Logo de la Universitat de València Logo Facultat de Geografia i Història Logo del portal

Image de la noticia

El diumenge 16 de setembre de 1731 València va patir una inundació sobtada que va afectar notablement la part extramurs de la ciutat i el marge esquerre del riu Túria, des de Campanar cap a l’est passant per la Saïdia i els camins de Morvedre, Alboraia i el Grau. Alfredo Faus, professor de Geografia de la Universitat, ha publicat una recerca que reconstrueix la riuada a partir de quatre relats de successos i dues memòries manuscrites. El treball corregeix i amplia la informació sobre l’esdeveniment, apunta com es va percebre i es va transmetre, i reforça el paper de la literatura de la catàstrofe com a font d’informació històrica.

Els documents analitzats són quatre relats de successos, tres en forma de romanç i un en prosa, dipositats a la Biblioteca Valenciana (Verdadero Resumen, de Pascual Vergadà; Verdadera Relación, anònim; i Puntual Relación, d’Antonio Bordázar) i a la Biblioteca Històrica de la Universitat de València (Segunda Relación, també anònim). Les dues memòries manuscrites són Historia del Priorato del P.M. Fr. Miguel Gosalbo, de Tomás Güell; i Especies Sueltas Perdidas, de Juan Pahoner, dipositades a la Biblioteca Històrica de la Universitat de València i a l’Arxiu de la Catedral de València, respectivament.

 

Aquell dia del 1731 havia estat precedit d’altres dos d’intenses precipitacions aigües amunt del Pla de Quart, a la conca del riu Túria. La nit anterior a la riuada a penes havia plogut sobre València i no s’havia apreciat un augment significatiu en el cabal del riu, per la qual cosa les seues conseqüències van ser més devastadores, atesa la falta de previsió. Els efectes del desbordament van ser, a més, ben diferents a les zones situades intramurs i extramurs de València, sent especialment greus al nord del llit. El nucli de la Vilanova (actualment, el Grau de València), ja vora mar i a la part esquerra del Túria, també es va inundar.

 

Alfredo Faus indica que els relats de successos “escrits normalment en forma de romanç, ens mostren la manera com els poders civils i religiosos de la ciutat utilitzaven la catàstrofe per manipular l’opinió pública en favor dels seus interessos. Les memòries manuscrites, en canvi, ens acosten als detalls més humans del moment i inclouen apartats tradicionalment oblidats en les cròniques acadèmiques”. Almenys dos dels tres romanços van ser escrits la setmana posterior a la tragèdia.

 

L’article que analitza la inundació, publicat en la revista Investigaciones Geográficas, de la Universitat d’Alacant, “La riada del Turia de 1731. Una aproximación a la literatura de la catástrofe”, aporta informació a través d’un gènere “amb una enorme riquesa documental referida a esdeveniments de caràcter natural, que no és pròpiament tècnica sinó que recull la manera com es percebia i es transmetia la catàstrofe”, per a Alfredo Faus. “A l’antic Regne de València cap fenomen natural no ha deixat un pòsit literari tan important com les avingudes d’aigua provocades pels seus rius i rambles”, recorda l’investigador de la Universitat. De fet, el mateix any del 1731, el riu Segura es va desbordar a Oriola i va faltar molt poc perquè el Xúquer ho fera a la comarca de la Ribera.

 

En les relacions, l’autor o autora –quan és anònim, solen ser poetes o estudiants– utilitzava recursos literaris per descriure la situació. Per exemple, antropomorfitzava el riu, o com en el cas de la Verdadera Relación, els elements de la inundació eren transformats en metàfores. Així passa amb el mateix riu (Capitán de la fluitiva Milicia de las armas de Neptuno), les seues aigües (tren de artillería, balas de espuma), els núvols (tropas auxiliares), les rambles i barrancs (batidores i huestes) i els edificis (castillos asaltados), que són tractats en termes castrenses.

 

En paraules d’Alfredo Faus, “aquesta documentació permet estudiar fenòmens naturals des del punt de vista de la història de les mentalitats i de les idees científiques, a més de completar les dades concretes obtingudes en altres fonts”.

 

 

Conseqüències de la crescuda

 

Les conseqüències de la riuada van variar segons la part de la ciutat afectada. El marge dret del riu Túria, amb major protecció enfront d’avingudes i amb l’existència de les muralles, va patir la inundació de les zones properes als portals de Sant Josep, dels Serrans, del Cid i, sobretot, del Reial. Als barris de Roters, Blanqueries i la Xerea, la ruptura d’algunes séquies i el negament dels pous van provocar la formació de grans bosses d’aigua, cosa que va obligar a obrir portells de desguàs a la muralla.

 

Al marge esquerre, situat extramurs, la destrucció va ser absoluta, segons la recerca de Faus Prieto. “Els efectes de la crescuda es van multiplicar a partir del pont de Sant Josep en unir-se el seu front amb les aigües que van arruïnar i van desbordar les proteccions riu avall, una vegada la càrrega material arrossegada va taponar els ulls dels ponts”. La interpretació d’aquest fet de Tomás Güell, en la seua memòria manuscrita Historia del Priorato del P.M. Fr. Miguel Gosalbo, és que es va tractar d’una inundació extraordinària, ja que el monjo més ancià del convent de Predicadors de València, de vuitanta-cinc anys d’edat, no n’havia conegut cap altra d’igual.

 

Juan Pahoner, en la seua memòria manuscrita Especies Sueltas Perdidas, parla del desbordament del barranc de Patraix, al sud de la ciutat, i esmenta l’alçada de les aigües després de la crescuda del Túria en alguns punts de València: “vuit o nou pams” (entre 1,80 i 2 metres) al Monestir de la Trinitat (marge esquerre), però també als convents de Sant Domènec i del Remei (marge dret del riu).

 

 

Cròniques dels fets

 

La consulta d’aquesta documentació històrica i la seua anàlisi permet conèixer, així, l’origen de les informacions d’ús comú, popularitzades per cronistes de prestigi reconegut i que, com en aquest cas, s’han basat en altres fonts que, al seu torn, es van basar inicialment en les relacions publicades de manera immediata al succés.

 

“A més del coneixement de fets passats i de la recuperació de fonts poc conegudes, aquesta inundació és la primera que es va produir després de la construcció de les defenses del llit al marge dret del riu, al tram entre la creu de Mislata i l’ermita de Montolivet. Aquest fet va incentivar la continuació de les defenses al marge esquerre fins a la seua culminació el 1789 entre els ponts de Sant Josep i de la Mar”, indica Alfredo Faus.

 

Fins ara, la informació disponible de la riuada del 1731 provenia de la narració Valencia Antigua y Moderna, del pare José Teixidor, una obra que havia romàs manuscrita des del 1767 i que va ser impresa el 1895. Aquest dominic, bibliotecari del Reial Convent de Predicadors de València, hi va dedicar dos capítols a les inundacions històriques del riu Túria. En el cas de l’esdevinguda el 1731 reconeixia expressament el seu deute amb la Historia manuscrita del seu coreligionari Tomás Güell i emplaçava el lector interessat a acudir al text original a la recerca de majors dades.

 

“Aquesta crònica, un resum de l’escrita per Güell, es va convertir en un referent obligat per a historiadors com ara Vicente Boix (1845), Manuel Carboneres (1873), Constantí Llombart (1887) i Francesc Almela i Vives (1957), els quals la van reproduir sense el menor pudor”, apunta Faus Prieto. D’aquesta manera, la informació disponible de la riuada del 1731 prové de la còpia reiterada del resum d’unes memòries manuscrites, les de Tomás Güell, que, al seu torn, es basaven parcialment en les notes preses per aquest cronista de les relacions publicades de manera immediata al succés”, diu Alfredo Faus.

 

 

Article:

Alfredo Faus Prieto: “La riada del Turia de 1731. Una aproximación a la literatura de la catástrofe”. Revista Investigaciones Geográficas (Instituto Interuniversitario de Geografía-Universidad de Alicante). Núm. 64 (juliol-desembre 2015), p. 129-143.

ISSN: 0213 - 4691. ISSN: 1989 – 9890. DOI: 10.14198/INGEO2015.64.08

Enllaç: http://rua.ua.es/dspace/handle/10045/52076n

 

 

Peus de fotografia:

1. Alfredo Faus Prieto, professor del Departament de Geografia de la Universitat de València

 

2. Vista del pont de la Mar de València, després de la riuada del 1776

 

3. Làmina d’Antoni Cavanilles corresponent a la seua obra Observaciones sobre la Historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia, la qual mostra el pont de la Mar després del desbordament del Túria, el 5 de novembre de 1776, a València

 

4. Portada de la Segunda Relación (anònima), referida a la riuada de València del 1731

 

5. Verdadera Relación, anònima, sobre la riuada de l’any 1731 i portada del documento

 

6. Romance nuevo, anònim, sobre la riuada de l’any 1751 i portada del documento

Imatges: