Escrivia Marc Bloch en Apologie pour l’histoire ou métier d’historien que la incomprensió del present naix fatalment de la ignorància del passat, però que tampoc es pot comprendre el passat sense saber res del present.1 Afortunadament, la fotografia se’ns presenta com un pont màgic entre temps estranys que contribueix tant a la comprensió del món pretèrit com del món actual. Encara més, sabent com sostenia Bloch que el temps històric és una realitat concreta i vivent, lliurada a la irreversibilitat del seu impuls, i que és també el plasma on se submergeixen els fenòmens i el lloc de la seua intel·ligibilitat, podem descobrir en la fotografia la pulsió d’un viatge particular en el temps. Un singular i apassionat trajecte que té com a missió recollir els fragments dispersos de la memòria per copsar així el sentit del temps de la història i lligar-lo emocionalment als nostres significats més existencials.
En la boira inestable del passat, les impressions fotogràfiques aconsegueixen l’efecte de crear zones nítides, visibles tant al fred escrutini de la ciència com a la mirada nostàlgica, l’acció estètica o l’impuls sentimental. Potser per això la fotografia, filla predilecta d’una modernitat sempre obsedida amb el seu passat, es perfila amb un doble vessant. D’una banda, mostra un costat instrumental, on la fotografia apareix, sobretot, com a testimoni gràfic, font de dades, procediment tècnic, instrument periodístic i, essencialment, com a document de coneixement en mans de la ciència social. D’una altra banda, però, la fotografia ofereix un costat expressiu, càlid, on aflora l’evocació i el record, l’emoció i el sentiment, el subjectivisme d’un objectiu que es lliura a la creació artística més que a la recreació tècnica del temps fugit. Així doncs, com a creació estètica i com a recreació històrica, com a art i com a tècnica, la fotografia acompleix una doble funció social, clarament visible en la sèrie d’imatges que tant José María Penalba com José Vicente Penalba ens ofereixen del darrer mig segle valencià.
Sense entrar en valoracions estètiques dels moments captats per la càmera dels Penalba, sí que hem de descobrir en ells els perfils d’una fotografia en clau documental i existencial. Com a fixador sociològic, condensador històric i espill antropològic on mirar-nos a distància, la fotografia expressa la funció de la imatge en l’estudi de les problemàtiques socials i en la seua capacitat transformadora, una funció a través de la qual podem conèixer, descriure, denunciar, expressar, difondre i qüestionar tot allò que ens commou de la realitat que ens envolta. En l’acte de fotografiar, que expressa a la perfecció la col·lecció d’instantànies dels Penalba, convergeixen les nostres experiències, la nostra història, les nostres concepcions, interessos, gustos, valors, sabers i creences, producte en última instància del nostre pas per la vida i del nostre esdevenir social. L’impuls que duu a disparar l’obturador, així com allò que determina la selecció d’una o altra imatge, no és aliè a la nostra subjectivitat, a la nostra forma d’entendre allò que observem i retratem. Com tampoc ho és a la mirada de l’espectador, confrontat amb les propostes provocadores del fotògraf en la seua interrogació del món.
En atrapar els fragments congelats de temps on es condensen els trets de cada època, la fotografia opera com a font fèrtil d’experiències capturades, estímul per a la presa de consciència i recuperador d’emocions llunyanes. Viatjant així en el temps recordem, és a dir, duem al cor sensacions colpidores (dolor, por, plaer, sorpresa), alhora que ens inunda el fulgor inquietant de la malenconia o se’ns aviva en la ment la guspira del deler pel coneixement. Per això, els quaranta-dos anys de València sintetitzats per l’objectiu fotogràfic dels Penalba ens dibuixen la transcendental metamorfosi d’una urbs mediterrània, que en aquest lapse de temps passa de ser una ciutat provinciana ancorada en la grisa autarquia de postguerra a esdevenir una metròpolis abocada al vertigen de la modernitat avançada. I això no sols li ocorre a la ciutat expandida i vessada sobre el seu hinterland agrari, sinó també a aquest mateix territori, dramàticament tenallat entre les inclemències de la mare natura i l’acció perversa de la civilització industrial.
La sèrie d’imatges seleccionades, la majoria en blanc i negre, ens descriuen la decadència d’una societat quasi premoderna, on els paisatges, les persones i els artefactes semblen deslliurar-se definitivament de la pell de la tradició per enfundar-se un nou embolcall, el de la València desarrollista, que ix com pot de la nit franquista i s’endinsa a través d’una convulsa transició en l’era tecnològica i global. En aquesta singular travessia la càmera de José María Penalba narra els anys que des de la gran riuada de 1957 condueixen a la València dels “feliços” seixanta. Per contrast, l’objectiu de José Vicente Penalba destaca l’adveniment d’una València socialment fracturada, inundada pel fang de les identitats en disputa, però que anys després es transforma en una ciutat accelerada i canviant, captiva entre la conservació problemàtica de la seua herència i l’aposta arriscada pel segle xxi. Al remat, el conjunt d’aquesta mostra essencial del patrimoni fotogràfic valencià palesa l’autèntic patrimoni sentimental dels valencians i valencianes, els quals potser ara contemplen aquestes variades instantànies amb una barreja de desencant i estupefacció.
Les quasi 150 fotografies que componen la mostra es poden agrupar en cinc grans àrees temàtiques, cadascuna de les quals, al seu torn, té una lògica cronològica que testimonia les mudances històriques d’allò social. Una primera gran àrea es refereix a l’urbanisme i al paisatge, on la ciutat i els territoris adjacents apareixen com els contenidors vius de la vida humana, escenaris i suports de la història econòmica i social. En segon lloc es dibuixa l’àrea multiforme del temps d’oci, de la festa, de l’art, de l’esport i del lleure, terreny privilegiat dels esdeveniments de la història cultural. Un tercer camp és el dels afers de la política, el de la Història en majúscula que condiciona les experiències dels ciutadans. Tant, almenys, com les catàstrofes i els successos de tota mena que, en quart lloc, tracen els trets de la història natural i humana, on conflueixen l’atzar sinistre, els elements físics i les passions desfermades. Finalment, una quinta àrea apareix conformada per les imatges d’aquells personatges que evoquen la microhistòria dels pobles, barris i comunitats, l’experiència quotidiana on caben l’abandó i l’esperança, l’antigor i la novetat, les personalitats i les despersonalitzacions. Totes juntes, les cinc àrees esmentades componen el mosaic complex d’una València sacsejada, bandejada i saquejada pels vents borrascosos de la contemporaneïtat.
1 Bloch, M. (1949): Apologie pour l’histoire ou métier d’historien, París, Armand Colin; publicat en català com a Apologia de la història, Barcelona, Empúries, 1984.
Text extret del article “Els fragments de la memòria, o la fotografia com a viatge en el temps”, de Gil-Manuel Hernàndez i Martí, publicat al catàleg d’aquesta exposició Rodalies. Fotografies de José Mª i José Vte. Penalba, Universitat de València, 2004.
