Aconseguir «fer la volta al món» solcant els oceans va ser un assoliment extraordinari, fruit d’una peculiar conjunció de saber teòric i d’experiència pràctica, protagonitzada per la figura del cosmògraf.

Ser cosmògraf en el Renaixement suposava el domini de sabers (matemàtiques, astrologia, astronomia, geografia) elaborats principalment a les universitats, però també el correcte domini d’una sèrie de pràctiques vinculades a la cartografia, la construcció d’instruments, l’observació dels cels i l’anomenat “art de navegar”, que no pertanyien a l’escenari universitari, sinó que procedien de cultures artesanals de origen i tradició diversa.

En aquesta conjunció de sabers erudits i artesans, la cosmografia es va constituir en un àmbit original, especialment atractiu i decisiu per a la ciència cortesana dels poders europeus implicats en l’expansió colonial. De fet, la cort va ser moltes vegades l’espai que va actuar de vincle entre sabers acadèmics i pràctiques de navegació. Aquesta especial simbiosi es va donar, a la fi del segle XV, a la cort de Portugal i a la de Castella, cosa que va donar peu a la gènesi i la consolidació d’una cosmografia ibèrica, sens dubte una de les realitzacions científiques i tecnològiques més excel·lents de la cultura renaixentista europea. Però, el foment del cultiu de la cosmografia no va ser una actitud exclusiva de les corts ibèriques, sinó que, a vegades abans i en la majoria dels casos després, es va donar també en uns altres entorns, de Venècia a Londres, de Gènova a Amsterdam, de Mèxic a Manila, d’Oman a Goa, de Malacca a Salvador de Bahia.

Per a continuar llegint:

https://sabersenaccio.iec.cat/rodrigo-zamorano-cosmograf/