RESUM TVMORFOSIS/CONTD
LA TELEVISIÓ DE PROXIMITAT EN L’ENTORN TRANSMEDIA
25-26 de Maig de 2016 – Taller d’Audiovisuals de la Universitat de València
Aquest any s’ha celebrat la segona col·laboració entre les trobades TVMorfosis, una de les referències per a l’anàlisi i la reflexió sobre el sector audiovisual en Iberoamèrica, i les jornades CONTD – Continguts per a la Televisió Digital, que han arribat a la seua IX edició com a punt i final del Màster Oficial en Continguts i Formats Audiovisuals de la Universitat de València. Durant aquest temps, les jornades CONTD s’ha constituït també com una cita ineludible per a acadèmics, professionals i estudiants de la comunicació europeus. D’aquesta fusió enormement enriquidora ha sorgit TVMorfosis/CONTD, una iniciativa nascuda amb l’objectiu d’obrir un fòrum de discussió entre Europa i Iberoamèrica per a establir una radiografia de l’estat actual del flux mediàtic digital i aportar referents d’equilibri i regularització entre els diferents àmbits de la Comunicació Audiovisual.
Com l’any passat, l’esdeveniment ha sigut produït i realitzat pel Canal 44 de la Universidad de Guadalajara, Mèxic, i el Taller d’Audiovisuals de la Universitat de València, Espanya, per a ser transmès en directe a través de l’espai de radiotelevisió iberoamericà i de la xarxa de televisions universitàries de l’àmbit espanyol, europeu i iberoamericà, gràcies a la col·laboració de l’Associació de Professionals d’Audiovisuals Universitaris (APAU).
TVMorfosis/CONTD té un format diferent a les clàssiques jornades o congressos, ja que es tracta d’un format audiovisual en el qual es combinen diversos programes en directe. Els debats d’aquesta edició están centrats en els continguts de proximitat en l’entorn transmèdia. El valor i la riquesa de la diversitat cultural han de tindre una important rellevància en aquest món cada vegada més gobalitzat. Les televisions regionals, autonòmiques i locals són determinants en la multidifusió dels continguts de proximitat dins del marc de l’era digital. La vinculació de les seues emissions a un territori definit i a una audiència identificada amb el seu entorn permet la difusió d’uns continguts que la televisió estatal no cobreix.
El reconeixement dels serveis audiovisuals transfronterers en el nou espai global no pot dissociar-se de la comunicació i presència d’aquests mitjans de proximitat. Les dues realitats són possibles en un espai global de convivència i respecte mutu, de tal manera que la normalització i regulació del flux de continguts audiovisuals en els mitjans de proximitat ha de tindre un espai propi en la multidifusió digital. Un espai on Internet, la televisió hertziana i altres tecnologías de mobilitat ja conviuen a diari.
Bona part d’aquestes qüestions ja va quedar plantejada durant la inauguració, presidida per Esteban Morcillo, Rector de la Universitat de València, i per Itzcóatl Tonatiuh Bravo Padilla, Rector de la Universidad de Guadalajara. Igualment, en aquest primer acte intervingueren José María Vidal, professor de la Universitat de València i Secretari Autonòmic de Comunicació de la Generalitat valenciana; Gabriel Torres, director del Canal 44 de la Universidad de Guadalajara; i Miquel Francés, director del Taller d’Audiovisuals de la Universitat de València.
Francés va destacar que en el context contemporani, la televisió de proximitat és més necessària que mai, donat que la diversitat cultural corre perill davant de la globalitat. En aquest sentit, s’haurien de posar en valor les televisions locals, i més en una ciutat com València, la televisió autonòmica de la qual fou tancada pel govern regional de forma unilateral, fet que va causar un profund malestar en el conjunt de la societat, que va perdre un dels seus principals referents televisius, com en la major part de la indústria audiovisual pròpia, que va veure com el seu desenvolupament es va frenar en sec. Un argument sobre el qual també es va centrar la intervenció de Vidal, qui va recordar la importància d’aquestes trobades en un moment en què conflueixen els intents de reconstrucció i restitució de l’espai televisiu de proximitat en territori valencià. Per la seua part, Gabriel Torres va voler recalcar la consolidació d’aquestes jornades per a estretir encara més les relacions entre Iberoamèrica i <europa. Uns valors que foren igualment referenciats pels Rectors Bravo Padilla y Morcillo, per a qui, més enllà de donar la benvinguda als ponents i assistents, les jornades TVMorfosis/CONTD s’han convertit en un espai de creativitat i originalitat ineludible compartit per estudiants, professors i professionals.
Debat: “La televisió de proximitat en l’entorno europeu”.
Presenta i modera:
Germán Llorca [Universitat de València]
Participen:
Belén Monclús [Universitat Autonòma de Barcelona]
Javier Marzal [Universitat Jaume I, Castellón]
Guillermo López [Universitat de València]
En el primer dels programes debat, experts del mitjà audiovisual espanyols establiren una reflexió sobre la conciliació de les televisions de proximitat en la regulació europea i com es pot conjugar allò local amb allò global en termes comunicatius, on l’accés a continguts audiovisuals produïts en qualsevol part del món és quasi il·limitat.
Els ponents començaren tractant de definir el significat de televisió de proximitat. Per a Belén Monclús, el concepte està immers en un procés de transformació degut a l’arribada de la Televisió Digital Terrestre (TDT) i la possibilitat d’accedir a una oferta molt elevada, i als nous hàbits de consum, que permeten a l’usuari poder veure continguts de molts altres llocs gràcies als dispositius mòbils i Internet. Açò cal sumar-ho a una audiència de televisió convencional cada vegada més envellida i a la crisi econòmica, que ha reduït moltíssim els pressupostos d’aquestes televisions degut als retalls en la inversió pública i el descens dels ingressos per publicitat. El conjunt de factors fa que les televisions de proximitat a Europa estiguen passant per una època complicada en la qual no tenen garantit el seu finançament. Per a Javier Marzal, una televisió de proximitat ha de proporcionar, sobretot, continguts amb els quals els ciutadans es puguen identificar amb facilitat. No només des del punt de vista geogràfica, sinó, com també va insistir Guillermo López, també en sentit ideològic o generacional.
La translació d’aquests elements a nivell europeu comporta certa complicació. Per a la professora Monclús s’hauria de crear un marc legislatiu únic en tota la UE que englobara aquest tipus de continguts, aprofitant el pas del sistema analògic al digital, tot i que va constatar la dificultat de l’empresa per la pròpia diversitat dels territoris i per la debilitat d’aquest tipus de normatives. En aquesta línia, el professor Marzal va recordar que si no es du a terme aquest marc legislatiu comú és més per una qüestió de voluntat política que de qualsevol altre tipus d’impediment. És un fet que la integració econòmica de la UE està molt més avançada que no la integració política o cultural. D’aquesta manera, els experts adverteixen que la crisi en què es troben les televisions locals o de proximitat a Europa té relació amb la crisi de legitimitat en la que es troba el projecte europeu en el seu conjunt. No és una casualitat, com va puntualitzar el professor López, que les dificultats per les quals travessa la televisió de proximitat estiguen connectades amb un model televisiu excessivament centrat en els estats nació, que han capitalitzat l’organització del sistema televisiu en els seus territoris sense a penes cedir competències en la matèria.
Respecte al paper que haurien d’assumir les institucions supranacionals en relació amb les televisions de proximitat, el professor Marzal plantejà la possibilitat que s’encarregaren de vigilar el compliment de la seua funció de servei públic. En aquest sentit, el professor López va subratllar que la majoria de les diferents administracions públiques, com a mínim a Espanya, han renunciat al seu dret de revisar el que es fa amb les llicències concedides. Un espai que podria ocupar la UE, per exemple. Aquest treball podria ser executat per un organisme com el Consejo Estatal de Medios Audiovisuales (CEMA), com existeix en altres països europeus i que en Espanya, tot i estar previst en la llei, mai es va posar en marxa.
Entre les propostes, la professora Monclús apuntà la necessitat de protegir la televisió de proximitat, tenint en compte que, en una època de crisi, aquests mitjans s’han mostrat com els més dèbils de la cadena. Les televisions locals adquireixen una rellevància a tindre en consideració a l’hora de mantindré i fomentar la diversitat de les identitats culturals dins de la UE. Per a això, s’haurien de buscar noves formes de finançament, que aporten l’estabilitat per a crear altres formes de captar a la ciutadania i permetre la participació, sobretot dels més joves.
Per a Marzal, cal fer entendre a la societat el valor d’allò públic, especialment dels mitjans, en oposició al pensament neoliberal que ho abraça tot i és enormement influent en l’escenari actual. De tal manera que Europa podria assumir un paper decisiu en el rellançament d’aquest espai audiovisual, com passa en altres àmbits.
Una de les opcions a explorar en aquest context de canvi i fragmentació, com suggereix López, és explorar les possibilitats d’Internet, també pel que té a veure amb la recerca de nous models de negoci. L’objectiu seria crear nous espais de proximitat dins d’aquest entorn digital. Es tractaria d’oferir al públic més jove continguts apropiats a esta nova forma de consum, que està molt vinculada amb les xarxes socials.
En el torn de preguntes dels espectadors, el professor López va insistir en la necessitat d’entendre l’espai europeu a partir de la diversitat que ofereix allò local, que aporta una complexitat que s’ha de respectar i, en certa forma, protegir. Una qüestió sobre la qual va abundar Marzal, per a qui Europa és una cultura en forma de mosaic, plena de tensions i contradiccions que no han de perquè ser incompatibles, com tampoc ho és la relació entre allò global i allò local. S’haurien de generar els mecanismes per a que, des d’Europa, es poguera protegir la diversitat cultural amb una regulació específica que es complira, en opinió de Monclús. El fet d’incentivar a la ciutadania i de continuar invertint en uns mitjans que abasten un forat al que arriben els altres es presenta imprescindible. En definitiva, per als participants en aquest debat, la televisió de proximitat hauria de formar part del projecte europeu comú amb totes les conseqüències.
Debat: “Diversitat cultural i sistemes de regulació”.
Presenta i modera:
Marga Landete [Universitat de València]
Participen:
José María Vidal [Universitat de València]
Ángel García Castillejo [Mel Abogados]
Andrés Boix [Universitat de València]
En aquest debat es va aprofundir en algunes de les qüestions esbossades en el programa anterior. García Castillejo, per exemple, va assenyalar en la seua primera intervenció que la normativa de la UE sobre l’audiovisual està desfasada i no està adaptada a la realitat. La nova normativa hauria d’incloure, entre altres qüestions, les televisions híbrides, en les quals s’agrupa la televisió principal, els continguts a la carta i la interacció de l’audiència. Segons el seu punt de vista, els nous models s’adeqüen a les identitats culturals majoritàries, com ja va succeir amb la televisió convencional. Per a reajustar el sistema, les televisions autonòmiques o regionals i locals nasqueren per a crear uns ecosistemes audiovisuals de proximitat.
En el moment actual, segons García Castillejo, s’ha de tornar a conjugar la diversitat cultural amb la realitat transmedia. Un bon exemple és Netflix, que ha hagut d’adaptar-se a la legislació brasilera per a oferir un mínim de continguts culturals autòctons. Això s’aconsegueix, segons el seu criteri, a partir d’un model proteccionista que permeta la promoció de la identitat pròpia, mitjançant imposicions i quotes. Però també amb el desenvolupament d’una completa alfabetització mediàtica de cara a poder competir amb la producció que vinga de fora. Per a García Castillejo, en aquest nou entorn fa falta fomentar la creativitat i mantenir l’esforç inversor en talent i projectes.
Per al professor Boix, la televisió a la carta que ofereix Internet escapa actualment a les possibilitats d’aplicació de models proteccionistes. Les quotes, per tant, ja no valen per a aquest entorn, però s’haurà de buscar altres valors a l’audiovisual propi que no depenguen d’aquest factor. I un d’aquests valors és la proximitat. En aquest sentit, va destacar que era prioritari generar un interès pels productes de proximitat i, per a aconseguir-ho, calia incidir en la qualitat d’aquests productes. Per a les identitats culturals minoritàries és molt difícil competir en un entorn global, a no ser que es generen uns continguts que valguen la pena i que connecten amb els gustos i els interessos dels públics actuals. En aquest escenari, la proximitat és un àmbit propici per al desenvolupament dels mitjans públics, segons Boix, perquè la seua funció hauria d’allunyar-se de la lògica de mercat per a oferir un servei que marque la diferència. I la proximitat pot ser un factor diferenciador a tindre en compte.
Per la seua part, en opinió del professor Vidal, els nous reptes en continguts han d’adaptar-se a la realitat transmèdia, també des de la proximitat. En aquest sentit, la Comunitat Valenciana, immersa en un procés de recuperació dels seus mitjans audiovisuals públics, pot convertir-se en un banc de proves per al conjunt d’Espanya i d’Europa. Per al professor i actual Secretari Autonòmic de Comunicació del govern valencià, s’ha d’acostumar els usuaris als continguts de proximitat. Això significa crear espais de proximitat, que necessàriament passen per la promoció de la producció pròpia i el desenvolupament del sector audiovisual autòcton. En aquest sentit, i seguint l’argument de Boix, va abundar que només es podrà competir amb els continguts globals, amb imaginació, capacitat i iniciativa. Va recordar, una vegada més, que la televisió pública és un dret, que està en permanent transformació. De tal manera que del model tancat que hem conegut s’ha de passar a un altre que podem anomenar transmèdia, en el qual la participació, la transparència i els altres continguts multiplataforma han de ser fonamentals.
Debat: “Cap a un nou model de televisió autonòmica a Espanya”.
Presenta i modera:
Germán Llorca-Abad [Universitat de València]
Participen:
César Martí [Anlo Produccions]
Àlvar Peris [Universitat de València]
Teresa Díez [Analista de medios]
Aquest debat es va obrir amb la intervenció del productor audiovisual César Martí, qui va apuntar el que sembla tindre molt de sentit: qualsevol autonomia amb una llengua oficial diferent al castellà, com és el cas de la valenciana, necessita d’una televisió pròpia per a difondre i mantenir la seua identitat cultural i lingüística. La qüestió, segons la seua opinió, és saber quin model s’adapta millor a cada televisió. En el cas valencià, s’està en procés de creació d’una nova televisió en el qual s’ha de decidir quin serà el model que finalment s’adopte i amb quin objectiu. Per al productor, estem vivint una època de canvi en el consum social i televisiu, circumstàncies que no es poden ignorar a l’hora de crear un nou model de televisió.
Per la seua part, el professor Peris va tractar de sintetitzar en tres aspectes la necessitat de que existisquen televisions autonòmiques o de proximitat en el context actual: en primer lloc, per a mantenir i difondre la identitat cultural i lingüística d’un territori, més encara quan des de la televisió es pot accedir a desenes de cadenes que emeten per a tot l’estat i des d’Internet es pot accedir a continguts produïts en qualsevol part del món: en segon lloc, per a vertebrar socialment el territori; i, en tercer lloc, per a desenvolupar el sector audiovisual propi, que genere teixit industrial i llocs de treball d’alt nivell.
Per a Peris, les televisions de proximitat, especialment les de caràcter públic, han de ser útils per a la societat que les paga. Quan això no passa, perden la seua funció i la seua raó de ser. Per tal d’aconseguir-ho, s’han de fer uns bons informatius i documentals, que són la base de qualsevol televisió de proximitat, i han de ser rigorosos i plurals, que aporten credibilitat a la cadena. Però també s’han de produir continguts d’entreteniment, com poden ser els formats híbrids amb la realitat o els concursos i, per suposat, la ficció, per la seua capacitat de construir un imaginari propi. També, naturalment, cal innovar i s’han d’explorar les possibilitats narratives que ofereix el transmèdia. Un bon exemple de contingut transmèdia local que puga enganxar a un públic ampli és 0 Responsables, el documental-web produït per Barret Films sobre la revisió de l’accident de metro que va tindre lloc a València en 2006 en el qual moriren 43 persones i altres 47 quedaren ferides la investigació del qual es va tancar en fals.
Teresa Díez, al seu temps, va reprendre l’exemple de 0 Responsables per a posar en valor la capacitat dels mitjans de proximitat per a aconseguir que certs sectors socials tinguen a la seua disposició ferramentes amb les quals poder expressar les seues opinions. La seua intervenció, en qualsevol cas, es va centrar en redefinir el concepte de televisió, que ja no s’associa a la mera pantalla del televisor, sinó que són els dispositius mòbils i és, sobretot, Internet. Les audiències, des de la seua visió, ja no són la suma de gent que veu la televisió, sinó totes les experiències d’emissió de continguts audiovisuals amb què ens trobem al llarg del dia.
Davant aquesta dispersió o fragmentació de les audiències, com s’aconsegueix connectar amb elles des d’allò local? Per a Martí, la televisió autonòmica ha de ser una televisió temàtica de proximitat. La dificultat resideix en connectar precisament amb unes audiències, sobretot joves, que ja no consumeixen televisió linial. En conseqüència, la televisió transmèdia requereix un canvi de model complet, que siga capaç de generar un relat distint, fraccionat, i el puga estructurar per a que aconseguisca arribar a eixos públics. Per a Peris, una de les obligacions que tenen els mitjans de proximitat és entrar de ple en les xarxes socials i, per suposat, generar contingut transmèdia des de l’origen per a poder connectar amb eixos usuaris que a no estan en el televisor. Per exemple, el públic infantil i juvenil, que són els que amb major facilitat es mouen en els entorns digitals. En aquest sentit, Díez va apuntar que no hi ha necessitat d’anar a una finestra tan gran com YouTube, però tampoc s’han de tindre prejudicis, com li passa a la televisió de Suècia, que retransmet partides col·lectives de videojocs per als joves. Des del seu punt de vista, s’ha d’estar en totes les etapes i en totes les formes de consum audiovisual del present.
A la pregunta de si es pot conciliar aquest model de televisió de proximitat amb un escenari de crisi, en el qual sobrevolen els pressupost baixos, Teresa Díez va insistir davant la importància de que el departament multimèdia tinga la mateixa importància que qualsevol departament en la televisió del futur. Per al professor Peris, a la seua vegada, el perfil professional ha de canviar i les estructures de recursos humans d’aquestes empreses també. En aquest sentit, l’estructura que tinguen els nous mitjans audiovisuals valencians dependrà molt del pressupost amb què es compte. Una qüestió sobre la qual va abundar Díez, assegurant que no es requereixen grans inversions, sinó un canvi en l’ordre de les prioritats, deixant clar que es poden fer coses novedoses i innovadores amb pressupostos reduïts.
En les conclusions i les preguntes finals dels espectadors, els participants insistiren en la importància de la televisió de proximitat en una època de mitjans globals. Però han de tractar d’innovar en els continguts, ser interactives i arribar a tots els públics, també els que no estan davant el televisor. Les televisions de proximitat, en definitiva, han de ser útils a la societat i han de complir amb la seua funció de servei públic essencial. En el cas de les estratègies que haurien d’implementar-se en el rellançament de la nova televisió valenciana, els experts apuntaren la necessitat de que siga més moderna, més propera i participativa, amb programes destinats a tots els espectadors. Cal il·lusionar a la ciutadania, i no es pot aconseguir aquest propòsit amb els mateixos continguts de sempre. Això vol dir que no només s’han de dedicar a la difusió de contingut festiu, folklòric o banal. S’han de generar continguts homologables en tot el món però amb un segell propi.
Debat: “Models de televisió de proximitat en Iberoamèrica”
Presenta i modera:
Marga Landete [Universitat de València]
Participa
en:
Fernando Fuente-Alba [Universidad Católica, Xile]
Alfredo Sabbagh [Universidad del Norte, Barranquilla]
Fernando García-Moreira [Associació Brasilera de Televisions Universitàries]
La intervenció inicial del professor Fuente-Alba es va centrar en explicar quina és la situació de la televisió iberoamericana, que té moltes semblances amb la televisió espanyola i el seu sistema de televisió de proximitat. Per exemple, en Xile hi ha una gran varietat de cadenes que han aconseguit l’èxit gràcies a una estratègia de creació de continguts pels mateixos espectadors, sempre, això sí, amb la supervisió per part dels experts. En aquest sentit, l’expert va considerar que la televisió havia de ser un espill, un reflex, de la societat, per això la televisió de proximitat ha d’acomplir una important funció, que és ser útil, mantenint a la gent informada d’allò que succeeix en el seu entorn és pròxim. Més enllà dels continguts informatius, les televisions de proximitat han d’atendre a públics específics, como son els xiquets i les persones majors.
Per al professor Sabbagh, Colòmbia ha passat per un llarg període d’intents constants de regulació. En l’actualitat, el sistema colombià es divideix en: televisió en obert pública, televisió en obert privada, televisió local privada (amb ànim de lucre i sense ànim de lucre), televisió de pagament pública i televisió de pagament privada. Durant molts anys, la situació de la televisió nacional en Colòmbia era molt difícil, ja que els espectadors preferien la televisió internacional. Amb el pas del temps, les administracions començaren a exigir a les televisions que emeten cada vegada més continguts propis. El problema principal tenia a veure amb qüestions econòmiques i també polítiques. Això ha provocat que, en l’actualitat, en Colòmbia encara domine un model anacrònic, antic, i no s’està aprofitant les possibilitats que ofereix Internet i l’ús de les xarxes socials. En un món globalitzat, és necessari oferir continguts audiovisuals amb els quals la gent es vullga identificar.
Per la seua part, García-Moreira va comentar que és necessari començar a parlar de la importància de la televisió local i, en general, de la televisió de proximitat en termes de mercat i de possibilitats de negoci. Això hauria de passar per la informació com a element clau dels continguts de les televisions locals, perquè en els grans mitjans hi ha molt poc temps dedicat a la informació més pròxima. En Brasil, va explicar el professional, s’estan realitzant diversos intents de regulació de l’emissió de contingut nacional en la televisió, que en l’actualitat se situa en el 30% i s’estan buscant fórmules per a consolidar el sistema de finançament d’aquests canals, que ara reben ajuda del Fondo Nacional Audiovisual. A més, García-Moreira va explicar que un dels moviments més destacables que hi ha en l’actualitat és la creació de canals oberts com el Canal de la Ciutadania o el Canal de l’Educació, que encara es troba en procés de planificació.
Entre les propostes, Fuente-Alba apuntà que en Xile les televisions locals estan imitant les televisions nacionals i que, per tant, eixa no hauria de ser la seua funció. Des del seu punt de vista, el que hauria de fer és representar el ciutadà en la pantalla, fer que aquest es veja reflectit, i desenvolupar l’ús el transmèdia i de totes les possibilitats que ofereix. Sobretot s’hauria d’aprofitar amb la finalitat de crear un contingut creatiu per als ciutadans. Segons Sabbagh, la televisió local ha de ser un espai d’experimentació i d’innovació. De la resta, va observar que el concepte de col·laboració en les televisions locals no està clar, ja que les fronteres regionals juguen en contra del creixement de les televisions locals. Aquesta és la raó per la qual algunes televisions locals estan començant a introduir-se dins del sistema de les televisions per Internet. Com a mostra, en Colòmbia, el canal públic de Bogotà ha incorporat una aplicació per a que els usuaris obtinguen automàticament informació sobre el lloc en què es troben mentre es mouen per la ciutat.
En la part final del debat, els tres ponents reflexionaren sobre qui hauria de ser el destinatari del contingut emés per un a televisió local. En Xile, per exemple, s’està regulant amb la nova llei l’emissió de continguts culturals, de 9 hores per setmana, donant el 40% de l’espai televisiu a les televisions locals. En el cas colombià, la televisió pública està optant per la contraprogramaciíó i l’ús d’estratègies d’innovació amb molt bons resultats, sobretot en continguts infantils. En canvi, els problemes es troben en la televisió comunitària, la situació de la qual és més difícil. Sannagh va concloure que per a la televisions locals, les possibilitats que ofereixen els nous mitjans són clau i animà a aprofitar-se dels continguts utilitzant les noves tecnologies comunicatives.
Sessió de presentació de comunicacions.
TVMorfosis/CONTD també va tindre activitat durant els matins, amb diverses reunions i la celebració d’una sessió de presentació de comunicacions acadèmiques sobre el centre d’interés del seminari.
S’abordaren qüestions com les televisions de les universitats valencians; el nou model de televisió pública implementat per la BBC; el repte de la televisió de proximitat a Espanya davant un nou consum audiovisual; el marketing de les TDT valencianes de proximitat; les possibilitats de sinergies entre les televisions de proximitat i les menudes empreses audiovisuals aplicat al cas valencià; i inclús, com ha sigut l’externalització de la producció en les televisions públiques autonòmiques i quin model hauria d’implementar-se de cara a la posada en marxa d’una nova televisió pública valenciana.
La procedència dels ponents i participants en la sessió també fou diversa. Va haver-hi investigadors de la Universitat de València, de la Universitat Jaume I de Castelló, de la Universidad Miguel Hernández d’Elx i de la Universidad Politécnica de Valencia. La sessió, que ha sigut habitual en altres edicions de CONTD, estigué moderada pels professors Àlvar Peris i Germán Llorca-Abad, de la Universitat de València, i va acabar amb un debat entre els assistents sobre els temes plantejats. La majoria de els aportacions presentades es recolliran i s’editaran en una publicació posterior.
Debat: “El relat transmèdia de proximitat”.
Presenta i modera:
Marga Landete [Universitat de València]
Participen:
Germán Llorca-Abad [Universitat de València]
Alejandro Piscitelli [Universidad de Buenos Aires]
Guillermo Orozco [Universidad de Guadalajara, México]
El professor Llorca-Abad fou l’encarregat d’obrir aquest debat genèric i ho va fer apuntant diverses qüestions que ja havien sigut abordades amb anterioritat, però que resulten tremendament pertinents. Va insistir en que allò transmediàtic està present en els continguts audiovisuals de l’actualitat d’una forma intensa, donat que l’impacte de tals continguts ja no es mesura a través de les audiències clàssiques, sinó que cada vegada s’ha de mirar amb major atenció a l’impacte dels continguts audiovisuals en les xarxes socials o en el consum d’aplicacions mòbils vinculades a aquests continguts. Segons el seu punt de vista, l’aplicació d’aquesta filosofia als continguts de proximitat present uns reptes i unes dificultats, però també grans oportunitats. S’ha d’atraure els continguts als públics que han decidit consumir els continguts en altres pantalles i recorda que les grans indústries no estan invertint en aquesta realitat transmediàtica, fet que podria ser aprofitat per a la producció d’altres continguts de tipus cultural i social.
Per la seua part, el professor Piscitelli va dibuixar un escenari en el qual el canvi cultural que ha introduït la tecnologia digital i els dispositius mòbils és tot estructural i no té marxa enrere. Un terreny en el qual es nota especialment aquest canvi en el consum audiovisual i en el tipus d’històries que es produeixen en la ficció televisiva. Per a Piscitelli, les sèries de televisió han aconseguit un nivell tan alt que es poden comparar perfectament amb qualsevol altre tipus de manifestació artística, de tal manera que s’ha convertit en el millor i més adequat paràmetre per a mesurar què significa això de la televisió de qualitat, més que el documenta o la informació. Aquesta presència de la ficció televisiva com a símbol de qualitat ha suposat una “hipercomplexitat” de la cultura popular en què estem immersos.
El professor Orozco, també com a coordinador de l’Observatorio Iberoamericano de Ficción Televisiva – OBITEL, va coincidir en que la ficció és l’àmbit en el qual s’han produït més canvis en el món audiovisual i que millor han sabut atraure i enganxar els públics als continguts transmediàtics que aquests productes ofereixen. De totes formes, va insistir en la importància de que allò transmèdia estiga present en els formats audiovisuals des del mateix procés de producció, cosa que els permet centrar-se en com interpel·lar a l’audiència, atraure-la i després donar-li les ferramentes concretes per que siga capaç de transmetre i compartir el que sent amb allò que ha consumit en la pantalla. Orozco va insistir en l’impuls d’aquests múltiples vincles entre audiència i contingut audiovisual. Llorca-Abad, en tot cas, va plantejar el dubte sobre l’associació quasi exclusiva d’allò transmediàtic amb la ficció televisiva, fet que podria deixar de costat altres experiències transmèdia igualment interessant en el sector del turisme o dels museus.
Una idea que apuntaren els tres participants fou la importància de crear relats transmèdia de proximitat de qualitat, amb un disseny participatiu i la creació d’experiències immersives. Orozco va assenyalar les possibilitats de portar els continguts de proximitat a llocs públics i generar experiències col·lectives, com una forma de combinar allò pròxim amb allò transmèdia. Un exemple són les trobades Campus Party que es realitzen en diversos llocs d’Europa i d’Iberoamèrica. En aquest sentit, el professor assenyalava la necessitat de que les empreses televisives creen plataformes per a que les persones puguen compartir les idees generades pel transmèdia com el mitjà, a mode d’UGC (User Generated Content). Allò bàsic és ser capaç de generar estímuls i que l’audiència responga. Per a això, Piscitelli abundà en la importància d’aprofundir en l’alfabetització del públic, un element del qual ja gaudeixen els més joves, fet que els dóna la capacitat de moure’s millor en allò transmediàtic. Els adults continuen sent, per al professor Piscitelli, “fills de la graella”, dependents de la visió de formats antiquats. El futur, segons la seua opinió, està en la personalització absoluta tant del consum com de la producció de la televisió. En aquest sentit, els tres apostaren per que les cadenes de televisió modifiquen les seues estructures internes i comencen a incorporar a l’audiència en termes reals i no simbòlics.
En el torn de conclusions, els experts sostingueren que el futur, que es presenta complex, passa pel disseny en xarxa i es qüestionaren què significa allò pròxim en aquest escenari global en el que els continguts audiovisuals flueixen d’un costat a un altre del planeta. Com va assegurar Piscitelli, el món digital està corroent les estructures corporatives i tota la indústria cultural que hi havia fins a aquest moment. Per tant, s’ha de canviar el paradigma de gestió interna de les corporacions audiovisuals i apostar per un “renaixement 2.0”.
Presentació de llibre de TVMorfosis/CONTD 2015 i de la sèrie documental “Vidas y bebidas”.
En el marc d’aquesta edició de les jornades TVMorfosis/CONTD es va aprofitar per a realitzar la presentació del llibre sorgit de les reflexions i aportacions elaborades pels experts i professionals durant l’edició de l’any passat. El volum porta per títol Nuevos modelos mediáticos. Diversidad, usuarios y ventanas i ha sigut publicat per l’editorial Síntesis. La presentació fou realitzada pels professors Guillermo Orozco i per Miquel Francés, que són els coordinadors de la publicació. En el llibre hi ha una diversitat d’aportacions fetes per experts, acadèmics i estudiants tant d’Europa com d’Iberoamèrica. Per altra banda, també es va presentar la sèrie documental Vidas y bebidas, una idea original del Canal 44 de la Universidad de Guadalajara, Mèxic, en la qual han participat en la coproducció diverses universitats llatinoamericanes i la Universitat de València. Els encarregats de la presentació foren Gabriel Torres, director del Canal 44, i Miquel Francés, director del Taller d’Audiovisuals.
Debat: “Continguts audiovisuals de proximitat”.
Presenta i modera:
Germán Llorca-Abad [Universitat de València]
Participen:
Germán Pérez [Canal Zoom, Colòmbia]
Gabriel Torres [Director del Canal 44 de la Universidad de Guadalajara, Mèxic]
Andreu Casero [Universitat Jaume I, Castelló]
En aquest debat es va intentar definir quins eren els continguts audiovisuals de proximitat en l’escenari digital actual. Per a Germán Pérez, alguns dels elements de proximitat en els continguts audiovisuals tenen a veure amb la capacitat d’aquests continguts per a generar identificació amb l’audiència, i la capacitat per a produir emocions. L’expert va posar l’exemple del programa infantil El Chavo del 8 com un programa de proximitat que havia aconseguit generar una identitat llatinoamericana compartida. De la mateixa manera, en molts països llatinoamericans s’està produint un procés de reconciliació amb la història pròpia que pot ser el motor de molts continguts audiovisuals que connecten amb la societat. En el cas de Colòmbia, el procés de pau iniciat pel govern no podria materialitzar-se del tot sense les aportacions audiovisuals, com es No más violencia, una producció de Canal Zoom en la qual diversos actors dramatitzen testimonis reals per a deixar constància de l’horror del conflicte armat colombià.
Per al mestre Torres, la proximitat en els continguts audiovisuals té a veure amb tres perspectives complementàries: una proximitat geogràfica, que s’explica a través dels mitjans arrelats en les comunitats locals o en la descentralització de la informació; una proximitat en la gestió i l’enteniment dels nous hàbits de consum audiovisual, que té a veure amb apropar la televisió als nous consumidors a través d’una diversitat de dispositius i pantalles; i una proximitat respecte a l’audiència, donat que no existeix proximitat quan l’audiència és marginal, fet que obliga les televisions de proximitat a plantejar-se el repte de la captació de les audiències i preguntar-se, a la vegada, si s’han atés els nous consums i formats. Per a l’expert, s’ha de tractar d’oferir la major qualitat possible i això passa per incorporar la realitat transmèdia al sistema actual de mitjans i deixar de costat les disputes entre televisions públiques i privades.
En aquest sentit, Torres apuntà que tant la ficció com la informació són els dos puntals dels mitjans de proximitat pel que respecta als continguts. Moltes televisions de proximitat es limiten a repetir continguts nacionals, cosa que no és si no un reflex d’un sistema centralista i nacionalista. Per tant, el gran repte segons l’expert és aconseguir la proximitat real dels continguts i la seua gestió en base als nous hàbits de consum audiovisual que facilita l’era digital i que tenen a veure amb Internet i les multiplataformes. Però també apuntà la necessitat de produir continguts atractius que connecten amb el públic i siguen capaços d’atraure la contractació de publicitat, perquè s’ha de tractar de generar estructures de finançament el més estables possible. Només així les televisions de proximitat podran ser competitives i podran tindre garantit el seu futur.
Un argument que va recuperar el professor Casero, per a qui els mitjans de proximitat no haurien de perdre de vista que existeix molta publicitat de proximitat que no troba el forat en els grans mitjans i que busca l’espai idoni per a anunciar-se. Aquesta possibilitat fa que els mitjans de proximitat troben una via de finançament que els permet no dependre tant de les audiències, com succeeix en els grans mitjans, on les audiències altes són decisives. De fet, Casero va posar damunt la taula com havia afectat la crisi especialment a la informació de proximitat, fins al punt que moltes comunitats o col·lectius s’havien quedat sense mitjans audiovisuals de proximitat, com li ha succeït a la societat valenciana. És cert que els continguts digitals permeten incorporar continguts de proximitat, però la competència en la xarxa és molt major i costa més tindre visibilitat. Per a això, els continguts de proximitat, segons l’expert, han d’aspirar a la màxima qualitat per a reforçar el seu valor de cara a l’audiència, tot i que aquest paràmetre, la qualitat, siga difícil de definir o tinga múltiples interpretacions.
Sessió de pitching: presentació de nous formats audiovisuals.
TVMorfosis/CONTD va acabar, com és habitual en les jornades CONTD, amb una sessió de pitching en la qual els estudiants del Màster Oficial en Continguts i Formats Audiovisuals de la Universitat de València presentaren els seus projectes davant una selecció de responsables de les principals televisions i empreses productores espanyoles i iberoamericanes amb l’objectiu de que la major part d’aquests treballs puga tindre un recorregut professional en el futur. En aquesta ocasió, els professionals que valoraren els projectes dels estudiants foren Samuel Martín, de TVE; Felipe Oropeza, de Canal 22 de Mèxic; Giovanna Ribes, de PAV (Productors Audiovisuals Valencians); i Nicolás Mladinic, de la institució CORFO de Xile.
Els projectes fi de màster d’aquesta edició foren En Aguas del Egeo, una sèrie de ficció dramàtica que narra la història d’un grup de voluntaris d’una ONG i una periodista en els campaments de refugiats situats a Grècia, on viuran la terrible situació d’aquestes persones en primera persona; Brigada Carcajada, un docu-soap que mostra la tasca social que realitzen els pallassos d’hospital, així com la persona que hi ha al darrere. Així, es veurà com compaginen la seua professió amb la seua pròpia vida, i com són els reptes que se’ls presenten amb els pacients; PIAC – Proyecto Interactivo de Arte Contemporáneo, un projecte transmèdia que pretén apropar l’art als usuaris dels museus mitjançant diferents continguts i plataformes, fent que una experiència audiovisual completa permeta una major comprensió de les obres artístiques; Huellas del pasado, una docu-ficció que ens conta diferents històries de vida en les quals diversos ancians expliquen com ha sigut la seua trajectòria i els moments clau que han determinat qui són en l’actualitat, per a bé o per a mal; i El Vigilante, una comèdia de situació protagonitzada pel cap de seguretat del departament d’urgències d’un hospital, qui a través de les diferents càmeres repartides pel lloc, observa i controla els moviments dels treballadors, pacients i visitants. Els professionals valoraren de forma molt positiva els projectes i els estudiants ensenyaren talent, creativitat, innovació i esforç, demostrant que estan preparats per enfrontar-se al món laboral amb les màximes garanties.
Clausura TVMorfosis/CONTD.
En la sessió de clausura participaren Rafael Crespo, Vicerector de Postgrau de la Universitat de València i Miquel Francés, director del Taller d’Audiovisuals de la Universitat de València.
Els dos feren un extens agraïment a tots els participants, col·laboradors, directius de les universitats organitzadores, ponents i equip tècnics del programa, tant de la Universitat de València com de la Universidad de Guadalajara. També agraïren la creativitat i l’esforç dels joves que havien participat en la sessió de pitching anterior i mostraren el seu desig de que el format se continue realitzant l’any següent com una mostra més de la col·laboració entre les universitat d’un costat i de l’altre de l’Atlàntic. Abans d’acabar, es va anunciar que la pròxima edició de TVMorfosis/CONTD estarà dedicada a la divulgació científica a través del vídeo online i es va emplaçar els espectadors a seguir amb les trobades que es desenvoluparan en el futur.
Informació elaborada por Àlvar Peris, Joanna Sowa, Elisa Hernández, Lorena Cano, Carmen A. Torreblanca, Sergio Pedregrosa. Organización TVMorfosis/CONTD. Valencia, juny 2016.
