Moody’s, Standard & Poor’s... Escoltem notícies sobre les seues qualificacions o ratings cada pocs noticiaris, però el ciutadà mitjà poc entén de la seua identitat. L'opacitat del seu funcionament desperta crítiques i sospites, no obstant açò poques institucions o empreses renuncien a elles. Per què?
29 de de gener de 2016
Què fan?
En termes simplificats, aquestes agències analitzen la certesa que l'emissor de deute, en aquest cas una gran empresa o un estat, puga fer front als compromisos de pagament als seus inversors, siguen els interessos prefixats o el capital inicial. Parlem ací del risc d'insolvència.
Com avaluen aquest risc? Essencialment, incorporant a la seua anàlisi qualsevol factor que puga interferir en la capacitat creditícia de l'entitat deutora. Un reajustament en la predicció d'ingressos de l'empresa? Relleus en l'adreça? Un canvi de govern, i a posteriori, de la política econòmica i fiscal d'un país? Tot, hipotèticament, pot influir (recordem que, com admeten obertament les pròpies agències, es tracta d'opinions).
Seguint la tradició educativa en països de parla anglesa, les qualificacions s'assignen per lletres, en ordre alfabètic de millor a pitjor. Així, un rating “AAA” denota una capacitat de pagament de gran qualitat, un rating “Ba” o “BB” alerta d'una inversió més o menys especulativa amb riscos a mitjà i llarg termini, i una qualificació de “C” o “D” indiquen una situació de fallida actual o pròxima. A més cada agència es guarda la possibilitat d'aplicar els distintius “+” o “-“ a manera de subcategorització. Els ratings solen anar acompanyats d'una perspectiva de futur de l'agència (feia on podria variar la qualificació en un termini curt): neutral (el més comú), positiu o negatiu.
Quines són les més importants?
El mercat d'agències de rating porta anys concentrat en tres grans i històriques organitzacions. Standard & Poor’s, fruit de la fusió de Poor’s Publishing i Standard Statistics en 1941 (encara que les seues arrels es remunten a 1860), i Moody’s, amb més de cent anys d'activitat, copen juntes quasi el 80% de la quota de mercat, mentre que es calcula que Fitch Ratings, també centenària, genera el 15% de moviments del sector.
La “Big Three”, com se'ls coneix en el món anglòfon, s'han beneficiat durant molts anys de distincions especials atorgats per institucions regulatòries, com per exemple la NRSRO nord-americana (Organitzacions de Rating Estadístic Reconegudes Nacionalment). De fet, a mitjan noranta i després de diverses fusions i absorcions, es van convertir en les úniques tres amb aquesta distinció, requerida per moltes institucions privades per a efectuar les seues operacions.
Després de la crisi financera i motivats per certa desconfiança en les tres empreses, han començat a sorgir més agències alternatives, encara que el seu nínxol és sobretot intranacional o regional: Axesor, primera agència espanyola; UCRG, finançada pels governs de Rússia i Xina; o la francesa Scope, que pretén erigir-se en una competidora europea a la “Big Three”, després de diluir-se el pla de la Comissió Europea de crear una agència independent.
Per què són importants?
Encara que cap de les qualificacions són vinculants (és a dir, són el resultat d'observacions variables i discutibles), sí tenen en teoria una repercussió directa en el preu que suposa per a una empresa endeutar-se. A major risc, més atractiva haurà de resultar el rendiment (els interessos i beneficis pautats) per a atraure a inversors. I vice-versa: si una empresa millora la seua rating, podrà emetre bons amb un tipus d'interès menor, atès que les probabilitats d'impagament disminueixen (i la confiança en la inversió augmenta).
En el cas de l'inversor, un canvi de rating pot tenir un efecte va dominar en el valor del seu bo de renda fixa, en particular si desitja vendre el títol a un segon inversor abans del seu venciment: un títol nou amb un tipus d'interès superior tindrà més valor que un títol vell, i vice-versa.
No obstant açò, veus crítiques de la “Big Three” dubten de l'eficàcia i imparcialitat de les seues ratings, en ser notificats públicament i adjudicats a les mateixes empreses que els contracten (possible conflicte d'interessos). Fa un any Standard & Poor’s va acordar pagar 1.380 milions de dòlars al Departament de Justícia dels EUA per manipular la nota de valors financers recolzats per hipoteques subprime. El cas de Lehman Brothers també va ser sonat: el dia abans de la seua fallida S&P, Moody’s i Fitch li atorgaven qualificacions de A, A2 i A respectivament (altres agències com Egan-Jones havien alertat del risc de default mesos arrere).
En tot cas, l'opacitat de la seua manera de funcionament no ha minvat a l'excés, ara com ara, aqueix 95% de quota de mercat, com tampoc la seua rellevància en el món financer. El cas de la ciutat de Madrid és atípic. Molts dels valors que qualifiquen estaran en risc de default, però la salut de les agències de rating segueix sent AAA.
Més informació:
Fitch – Understanding Credit Ratings
