Vivim en un món tòxic, ho sabem, però seria molt difícil posar-se d'acord sobre quins són aquests tòxics, quina és la seua toxicitat, quines són les conseqüències de la seua acció sobre les persones i el medi o quines serien les mesures que s’haurien d’adoptar per limitar el seus efectes. La toxicitat de moltes de les substàncies que ens envolten no sembla ser apreciada de manera unànime, a partir de proves. Tòxics (in)visibles es una invitació a reflexionar sobre la complexitat dels processos que intervenen en l’establiment de la toxicitat d’una substància.

 

L'avaluació del risc associat a l’exposició a tòxics i la seua regulació ha sigut i continua sent un motiu d’intensa controvèrsia entre agents socials ben diversos (toxicòlegs, epidemiòlegs, especialistes en salut pública i en medicina del treball, indústria, ciutadans, grups ecologistes, polítics, etc.) que s’involucren i són inclosos o exclosos de les avaluacions i regulacions de tòxics de formes molt diverses. Tòxics (in)visibles analitza el paper d’aquests agents i, en particular, dels experts en els processos de visibilització dels tòxics, però també en la seua invisibilització, és a dir, en la construcció d’ignorància al voltant dels perills per a la salut i el medi ambient. Però també s’hi considera la importància de les diferents formes de resistència de les víctimes, l’especial vulnerabilitat de determinats sectors, com ara la població infantil, treballadors i treballadores, classes populars, etc., o la connivència entre les elits polítiques i econòmiques en l’establiment de regulacions que afavoreixen la desigual distribució del risc tòxic.

 

L’exposició permet així reflexionar sobre el caràcter contingent i socialment construït de la toxicitat. Presenta quatre productes ben diferents: els metalls pesants, l’amiant, els plaguicides i els fums. I per cadascun d’aquests aprofundeix en un cas especialment significatiu, com és la intoxicació per mercuri de Minamata (Japó), l’arsenat de plom del primer franquisme, els conflictes provocats pels fums de Huelva a la darreria del segle XIX i el desenvolupament de l’empresa Uralita durant el segle XX. Aquests exemples mostren que la definició i la percepció de la toxicitat de cadascun d’aquests productes ha canviat en l’espai i el temps, i que aquests canvis sovint han dut a perilloses i innecessàries exposicions a tòxics d’amplis sectors de la població i especialment d’aquells més vulnerables.