El projecte Rosa, niño y abeto pren com a punt de partida un extens assaig visual que l'artista (Múrcia, 1969) ha anat elaborant des de 2018, en què es recullen alguns apunts visuals sobre l'experiència i la representació de l'homosexualitat a l'Espanya dels anys vint i trenta del segle XX. L'exposició, concebuda per a la sala Estudi General, espigola a través de quatre instal·lacions algunes de les problemàtiques abordades en aquest assaig. La mostra ens submergeix en un temps passat, en uns anys foscos en què la llibertat d'estimar a qui es volguera era una quimera, sovint acompanyada d'actituds violentes i de comportaments menyspreadors contra aquells que contravenien l'ordre matrimonialista i la imposició d'una societat dividida en dos únics gèneres (home/dona).
Mitjançant un conjunt d'imatges i de textos d'arxiu procedents de periòdics i llibres del primer terç del segle XX, d'objectes i materials d'època, juntament amb la presència d'escultures de recent creació, l'artista ens posa enfront de l'espill de la història d'Espanya que s'aparta dels relats hegemònics centrats en les normes heterosexuals. Aquesta trobada en l'arxiu amb la violència històrica del nostre passat no tan llunyà, que anima el projecte, cobra especial significació en el moment present, amenaçat de tornar a repetir els errors pretèrits.
L'exposició traça un recorregut per les quatre seccions que l'articulen. En la primera, titulada "La infelicitat", es pretén abordar com la desgràcia i el sofriment van ser idees assentades en l'àmbit mèdic, legal i cultural com una cosa inherent al subjecte homosexual, idees que tenen una especial incidència en la infantesa i l'adolescència.
La segona porta per títol "Olor de clínica" i s'endinsa en el procés de patologització de l'homosexualitat mitjançant la implantació de les teories mèdiques i psiquiàtriques obsessionades per classificar cada individu en unes categories rígides, alhora que es criticava la indefinició dels sexes enfront de la masculinitat i la feminitat pètries i inamovibles.
En la tercera, "Marietes de les ciutats", es parteix d'un vers del poema "Oda a Walt Whitman", de Federico García Lorca. El poeta granadí, que va haver d'ocultar els seus amors i passions, excepte al seu cercle d'amistats, va reproduir també els estereotips existents sobre l'homosexualitat, i va caure d'aquesta manera en una homofòbia internalitzada.
Finalment, la darrera secció, "El cel té platges on evitar la vida", inclou una sèrie de peces inspirades en versos d'escriptors, com ara Luis Cernuda, Vicente Aleixandre, Emilio Prados o el mateix Lorca, tots ells homosexuals. Amb la fisicitat material i la turgència de les escultures es plasma la vitalitat i la permanència del desig heterodox que emergeix puixant malgrat l'opressiva moral que imperava aleshores.
Juan Vicente Aliaga
