CONGRÉS INTERNACIONAL. REGIRAR LA MEMÒRIA QUEER I TRANS. CONTRARXIUS I PERIFÈRIES
Higiene pública: la societat com a cos malalt és un projecte al voltant de l'obra de l'artista Daniel Gasol que reflexiona, des del present, la relació entre legislació, ciència i religió que criminalitza, medicalitza i castiga a qui no compleix les normativitats del sistema capital, amb la condició de ser “ciudadans de bé” / “bons ciutadans”. A partir de l'anàlisi dels codis i les lleis de vagabunds i malfactors (1933-1970) i de perillositat social (1970-1995), el projecte examina com totes dues lleis van abordar qüestions de gènere, raça i classe social intentant administrar, regular i disciplinar desitjos i relacions afectivosexuals entre persones. En les obres de Gasol s'entremesclen l'arxiu, la instal·lació, el caràcter performatiu i el document audiovisual. Les seues obres parteixen d'un espai interseccional per desplegar a manera de document artístico-mèdico-científic com moltes veus no sols es van estudiar i exhibir com a paradigma del “no ser” i, per tant, “quin ser”, sinó que van assignar caràcter patològic a les seues existències, que van intentar corregir en forma tractaments, teràpies o tancaments en presons, en un sistema de control social i polític.
A partir de l'aprovació de la Llei de vagabunds i malfactors per part de les Corts de la Segona República, coneguda com la Gandula, es va pretendre legislar i controlar una massa social formada per rodamons, rufians, captaires, nòmades o altres formes de vida, amb l'objectiu de prevenir comportaments “antisocials” mitjançant tractaments correctius en forma de multes o camps de concentració. Més endavant, l'ocupació militar franquista conservaria la llei en la seua depuració ideologicolegislativa amb algunes modificacions, i seria substituïda per la Llei de perillositat social (1970) fins que es va derogar en 1995. Totes dues normes se sustenten sobre la base ideològica del segle XIX anomenada higienisme, que, amb l'aparença de mantenir determinades condicions de salubritat a les ciutats, va servir com a mitjà per a catalogar, neutralitzar i homogeneïtzar un model de societat burgesa basat en la moral, el capitalisme com a motor de la història i la patologització dissident que s’ha escampat fins a l'actualitat.
Així doncs, la de vagabunds i malfactors no va ser una llei que sancionava delictes sinó que va intentar prevenir-los mitjançant corrents criminològics i pràctiques científiques com l'antropometria, la craniologia o la frenologia, que provaven d’identificar i classificar els subjectes en “estat perillós” mitjançant trets somàtics i psicològics “anormals” que s’havien de tractar i corregir. Com a resultat de la triangulació entre ciència, legislació i religió que conformen els grans relats de la modernitat, l'Estat va dissenyar les lleis de vagabunds i malfactors, així com també de perillositat social com a maneres de disciplinar, a partir de l'exercici de la feina, subjectes en estat de perillositat, des de colònies agrícoles, establiments de custòdia o “cases de temprança”, per donar eixida als 2.400 expedients només el primer mes. Amb les modificacions legislatives i els canvis religiosos, socials i científics durant la vigència de totes dues lleis, trobem que en el període democràtic el nombre d'expedients es va reduir considerablement, encara que, tanmateix, encara trobem en l'actualitat uns certs vestigis ideològics en forma de tractaments, diagnòstics, judicis morals, patologitzacions, procediments o altres formes d'ordre que condicionen profundament la forma en què construïm l'anomenat coneixement legítim, les nostres maneres d'operar, relacionar-nos i existir. L'exposició s'expandeix i es contrau, mirant de situar-nos en un pla general de com aquestes lleis van afectar gran part del país i, alhora, ho situa en el cas concret de València. Perquè el projecte no sols vol adreçar una mirada amplificada sinó també ser una aproximació a les singularitats de cada territori dins de l'Estat.
