EL LLAPIS COM A PINZEL, UN BUCLE. La línia ha vençut, ha anihilat les últimes ciutadelles de la pintura: el color, el to, la factura i el pla. Això va afirmar Aleksandr Rodtxenko el 1921, en el dogmàtic fragor de les primeres avantguardes. No és molt clar que les coses hagen anat per aqueix camí. «El llapis com a pinzell», va escriure Ramírez Blanco a propòsit dels dibuixos de Joan-A. Toledo, d'uns papers en què creia trobar els millors quadres del seu amic. Era el 1998, quan havia deixat molt arrere el retrat i l'oli, una dèria per conrear la pintura de gènere de què avui es desentén. També aleshores no admetia la creença comuna que una superfície plana és menys pictòrica que una saturada de color i textura.
Escàs en la seua classe o espècie; poc freqüent; extravagant de geni o de comportament i propens a singularitzar-se". D'aquesta manera defineix el Diccionario de la Real Academia Española el terme raro. Aquestes accepcions podrien convenir a Ramírez Blanco, R. Blanco o R. White, pintor una mica esquiu nascut en Arjonilla el 1950, que també veié la llum a València, el 1904, i morí, després d'una llarga malaltia, a Milà, el 1966. Un artista sobre el qual va escriure Andrea Silverstein, gerent de la Karl Alexander Gallery. No es tracta de desdoblaments o escissions, tampoc d'ironia sobre el concepte d'autor, és tan sols exemple de la inclinació del pintor a desaparèixer, a esborrar-se de l'escena. No ha estat tampoc pròdig en exposicions, a penes onze entre 1974 –primera individual, a la galeria Buades– i 2008, la darrera, a la galeria I Leonarte. Ara, la Sala de la Muralla acull aquestes pintures i dibuixos en què per primera vegada trenca la convenció de l'obra recent i mostra treballs datats entre 1969 i 2013, una manera d'afirmar que es mantenen les preocupacions entorn dels problemes de la representació, de l'ús equívoc dels codis i els signes de la percepció visual. En la Madonna de 2013 hi ha un ressò del Retrat de María Montes Payá amb els muscles baixos, una obra de 1969 que es va veure en Nuestro Yo, col•lectiva presentada al club universitari de València el 1970, i que no s'havia tornat a exhibir.
En els anys setanta van predominar textos, il•lustracions i grafismes, títol de la mostra organitzada per la galeria Val i 30 el 1975. Aquells treballs plens de topografies que derivaven en anatomies, de tiralínies, rotring i tipografies van poder veure's, un poc després, en les col•lectives Europa ’79, presentada a Stuttgart, i 1980, exposició d'alè programàtic comissariada per Juan Manuel Bonet, Quico Rivas i Ángel González, encara que les obres de Ramírez Blanco desmentien una miqueta el to pictoricista predominant a les parets de la galeria Juana Mordó. El treball dels anys setanta i primers vuitanta va interessar a Vicent Todolí i també a Bonet, que va programar una mostra per a l'IVAM, però no hi hagué tal. A l'Institut Valencià d'Art Modern no tardaria a acabar-se la diversió. Arribà Kosme i manà parar.
«Dibuixar i pintar és explorar una previsió», va escriure Ramírez Blanc en el text abans esmentat, i el dibuix, com la llebre, salta de forma inesperada, a vegades del natural, encara que la naturalesa –com succeeix en un dels dibuixos que ací es mostren– és una còpia de les atzaroses ratllades en una llista de la compra. Pintures i dibuixos en què es reitera l'escriptura, el fluir i l'engany de les formes i la possibilitat que un text, o la seua empremta, acabe sent també una mà. «Quan el dibuix és ple, el color hi està latent», em diu de les elaborades pintures en les quals treballa aquests últims anys. No són pintures en una tela, sinó a través d'una tela. La imatge es filtra pel gruixut ull de la tarlatana, una tècnica molt precisa en què l'esbós es va imprimint en successives pinzellades, amb escàs marge per a l'atzar, per a l'imprevist.
Reunir obres de tan variada cronologia és una manera de relativitzar la feina. No hi ha ací epifania ni marxa triomfal; a penes un repetit bucle entre el llapis i el pinzell, un bucle no exempt d'escepticisme, com en les paraules de Karel Čapek que em transcriu amb resignada lucidesa: «Ja he arribat a la conclusió que generalment un pensa alguna cosa diferent del que deuria; diu alguna cosa diferent del que pensa, i els altres entenen alguna cosa diferent del que un en realitat ha dit».
Salvador Albiñana
