.jpg)
Adolfo Rodríguez Eguren, Universitat de València i Irene Cervelló Alcaraz, Universitat de València
Sandra i el seu marit, Jorge, estan ja molts anys intentant tenir un fill, i no són els únics.
La infertilitat és un desafiament mèdic i emocional que afecta milions de persones arreu del món. De fet, s'estima que entre el 10 i el 15% de les parelles tenen dificultats per a concebre. En una proporció considerable dels casos, el problema radica en l'endometri, la capa més interna de l'úter, que juga un paper clau en la implantació de l'embrió i el desenvolupament de l'embaràs.
Sandra, personatge fictici, s'enfrontarà a la batalla de la infertilitat amb teràpies convencionals basades en estrògens o altres medicacions que a vegades no aconsegueixen el resultat desitjat. Però quan parlem de batalles i personatges fantàstics, també podem imaginar la medicina regenerativa com una eina màgica per a complir el somni més anhelat de molts: formar una família.
La medicina regenerativa és una branca emergent de la ciència que utilitza els recursos naturals propis del cos per a reparar o reemplaçar teixits i òrgans danyats. Podem pensar-hi com una espècie de “poció curativa” que ofereix, en la vida real, possibilitats inimaginables per a combatre la infertilitat.
Entre aquestes opcions trobem tres enfocaments diferents: les cèl·lules mare, les teràpies acel·lulars i la bioenginyeria.
Cèl·lules mare: l'ingredient màgic per a regenerar
Les cèl·lules mare són l'element clau en medicina regenerativa, capaces de donar lloc a diferents tipus de cèl·lules segons la destinació terapèutica. L'ús en patologies uterines, com la síndrome d'Asherman o l'atròfia endomètrica, ha demostrat un alt potencial, ja que millora la vascularització i augmenta les possibilitats d'embaràs.
Imaginem que les cèl·lules mare funcionen com petits éssers que, en migrar a l'úter, reconeixen les zones danyades i desencadenen un procés de reparació del teixit. Tot i que aquest tipus de teràpia encara es troba en etapes experimentals, els estudis preliminars ens mostren que aquestes cèl·lules no sols són capaces de transformar l'entorn danyat en un teixit saludable, amb restauració de zones crítiques, sinó que, a més, poden millorar la funcionalitat endomètrica durant bona cosa de temps.
Teràpies acel·lulars: l'encanteri sense cèl·lules
Per als qui prefereixen una màgia subtil i sense grans transformacions, les teràpies acel·lulars es presenten com una opció atractiva. En compte d'emprar cèl·lules, utilitzen components que aquetes alliberen, com ara factors de creixement o exosomes, petits missatgers que transporten senyals i proteïnes.
Aquesta alternativa menys invasiva ofereix diversos avantatges: com que en no inclou cèl·lules, redueix significativament el risc de rebuig immunològic i minimitza el perill de proliferació descontrolada.
I ací entra en escena el plasma ric en plaquetes (PRP), que funciona com una mena de beuratge curatiu pel fet que concentra factors de creixement obtinguts de les plaquetes del mateix pacient. Generalment, el PRP s'extrau de manera autòloga per centrifugació; ara bé, la sang de cordó umbilical apareix com una font heteròloga més jove i prometedora, coneguda per l'abundància que té en factors d'alta qualitat.
El PRP de cordó umbilical, en les seues primeres etapes de vida, aporta un elixir que pot potenciar la regeneració de l'endometri, i restablint-ne la funcionalitat i millorar les taxes d'embaràs de manera efectiva en models preclínics. Actualment, aquest material biològic està comprovant-se en pacients amb patologies endomètriques i els resultats són prometedors.
Bioenginyeria: construcció del castell uterí
Finalment, tenim la bioenginyeria, una disciplina que ens permet construir l'estructura bàsica del teixit que necessitem regenerar. Imaginem aquesta tècnica com la construcció d'un castell on les cèl·lules troben un espai segur per a instal·lar-se i començar la feina de restauració. Aquestes bastides no sols proporcionen suport estructural, sinó que també actuen com a guies que ajuden les cèl·lules a reorganitzar-se i crear teixit funcional.
Per a construir aquests “castells” s'empren materials sintètics com el polietilenglicol, polímers naturals com el col·lagen o l'alginat o, amb un toc més innovador, hidrogels de matriu extracel·lular que deriven dels mateixos teixits afectats, com l'úter de femella de porc. Sí, porcs que donen indirectament la seua matriu per a la ciència!
Aquests hidrogels, obtinguts després de la descel·lularització i processament del teixit, mimetitzaran millor l'entorn nadiu i poden programar-se per a alliberar a poc a poc factors de creixement i fins i tot cèl·lules, com si estiguessen formulant els seus conjurs de manera organitzada. Així, la bioenginyeria desplega la seua màgia pas a pas per ajudar l'úter a regenerar-se.
Un món de possibilitats més enllà de les patologies uterines
La medicina regenerativa, amb els seus diferents encanteris, promet anar molt més enllà de la regeneració uterina. Les mateixes estratègies que avui s'enfoquen a reparar l'endometri podrien, en un futur no gaire llunyà, ajudar també a tractar problemes en l'ovari i millorar la infertilitat masculina.
I el potencial d'aquesta màgia no es queda només en l'àmbit reproductiu: ja s'explora aplicar-la a teixits com el cardíac, pancreàtic o oftàlmic, cosa que obre un ventall de possibilitats per a millorar la salut en múltiples àrees.
Per als qui somien formar una família, aquesta ciència obre una porta d'esperança, i demostra que, amb l'ajuda del nostre cos, la ciència i la innovació, ens trobem cada vesgada més a prop de fer-los complir el seu somni. Com per art de màgia.
La idea d'aquest article es basa en un fil de X de l'autor de la tesi, Adolfo Rodríguez, que va ser premiat al IV concurs #HiloTesis, organitzat per RedDivulga de Crue i amb la col·laboració de la Fundació Ignacio Larramendi.
Adolfo Rodríguez Eguren, Director de Projectes en Medicina Regenerativa i Cel·lular en IGLS, Universitat de València i Irene Cervelló Alcaraz, Investigadora Principal Miguel Servet IIS La Fe-Fundación IVI, Universitat de València
Aquest article es publicà originalment en The Conversation. Llegiu l'original.
