Alberto Nájera López, Universitat de Castella-La Manxa; Mª Rosario Salvador Palmer, Universitat de València i Rosa Mª Cibrián Ortiz de Anda, Universitat de València

Les imatges de l'embotellament d'alpinistes –o haurien de dir-ne turistes?– a pocs metres del cim de l'Everest han fet la volta al món. Els onze morts en aquesta temporada, juntament amb els laxos controls per a aquesta ascensió extrema, ens recorden que aquesta muntanya representa arribar al límit, no sols de la supervivència, sinó del que és raonable.

El cos al límit

A l'extraordinari esforç que comporta una ascensió pel vessant d'una abrupta muntanya, cal sumar-hi les condicions ambientals que afectaran el funcionament del nostre cos.

A més de 5 000 metres, l'atmosfera que ens protegeix és summament fina. La pressió atmosfèrica al cim es redueix a menys d'una tercera part de la que tindríem al nivell de la mar. La temperatura pot voltar els -20 °C i caure fins als -60 °C. Al fred i a la baixíssima pressió, cal sumar-hi la falta d'oxigen, la baixa humitat i el vent. Les condicions de supervivència són terribles. Tot això sense considerar el risc d'una caiguda o un colp en què un rescat pot resultar impossible.

Per damunt de 8 000 metres ens trobem, per tant, a la “zona de la mort”.

L'aire en contacte amb la nostra sang

La respiració és un procés molt precís en què intervenen una sèrie de principis físics fonamentals. L'aire ha d'estar quasi en contacte directe amb la nostra sang perquè es produïsca l'entrada d'oxigen i l'eixida de diòxid de carboni. Això ocorre als pulmons, en unes estructures molt reduïdes anomenades alvèols. Les seues parets han de ser molt fines, però alhora prou rígides perquè mantinguen la forma durant la respiració.

Això el cos humà ho aconsegueix mitjançant el surfactant pulmonar, un complex de lípids i proteïnes la síntesi dels quals és fonamental per a evitar el col·lapse dels alvèols. Per exemple, acabat de nàixer, un bebè prematur no pot produir-ne prou, cosa que li dificulta la respiració i obliga el personal sanitari a actuar.

A més, per a una adequada aportació d'oxigen a les cèl·lules, es necessita una determinada quantitat de portadors en la sang, els glòbuls vermells, encarregats de dur-ne des dels pulmons. L'organisme, de manera natural, augmenta el nombre de glòbuls vermells en la sang quan es viu en altituds importants per suplir la falta d'oxigen existent. Aquest és el motiu dels entrenaments en altura dels esportistes d'elit i de l'estada als campaments base a diferents altituds quan es fa una ascensió.

La reducció d'oxigen en els teixits (hipòxia tissular) estimula la producció d'una hormona en el renyó, l'eritropoetina, que afavoreix la formació de glòbuls vermells.

D'altra banda, perquè l'aire entre en els pulmons, cal que aquests mantinguen una pressió negativa. És el que necessitem fer, per exemple, en xuclar amb una palleta per tal que el refresc hi puge. Si la pressió de l'aire exterior és molt baixa, aconseguir que la pressió a l'interior dels pulmons siga encara menor per forçar l'entrada d'aire serà molt més difícil.

La pressió de la sang, la dels gasos que hi van dissolts i la de l'aire exterior han de complir unes condicions precises perquè tot el procés funcione: han de ser molt semblants. Al nivell de la mar, la sang conté oxigen a una pressió tres vegades superior a la que podríem tenir a l'Everest. Allí l'entrada d'oxigen a la nostra sang dins els pulmons és molt dèbil, cosa que pot induir el nostre cos a una situació d'hipòxia, una falta d'oxigen que afectarà dràsticament la funció de les nostres cèl·lules.

La pressió atmosfèrica i la falta d'oxigen no seran els únics factors que portaran al cos de l'alpinista al límit de la supervivència. El sobreesforç físic, la baixíssima temperatura i la falta d'humitat també tindran efectes dràstics sobre l'organisme.

Arribar quasi a l'espai amb els peus a la Terra

Per als qui vam créixer admirant les proeses dels alpinistes d'Al filo de lo imposible dirigits per Sebastián Álvaro, recordem Oiarzabal, Juanjo Arpa i Edurne Pasaban. Aquelles situacions límit se’n van emportar més d'un malgrat la seua experiència, professionalitat i preparació.

Una bona cartera i contractar una bona excursió amb nombrós personal de suport per a l'ascens sembla que és prou per a arribar al més prop possible de l'espai on podrem estar amb els peus a la Terra. Però s'oblida que el cos humà té uns límits de supervivència i que superar-los pot comportar no una autofoto per a compartir en Instagram, sinó la mort.

La gran afluència d'alpinistes, amb el seu material i les seues deixalles, afegit a la complicació i la perillositat de l'accés, també estan portant l'Everest a una situació límit.

Fa anys, el 2005, Edmund Hillary va sol·licitar a la UNESCO una protecció especial per a l'Everest i que fos declarat Patrimoni de la Humanitat. Seria una manera de posar límit a aquesta desraó i, a més, protegir aquesta increïble muntanya.

Alberto Nájera López, Professor Contractat Doctor de Radiologia i Medicina Física, Universitat de Castella-La Manxa; Mª Rosario Salvador Palmer, Prof. Titular d'Universitat. Biofísica i Física Médica. Dpt. de Fisiologia. Facultat de Medicina i Odontologia, Universitat de València i Rosa Mª Cibrián Ortiz de Anda, Catedràtica. Biofísica i Física Mèdica. Dpt. Fisiologia. Facultat de Medicina i Odontologia, Universitat de València

Aquest article es publicà originalment en The Conversation. Llegiu l'original.