Els "Espais de la ciència" és un projecte de divulgació de l'Institut d'Història de la Medicina i de la Ciència López Piñero amb el diari La Veu del País Valencià. Tanquem aquesta sèrie d'espais amb el treball d'Ignacio Suay "La ciència al port de València"
Tot està molt mesclat en aquests barris, i potser a això deuen el seu particular sabor. Hi ha, no cal dir-ho, el port i el seu tragí de càrrega i descàrrega i els seus inevitables «baixos fons»; hi ha una imponent activitat fabril, en la qual les construccions navals –drassanes de categoria– destaquen singularment; hi ha allò de 'i encara diuen que el peix és car!', de les barques humils i arriscades; hi ha la indústria del restaurant, de les parades de refrescos, del balneari, cada dia més puixant; hi ha, fins i tot, el regust camperol, amb l'horta tan propera…" (J. Fuster, 1971).
Els poblats marítims de València tenen una rica personalitat pròpia, vinculada al port i a la mar, però també a l’horta i la ciutat. La presència d’obrers, pescadors, industrials, comerciants i visitants es reflecteix en una trama urbana de gran valor arquitectònic, així com en diversos espais relacionats amb la ciència que també cal conservar, estudiar i protegir. L'anomenat "gir espacial" en la ciència permet analitzar amb detall una gran varietat d’espais científics, així com establir ponts amb altres àrees com la història urbana, l’arquitectura, la geografia o la història ambiental. Les profundes relacions entre història urbana i activitats científiques, tècniques i sanitàries es reflecteixen fins i tot en la toponímia, com és el cas de la Malva-rosa, que deu el seu nom a la fàbrica de perfums basada en el cultiu de l’Alcea rosea o flor de la malva-rosa, que hi va establir en 1856 Jean Félix Robillard Closier (1812-1888), un botànic francès i antic jardiner major del Jardí Botànic de la Universitat de València. Un altre exemple toponímic de la zona està relacionat amb la propagació de malalties. En 1720, amb la finalitat d’evitar possibles epidèmies a la ciutat, es va construir un llatzeret a la vora sud de la desembocadura del riu Túria, on embarcacions, tripulacions i passatgers sospitosos de patir algun problema de salut passaven els períodes de quarantena. Amb el temps, la paraula llatzeret va evolucionar fins a convertir-se en Natzaret, nom d’un dels barris marítims en l’actualitat. Els carrers de la Indústria, dels Boters o del Vaixell són altres records de les activitats científiques, tècniques i marítimes de la zona.
A més del llatzeret, a la façana marítima de València es van establir nombroses entitats vinculades a la salut, com ara el Sanatori Marítim de la Malva-rosa (reorganitzat el 1934 per al tractament de la tuberculosi; actualment, Hospital de la Malva-rosa), i l’asil de Sant Joan de Déu (actual Hospital València a la Mar), inicialment destinat a la cura de xiquets escrofulosos i invàlids. La proximitat a la mar també implicà que alguns edificis propers a la platja tingueren usos diferents d’aquells als quals originàriament estaven destinats, com l’antiga Llotja del Peix. En aquest edifici van ser acollits molts dels soldats ferits en la guerra d’Àfrica i arribà a transformar-se en Hospital d’Evacuació del Cabanyal el 1921, amb motiu de la intensificació de la guerra colonial al Riff. Els balnearis són un altre exemple del patrimoni cientificomèdic dels poblats marítims. Començaren a popularitzar-se a mitjan segle XIX. S’hi combinaven pràctiques sanitàries i activitats lúdiques. Hi ha notícies sobre l’existència de divuit barraques de bany per a dones i quinze per a homes a les platges de la ciutat de València el 1851. Poc després s’hi començaren a instal·lar balnearis flotants, com La Florida(1863) o La rosa del Túria (1869). Els greus problemes de seguretat i flotabilitat d’aquestes estructures de fusta donaren pas a uns altres edificis més sòlids en els quals s’oferien tractaments i activitats més diverses, com el balneari de Les arenes (construït en 1887 i reformat en 1917) o les Termes Victòria (inaugurades en 1918 i reconvertides en local d’oci nocturn). A més de les entitats vinculades a la salut, en l’entorn del port de València es realitzaren nombroses activitats industrials. A causa del progressiu creixement del port es va crear un gran moviment de productes i mercaderies que eren enviades a diferents llocs. L’estació de ferrocarril del Grau tingué la missió principal, fins a l’any 2005, del moviment de mercaderies, raó per la qual es va situar en el punt més pròxim possible a la mar. Fou inaugurada el 1852 i és l’estació més antiga conservada a la península Ibèrica. Inicialment posava en contacte el port amb el centre de la ciutat, però en 1854 va ser prolongada fins a Xàtiva i en 1859 fins a Madrid. Aquesta estació té un gran valor patrimonial, ja que conserva els molls de descàrrega construïts a finals del segle XIX, així com les restes de les vies i els enllaços amb el port. El creixement de l’activitat comercial del port de València establí en la zona una sèrie de serveis superior a l’existent en altres nuclis de poblacions similars. Un exemple són les millores en l’abastament d’aigües potables (1859), la il·luminació per gas (1868), el servei de tramvies (1876) o la instal·lació d’una estació de telègrafs (1878). No obstant això, la creació d’aquesta xarxa tan àmplia d’indústries i serveis no ha de relacionar-se amb una visió única i optimista de la modernitat. Els entorns urbans també es convertiren en espais de lluites socials, de reivindicacions polítiques, de marginació i de reclamacions sobre diferents problemes causats per aquesta suposada modernitat. En el cas del districte marítim, el creixement industrial ha llegat nombrosos elements patrimonials de gran valor, però també ha causat diversos problemes que fins i tot es mantenen en l’actualitat. Un exemple d’això és la contaminació causada per la manipulació de substàncies tòxiques com l’amiant, que no sols va afectar els antics treballadors de les drassanes del port i d’altres indústries auxiliars, sinó també els seus familiars i veïns (molts d’ells membres d’associacions com ADV-València). Aquest producte nociu, prohibit des de l’any 2002, continua estant present en l’organisme de moltes persones i en nombrosos edificis i instal·lacions públiques i privades, i és exigible l’actualització dels censos d’afectats i la progressiva retirada d’aquesta herència material.
A l’interior del recinte portuari hi havia una gran activitat comercial, però també científica, relacionada principalment amb la regulació i el control de persones, productes i mercaderies. A causa del creixement del port i de l’amenaça del còlera es construí un llatzeret auxiliar dins del port a principis del segle XIX, que es va anar millorant i consolidant fins que substituí el que hi hagué a Natzaret fins al 1848. La creació d'una nova xarxa de llatzerets als ports espanyols formava part de les noves lleis de sanitat del regim liberal. Aquestes també crearen en 1855 el cos de delegats de sanitat exterior. Es tractava d’un cos d’experts mèdics, especialitzats en sanitat marítima. La mateixa llei també va establir el cos d’inspectors de gèneres medicinals, format per doctors i llicenciats en farmàcia que treballaven en les principals duanes del país (figura 1). Les seues funcions incloïen aspectes relacionats amb la salut, la química i les finances. A més de reconèixer les drogues medicinals i els productes químics importats havien d’informar l’administrador de la duana en cas de detectar alguna adulteració d’aquests productes que causara frau a la hisenda pública. Malgrat el prestigi de molts d’aquests farmacèutics, disposaven d’escassos mitjans i –tal com succeïa amb els metges de sanitat exterior– compatibilitzaven el seu nomenament amb la seua activitat principal, com va ser el cas del primer inspector de gèneres medicinals de València, el farmacèutic i diputat Vicente Peset Vidal (1821-?).
Figura 1. Obres de la nova duana de València i façana principal de l’antiga. (Junta de obras del Puerto de Valencia (1928), Memoria del estado y progreso de las obras y gestión administrativa, pàg. 23)
Molts treballs recents sobre la història de la ciència han mostrat les profundes relacions existents entre els interessos personals i professionals de molts científics i les necessitats del seu context local. La regulació de productes és un exemple de la varietat i complexitat d’interessos en joc en el món de la ciència. L’exportació de vi i taronges era una activitat especialment important del port de València, a causa del protagonisme d’ambdós productes en l’economia local. Com més tard es mostrarà, el control del vi suposava la majoria de les anàlisis que es feien al laboratori de la duana de València. Per altra banda, la taronja es transformà a partir de la dècada de 1920 en el producte més exportat del port de València, tant pel que fa a la quantitat embarcada com pel seu valor monetari. L’impacte econòmic del sector cítric valencià va fer que aquest producte es convertira en la principal font de divises del país. Per això, tant els mateixos agricultors, com les autoritats locals i el govern, estaven molt interessats a assegurar el bon funcionament d’aquest mercat. Els productors i exportadors agrícoles, amb el suport d’enginyers agrònoms i pèrits agrícoles, reclamaren la creació de sistemes que aconseguiren assegurar la qualitat dels productes exportats. Un exemple d’aquest doble interès va ser la creació en 1934 del Servei Oficial d’Inspecció, Vigilància i Regulació de les Exportacions (SOIVRE). Aquest organisme tenia l’objectiu de controlar la qualitat dels productes agraris exportats amb la finalitat d’augmentar-ne el valor comercial. Els seus principals promotors van ser els valencians Vicente Iborra Gil (1898-1964), empresari agrícola i director general de comerç, i Rafael Font de Mora Llorens (1893-1978), un prestigiós enginyer agrònom. Per tal d’exercir les funcions de vigilància, inspecció i regulació de les exportacions, s’establiren cinc zones d’actuació del SOIVRE a Espanya. L’àrea denominada Llevant era la més important, ja que tenia subseus a València, Castelló, Alacant, Borriana, Gandia i Cartagena, així com una plantilla de dinou enginyers i pèrits (el 50% del total nacional). Poc temps després de la creació d’aquest cos, es va inaugurar l’Estació Fitosanitària del Port de València, a la qual van ser destinats vuit tècnics, encarregats principalment de certificar la qualitat de les taronges dedicades a l’exportació.
L’altre producte estrella de l’exportació valenciana va ser el vi, la mistela i l’aiguardent. De fet, aquests havien estat la principal font de divises fins a la dècada de 1920, quan van ser superats per la taronja. Els exportadors del segle XIX i XX es dedicaren fonamentalment a l’exportació de vi a granel. El seu domini del mercat i el control dels preus deixava poc de marge per a la millora dels mètodes d’elaboració per part dels agricultors o cellerers, que en el cas dels vins exportats per València procedien fonamentalment de Godelleta, Utiel, Requena i de les àrees limítrofs de la Manxa. En la dècada de 1970 es produeix un canvi de tendència en alguns exportadors i productors valencians, que començaren a produir vins elaborats de major qualitat, amb presentacions cuidades i tenint en compte una política de marques. El comerç del vi agrupava una complexa xarxa d’agents públics i privats que circulaven entre diferents espais, com oficines comercials, laboratoris, cellers, patis per a assolellar i filtrar els vins, magatzems de pipes, tallers de reparació d’envasos i tonells i institucions oficials que hi havia tant dins com fora del port. En relació amb els actors privats, n’hi havia agents de duanes (encarregats de preparar el documents de deute, lliurament o reexpedició de les mercaderies) i consignataris de vaixells (que representaven els armadors dels vaixells). Altres estaven relacionats més específicament amb el comerç del vi, com per exemple els intermediaris i els agents comercials (com Martínez Bermell, Algarra o Suay), exportadors locals (per exemple Gandia Pla, Mompó o Garrigós) i d’origen estranger (com Schenk, Steiner, Egli, Teschendorff o Valsiangiacomo) (figura 2). Els noms de molts d’ells es troben en els voluminosos llibres de registres que hi ha al laboratori duaner de València.
Figura 2. Anuncis d’exportadors i intermediaris vinícoles del Grau de València en la dècada de 1930. (Blanco y Negro, 26/01/1936, pàg. 146 i fotografia de l’autor)
El laboratori de la duana de València és també un exemple de la gran relació existent entre els interessos econòmics d’una zona i la intervenció de les autoritats en la seua protecció. Els inspectors de gèneres medicinals, mencionats anteriorment, no sempre eren capaços d’analitzar la creixent varietat de productes que arribaven als ports. Els principals controls de mercaderies a les duanes corresponia al cos pericial de duanes creat en 1850. Aquests empleats pericials es dedicaven a inspeccionar les mercaderies als vaixells i als molls per identificar els productes i determinar els impostos o aranzels que havien de satisfer. Les inspeccions havien de ser ràpides i senzilles i solien limitar-se a un reconeixement visual de la mercaderia. En cas de dubte podien acudir a l’inspector farmacèutic, i en casos més complexos, al consultori químic de duanes. L’enviament de mostres a aquest servei, pertanyent al Ministeri d’Hisenda, a Madrid, resultava car i complex. En 1888 aquest consultori va ser ampliat i transformat en laboratori central d’anàlisis químiques. No obstant això, aquest nou laboratori no va ser capaç d’atendre el progressiu augment de les mercaderies que circulaven per les duanes espanyoles. Per fi, en la dècada de 1920 el Ministeri d’Hisenda –aconsellat pel director del Laboratori Central, José Casares Gil (1866-1961)– decidí organitzar una xarxa de laboratoris duaners en els punts més concorreguts: Barcelona, Bilbao, Irun, Port-Bou, València, Sevilla i Tarragona.
El laboratori duaner del port de València s’inaugurà en 1927 i ocupà un pavelló annex a la nova duana, dissenyada en 1925 (figura 3). El seu primer director va ser el professor de química de la Universitat de València León le Boucher Villen (1904-1937), a qui ajudava el químic Francisco Bosch Ariño (1902-1995). Aquests laboratoris sí tingueren personal propi i estigueren millor dotats que els laboratoris en què treballaven els altres inspectors farmacèutics. En els seus primers cinc anys, el laboratori duaner de València realitzà més de onze mil tres-centes anàlisis químiques, de les quals només tres-centes seixanta corresponien a productes industrials i mercaderies diverses, mentre que totes les restants eren de vins, alcohols i misteles, la qual cosa mostra la seua relació amb les necessitats econòmiques del seu entorn. En aquests assaigs es determinava principalment la densitat del líquid, així com el contingut alcohòlic, amb la finalitat de comprovar-ne les seues propietats i determinar l’impost corresponent. El laboratori es va utilitzar per a taxar els impostos o els drets de duanes que havien de pagar els exportadors i intermediaris. Però, en altres ocasions, va ser utilitzat per afermar la qualitat dels vins locals. Un exemple d’això és el paper que va jugar el laboratori duaner amb motiu de la intoxicació que patiren nombrosos mariners que transportaren una partida de vi del port de València a França en 1932. La premsa i les autoritats franceses acusaren els productors valencians d’elaborar vi amb alts percentatges d’arsènic. Aquesta acusació era una greu amenaça contra el prestigi dels vins locals, per la qual cosa també es mobilitzaren les autoritats espanyoles. A més d’altres experts, com enginyers agrònoms, el químic Francisco Bosch utilitzà els seus treballs en el laboratori duaner per a defensar la qualitat dels vins valencians, així com per defensar-los en l’àmbit internacional. Durant el règim franquista, Bosch Ariño va ser nomenat director del laboratori duaner i també ocupà nombrosos càrrecs institucionals: catedràtic d’anàlisi química, degà de la Universitat de València, així com delegat d’educació de Falange, president del Col·legi de Farmàcia i diputat provincial en la postguerra. El cas anterior, així com el del laboratori dedicat al control dels cítrics, mostren com aquestes entitats no només tenien una funció tècnica. Ambdós serveis eren una peça fonamental de l’entorn del port de València. Com mostren també altres treballs d’història de la ciència, els espais científics eren llocs on s’havien de tenir en compte els interessos de nombrosos agents socials, polítics i econòmics que podien motivar la creació dels serveis mateixos, així com influir en els seus treballs. Al mateix temps, la importància estratègica d’aquests serveis científics oferia al seu personal la possibilitat de reivindicar la utilitat de la seua professió i fins i tot el seu prestigi científic personal per a acumular mèrits i obtenir càrrecs posteriorment. Per tot això, l’estudi històric d’aquests espais pot ajudar a considerar-los no com a lloc neutrals o contenidors inerts, sinó com a espais en els quals es realitzaven treballs científics l’impacte dels quals transcendia les activitats que es feien als poblats marítims, a la ciutat i a la resta del territori.
Figura 3. Fotografia del laboratori duaner de València. Fotografia de l’autor
Ignacio Suay
Centro Interuniversitário de História das Ciências e da Tecnologia (CIUHCT-UNL)
Institut d'Història de la Medicina i de la Ciència López Piñero
Personatges i espais de ciència és un projecte de l'Institut d'Història de la Medicina i de la Ciència López Piñero amb col·laboració amb la Unitat de Cultura Científica i de la Innovació de la Universitat de València, el suport de la Fundació Espanyola per a la Ciència i la Tecnologia.
Els espais de la ciència per José Ramón Bertomeu (IHMC López Piñero)
Els espais de la bogeria per Enric Novella (IHMC López Piñero)
L’estació de patologia vegetal de Burjassot per Ximo Guillem (IHMC López Piñero)
La gota de llet per Rosa Ballester (Universitat Miguel Hernández, Elx)
Els laboratoris químics municipals per Antonio García Belmar (Universitat d'Alacant)
