shutterstock. Oksana Mizina/Shutterstock

José Miguel Soriano del Castillo, Universitat de València

El sobrepès i l'obesitat constitueixen un dels principals problemes de salut pública a escala mundial. Tal com apunta l'Organització Mundial de la Salut, l'obesitat s'ha triplicat des de 1975 i creix més ràpid als països d'ingressos baixos i mitjans.

Aquesta acumulació excessiva de greixos pot causar múltiples problemes de salut: hipertensió, malalties cardíaques, accidents cerebrovasculars, diabetis, resistència a la insulina… a banda de ser un factor de risc per a la discapacitat i la mort prematura. I no  hem de desdenyar tampoc el pes de la càrrega econòmica, que es tradueix en un augment del 12% en els costos d'atenció mèdica per a persones amb sobrepès i del 36% per a les que pateixen obesitat.

I, malgrat les recomanacions basades en dades contrastades per a reduir l'obesitat, les taxes continuen augmentant en totes les edats.

Tractar-la requereix una aproximació multi- i interdisciplinària, i un petit efecte podria ajudar a mitigar les tendències globals observades en l'increment de les taxes d'aquesta pandèmia. I ací entra en escena la suposada relació inversa entre la ingesta de calci i el pes corporal, que examinarem a continuació.

Bàsic per al nostre esquelet

El calci és un dels minerals més abundant en l'organisme humà: representa aproximadament entre l’1,5% i el 2% del pes corporal. Al voltant del 99% d'aquest metall tou es troba en forma de hidroxiapatita de calci en el sistema esquelètic, on resulta essencial per a la formació, la rigidesa i el manteniment dels ossos.

El restant 1% es distribueix entre els fluids presents a l'interior i l'exterior de les cèl·lules, i participa en nombrosos processos metabòlics, així com també en la contracció muscular, la transmissió nerviosa, l'activació enzimàtica i la funció hormonal. Els nivells de calci estan regulats per l'hormona paratiroidal, l'hormona calcitonina i la vitamina D, que controlen l'absorció intestinal, la resorció òssia –eliminació del teixit ossi vell– i l'excreció renal de calci.

Avui dia, les recomanacions dietètiques per a persones de més de 19 anys oscil·len entre 525 mg i 1300 mg de calci diaris. Es troba de manera natural en lactis, fruita seca, algunes verdures (com els espinacs o el bròcoli) i el peix (especialment, si es consumeix amb espines), entre altres aliments.

Per què el calci podria ajudar a perdre pes

S'han proposat tres mecanismes que teòricament avalarien l'ús específic del calci per a tractar l'obesitat. El primer implica la regulació de l'hormona paratiroidal, crucial per a mantenir les concentracions de calci en els fluids extracelul·lars.

Fisiològicament, el calci en la sang es manté dins d'un estret interval. Qualsevol disminució lleu en aquests nivells provoca l'alliberament de l'hormona paratiroidal i de la vitamina D 1-25 o calcitriol, la forma activa de la vitamina D en el cos. Totes dues hormones augmenten la resorció de calci dels ossos, la reabsorció en els renyons i l'absorció en l'intestí.

El problema és que els nivells elevats d'hormona paratiroidal i de vitamina D 1-25 també incrementen l'entrada de calci en diverses cèl·lules. En el cas dels adipòcits (les cèl·lules que emmagatzemen greix), aquest augment estimula la síntesi d'àcids grassos i la lipogènesi, el procés metabòlic amb què se sintetitzen àcids grassos a partir de carbohidrats i altres precursors.

A més, una dieta baixa en calci s'ha relacionat amb resistència a la insulina i alta pressió arterial a causa dels efectes col·laterals de l'increment en els nivells d'hormona paratiroidal.

El segon mecanisme suggereix que una major ingesta de calci pot influir en la regulació de l'apetit. Els investigadors han trobat que els nivells elevats del mineral van associats a un increment d'un pèptid similar al glucagó-1 (GLP-1), hormona que lleva la gana.

Finalment, el tercer mecanisme proposat se centra en la reducció d'absorció d'àcids grassos a l'intestí. Ingerir més calci podria afegir-ne als àcids biliars i àcids grassos en el tracte intestinal i disminuir-ne l’absorció i, per tant, reduir l'energia disponible per al cos.

Últimes dades

La idea d'utilitzar calci per a reduir l'obesitat va aconseguir una gran difusió a partir de la publicació d'una revisió en 2011. Segons les seues conclusions, la suplementació amb aquest nutrient produïa una pèrdua mitjana de pes corporal de 0,7 kg en persones obeses en comparació amb les que havien rebut un placebo.

Recentment, l'organització sense ànim de lucre Cochrane, que es dedica a promoure de la presa de decisions en salut basades en dades contrastades, ha llançat una revisió sistemàtica per intentar oferir una nova perspectiva sobre el tema.

En aquest treball s’han analitzat 18 estudis, que han durat menys de sis mesos i en què han participat 1873 persones; sobretot, dones procedents dels EUA i l'Iran. Aquestes recerques comparaven els efectes de la suplementació oral amb calci (sense incloure aliments enriquits amb aquest nutrient) enfront d'un placebo o control.

Se n’han obtingut dos veredictes: una prova de certesa baixa, que indica una confiança limitada en els resultats i una alta probabilitat que canvien amb nous estudis; i una altra de moderada, que suggereix una major confiança en els resultats, si bé encara hi ha la possibilitat de canvis amb recerques addicionals. Cadascuna se centra en un efecte diferent.

El primer tipus de prova dictamina que la suplementació amb calci podria tenir un impacte mínim o nul en el pes corporal: la diferència de mitjanes (la mesura estadística per a comparar la mitjana d'un resultat) revela una pèrdua de tot just 150 grams en els participants dels estudis.

Per la seua banda, el segon tipus de prova indica que la suplementació probablement sí que redueix lleugerament l'índex de massa corporal: una mitjana de -0,18 kg/m² i de -0,51 cm en el perímetre de cintura.

La conclusió final és que prendre complements de calci, administrats entre 8 setmanes i 24 mesos, no afectaria significativament el pes corporal en persones amb sobrepès o obesitat.

Mentre esperem nous estudis que ens ajuden a entendre millor el paper del mineral en aquest àmbit de la salut, continuarem confiant en el dietista-nutricionista per a establir una pèrdua de pes adequada i sense risc.

José Miguel Soriano del Castillo, Catedràtic de Nutrició i Bromatologia del Departament de Medicina Preventiva i Salut Pública, Universitat de València

Aquest articles es publicà originalment en The Conversation. Llegiu l'original.