DE L’ALTAR AL CARRER

Com era la cara i la imatge corporal de Jesús el Crist? Quina imatge tenia la Verge Maria i els grans personatges protagonistes dels evangelis, Pere, Joan, Magdalena, Judes, etcètera? En realitat, els quatre relats canònics del cristianisme no en diuen res i la seua iconografia és deguda sempre a variacions o reelaboracions d’imatges anteriors, no sempre respectuosos amb els orígens, la funció religiosa i el significat espiritual de totes aquestes figures.

De fet, el cristianisme primitiu és anicònic i la història de la iconografia cristiana no comença a desplegar-se fins a la primera meitat del segle III. Les primeres comunitats cristianes només feien servir símbols que deixaven a les parets de les catacumbes romanes, com ara el colom o el peix.

El pensament nou i, sobretot, la iconografia nova no es troba immediatament. Per això, l’Església decideix servir-se de la iconografia mitològica coneguda (Hermes Criòfor, pastor d’ovelles, Orfeu, Hèrcules, Eros i Psique, etcètera) per representar tant la figura del Crist com la de la Verge, els sagraments i diferents escenes bíbliques (Noè, Isaac, David enfront de Goliat...). L’any 313, el cristianisme esdevé la religió de l’estat, la qual cosa porta a tallar de soca-rel tanta vitalitat.

L’exposició que ara ens presenta el Patronat Martínez Guerricabeitia de la Universitat de València és una mostra de l’esforç dels artistes per invertir els termes i així, si l’Església va intentar el control del carrer a través de l’altar, ells porten les imatges de l’altar al carrer. Amb una diferència fonamental: no volen controlar l’altar sinó tot el contrari, que l’altar deixe en pau el carrer. Igual que els primers artistes cristians, la major part dels artistes presentats aquí desconstrueixen i reutilitzen el museu de les imatges generades a través dels segles per encarar-nos amb les misèries de la nostra educació politicoreligiosa, perquè l’evolució d’aquesta iconografia expressa també la capacitat de polivalència simbòlica de les imatges al·legòriques, susceptibles de transmissió i fins i tot de contradicció respecte a les fonts originals, des del moment en què no hi ha un codi rígid ni normatiu tancat, sinó un ventall infinit de possibilitats a partir d’uns pocs elements recognoscibles i amb un valor universal.

MANUELA BALLESTER. Federico García Lorca crucificat, 1974

JACINTA GIL. Crucifixió, 1966

La mostra recull les propostes de setze artistes i comprèn un període de quaranta anys, des del 1966 fins als nostres dies, en un intent d’anar més enllà de l’encotillament d’estètiques i de generacions tan estimat per alguns mitjans i per alguns crítics especialitzats.

Els artistes, doncs, retornen al carrer el que és del carrer sense solemnitat, amb humor, ironia i humilitat; sense intentar bastir cap mena de catecisme laicista alternatiu. Ells són els veritables oficiants actius del ritual del coneixement i la dimensió religiosa a través del procés de desmitificació irònica per retornar-nos la mirada amant i amable del Jesús primitiu.

Ciència, art i religió, cadascuna en el seu àmbit, poden contribuir a la millora i la llibertat de les persones concretes, com ho demostra la teologia de l’alliberament o altres experiències al llarg de la història. Són coses que pràcticament tots els artistes que es presenten aquí, amb el seu humor, intel·ligència crítica i poètica, ens ajuden a harmonitzar i veure-hi més clarament perquè puguem acarar amb més consistència i pluralitat de jocs el segle que acaba de començar i que espera de nosaltres uns gestos realment nous i engrescadors.