Jose Miguel Soriano del Castillo, Universitat de València

El 9 de juny Carlos Alcaraz aconseguia el seu primer Roland Garros, al qual cal sumar dos tornejos del Gran Slam: US Open (2022) i Wimbledon (2023). El seu precoç èxit (té vint-i-un anys) s'explica per diversos factors, com la seua preparació física, l'entrenament de les seues habilitats tècniques i força mental i l'escrupolosa cura de la nutrició, a més d'un fort suport professional i familiar.

Ara bé, un molest obstacle se li va interposar diumenge passat pel camí: les enrampades, que ja l’havien afectat durant el seu enfrontament davant Novak Djokovic en l'edició anterior del campionat parisenc. També les han sofertes, entre altres, Rafa Nadal i Alberto Berasategui, que n’experimentava diàriament.

Enrampades: l'enemic ocult

Les enrampades musculars són contraccions involuntàries i doloroses d'un múscul esquelètic que ocorren durant l’exercici o poc després. Aquests episodis solen ser breus, però intensament dolorosos, i poden incidir en el rendiment i en la capacitat per a continuar amb l'activitat física. Sovint afecten músculs que travessen múltiples articulacions i que s’utilitzen intensament, com el gastrocnemi (en la part posterior de la cama), els isquiotibials i el quàdriceps.

Actualment hi ha tres teories per a explicar-ne les possibles causes:

• Teoria de la deshidratació i el desequilibri d'electròlits. La hipòtesi més antiga postula que les enrampades ocorren quan la sudoració provoca una contracció de l'espai intersticial, de manera que augmenta la concentració de compostos neuroquímics excitatoris i la pressió mecànica en els terminals nerviosos motors. De fet, la suor excessiva pot portar a perdre sodi i clorur, cosa que podria predisposar a les enrampades.

• Teoria del control neuromuscular alterat. Suggereix que les desencadena un desequilibri entre els estímuls excitatoris i inhibitoris en la motoneurona alfa. L'origen d'aquest desequilibri seria, en la majoria dels casos, la fatiga.

• Teoria multifactorial. Una combinació de factors (deshidratació, desequilibri d'electròlits, fatiga, intensitat de l'exercici, condicions ambientals, historial d'enrampades, etc.) s'acumulen per alterar el control neuromuscular i provocar les contraccions involuntàries.

L'arma secreta d'Alcaraz

Siga quina siga la causa, Carlos Alcaraz té clar com evitar les enrampades: ha declarat que el seu truc va ser beure suc de cogombrets en vinagre en el cinquè i decisiu set de la final.

La primera referència acadèmica a l'ús d'aquesta salmorra la trobem l'any 2000. Michael F. Bergeron, de la Facultat de Medicina de Geòrgia (Estats Units), va explicar aleshores que alguns entrenadors d'atletisme i de futbol la utilitzaven per a prevenir i tractar les enrampades en els seus esportistes. No era un remei que s'expliqués en la universitat, sinó que circulava entre els entrenadors.

Però té cap explicació científica? El grup de recerca de Julia Georgieva, de la Universitat Curtin (Austràlia), suggereix que el suc de cogombrets alleuja les enrampades no pas per la reposició d'electròlits, sinó a conseqüència d'una resposta reflexa neurofisiològica provocada pel sabor àcid i agre quan activa uns certs receptors en la boca i la gola. Aquest fenomen podria influir en la inhibició dels nervis responsables de les enrampades.

Específicament per al tennis, Bergeron ha subratllat la importància d'una hidratació i una reposició de sodi adequades amb la finalitat de prevenir enrampades per calor, reconeixent que el suc de cogombrets pot contribuir a aquesta recuperació ràpidament. Tot i això, també va indicar que la ingesta s’ha de combinar amb una estratègia integral que considere la reposició tant de líquids com d'electròlits.

Un remei agre com el vinagre

De fet, està documentat el cas d'un esportista que va consumir entre 30 i 60 ml de suc de cogombrets al començament d'una enrampada, que va desaparèixer als 35 segons i durant la resta de l'entrenament. Per esbrinar quin ingredient n’era el responsable, els investigadors van provar d'aïllar el vinagre. Així, van observar que es necessita molta menys quantitat d'aquest líquid per a tractar una enrampada que de suc de cogombrets. També van demostrar que si s'usa la mateixa quantitat de tots dos, el primer tarda menys a alleujar el dolorós episodi.

Els remeis casolans per a prevenir i tractar enrampades musculars no són res de nou. Sobretot, s'hi han usat compostos que tenen un sabor fort o amarg, com la mostassa, la quinina, el vinagre i diverses espècies i herbes. També han tingut predicament el calci, els plàtans, la dextrosa, el bicarbonat de sodi i les solucions salines. Aquestes darreres ja van ser estudiades en 1933 pel grup de John H. Talbott al Laboratori de l'Estudi de la Fatiga de la Universitat de Harvard.

Ampliant un refrany popular, podem concloure que Alcaraz potser no anava tan desencaminat:

“Con verde, pimiento y pepino tendrás tipo fino,

pero el jugo de pepinillos quita calambres con tino”.

 

"El vinagre fa tornar magre"

Jose Miguel Soriano del Castillo, Catedràtic de Nutrició i Bromatologia del Departament de Medicina Preventiva i Salut Pública, Universitat de València

Aquest article es publicà originalment en The Conversation. Llegiu l'original.