: in illo tempore, el contínuum lesbià, diferència específica i invisibles. Aquests eixos no funcionen com a categories tancades, sinó com a camps porosos en què s'entrecreuen temps, cossos, relats i afectes. Un bosc relacional on dialoguen la mirada de fotògrafes pioneres com Alice Austin, Theresa Parker Babb o Germaine Krull, la mitologia grega i asteca —les tesmofòries o la Patlache—, la llibreria de la Rue Jacob al París de la Belle Époque, les estudiants del Mount Holyoke College de Massachusetts, i l'habitació de Puri i Begoña al Patronat per a la Protecció de la Dona, al Madrid dels anys vuitanta.

Des de la dedicatòria arrancada d'un llibre fins al dolor de la separació; des de la invisibilitat en el melodrama del cinema clàssic americà fins a l'afirmació del retrat fotogràfic; des de l'erotisme en una habitació de la República de Weimar fins a la desconstrucció afectiva de les stone butch; des de les plantes de l’herbari d'Emily Dickinson fins a l'espiritisme i les granadures de les cortines andaluses. Una magrana partida en dues: siameses o estrangeres? Dones que viuen, que creen juntes —amigues, amigues-amants, amants, no amigues— teixeixen una constel·lació de vincles possibles.

La mostra proposa espais experiencials i sensorials on el vulnerable i el poderós coexisteixen. Llocs de ressonància que recorren l’eros, el desig i el gir hedonista; l'amor, l'amistat i el rebuig; l'ancestral i el fragmentat; l'objecte fetitxe com a memòria; els territoris d'invisibilitat i de revelació. Històries de vida i genealogies que entrellacen present i passat, emocions que perduren i ens travessen, íntimes i universals, desplegant-se entre cossos i temps.

La inauguració de l’exposició Girar como planetas que rotan en su prado nocturno. Espais d’afectivitat entre dones, tindrà lloc a la sala Estudi General del Centre Cultural La Nau el 10 de març de 2026 a les 18 h.

Amb motiu de l’exposició, a les 19.30 h, es durà a terme la performance Botánicas - Herbarium to E. D., de l’artista Yera Moreno.

Aquesta exposición s'emmarca dins del programa El valor de la diversitat: art, restitució i memòria, el qual es desenvolupa en el marc del compromís de la Universitat de València amb els drets humans, la justícia social i la inclusió social, reuneix discursos i pràctiques artístiques que dialoguen entorn de tres eixos fonamentals: la diversitat cultural, la restitució del patrimoni i la construcció de la memòria col·lectiva.