Josep Pizcueta i Donday  (València, 6 de febrer de 1792 - Madrid, 1870) va ser metge, botànic, historiador, professor i rector de la Universitat de València (UV).

Doctorat en Filosofia en 1809 i en Medicina en 1817 en la mateixa universitat, va obtindre la càtedra de Botànica uns anys més tard (1829), arribant a convertir-se, primer en director del Jardí Botànic de València i després en rector de la UV.

Durant els anys que s’encarregà de la direcció del Botànic (1829-1867) va refer els danys causats durant la Guerra del Francés (1808-1814) i va aplicar els coneixements que va aprendre al Reial Jardí Botànic de Madrid, quan va estar comissionat allí per la Universitat de València per a estudiar botànica. Arran del contacte amb els seus mestres del jardí madrileny, Mariano Lagasca i Demetrio Rodríguez, que van ser deixebles del botànic i naturalista Cavanilles, va aconseguir que el Jardí Botànic valencià assolira la màxima esplendor de la seua història.

Amb el desenvolupament d’una intensa activitat d’ordenació i increment de les col·leccions de plantes va dotar al jardí d'un extens herbari i biblioteca. La construcció d’instal·lacions per a l’aclimatació i el conreu d’espècies exòtiques que va dur a terme van fer que encetara la modernització de l’Escola Botànica, aplicant el mètode d’ordenació natural d’Endlicher.

Des del 1859, Josep Pizcueta va ser rector de la Universtitat de València i entre les seues publicacions més destacades va escriure el llibre Elogio histórico de D. Antonio José Cavanilles i l’Enumeratio plantarum horti botanici valentini, un catàleg de les plantes del Jardí de la capital valenciana.

En 1906 la família del professor valencià va donar a la Universitat el seu fons particular, format per llibres de botànica general i flors dels segles XVIII i XIX, un llegat que constitueix la base del fons antic de l’actual Biblioteca Josep Pizcueta del Jardí Botànic de la UV.