17 de de juny de 2016

Les dones en la història han sigut rellevades a un segon lloc i en quasi tots els llibres d'història comunes ni se'ls nomena com a personatges rellevants de cap època. Si se'ls nomena, normalment, sol ser per la seua connexió amb referents masculins, és a dir, se'ls nomena per ser “filles de”, “dona de”, “descendent de”, “mare de”, etc.

Si que hi ha més dones que es coneixen per ser “vídua de” i llavors assumeixen el paper de protagonistes. La majoria d'històries que han arribat fins a la nostra època que tracten sobre dones vídues les mostren com a personatges que decideixen prendre les regnes de la seua vida: solen ser de classe acomodada i decideixen que després de la mort del seu marit van a prendre el control de la seua hisenda. És el que va fer la duquessa de Gandia, María Enríquez, que després de la mort del seu segon espòs –Juan de Borja- i amb tots els requeriment que li imposava el seu sogre per a contraure nou matrimoni, va decidir romandre en el seu status de vídua i fer-se càrrec del ducat que posteriorment hauria de traspassar al seu fill. Així ho explica Frederic Aparisi és aquest article del Grup Harca.

En aquesta història veiem com la dona és protagonista per l'absència d'una figura masculina que pot exercir la labor que finalment li correspon fer a ella. Ha de fer-se càrrec del ducat fins que puga fer-ho el seu fill: la dona és un “pegat”, que està disponible fins que un nou home torna a ocupar les regnes de la família. O almenys així és com ens ho han explicat. L'absència de dones en les fonts escrites amb les quals s'ha treballat fins a l'època ens deixen una imatge molt difusa de les dones medievals. Solament coneixem d'elles a través dels escrits eclesiàstics, que la representa de dues formes possibles: com Eva o com la Verge, és a dir, com una pecadora o com pura i casta.

Tornant a l'exemple de la duquessa de Gandia, María Enríquez (que il·lustra aquesta notícia), veiem com la dona disposava de suficients coneixements com per a manejar els dominis familiars però aquest paper no se'ls deixava assumir a menys que no hi haguera cap home en la casa. En les explicades ocasions que les dones van assumir les regnes és clar que no prenien les decisions d'una forma autònoma, sinó que comptaven amb la supervisió dels familiars més propers i del cercle d'amistats de l'home. Una altra vegada veiem com els homes sempre estan presents ja que la història medieval està escrita conforme a la seua posició i els seus actes, mai des de la perspectiva d'una dona.