Ana Polache Vengut, Universitat de València i Claudia Esposito Zapero, Universitat de València

La primera vegada que vaig haver de sacrificar a un animal, vaig esclatar a plorar. Sempre he tingut una especial afecte pels animals i, per això, haver de fer una cosa així em superava. Però ho vaig fer. I he continuat fent-ho fins avui.

És una cosa complicada, simplement intentes fer-ho causant el mínim sofriment possible i tenint sempre al pensament quina és la finalitat: millorar la qualitat de vida tant dels éssers humans com d'altres animals.

L'experimentació amb animals, com el seu nom indica, és un procediment científic que té com a objectiu l'ús d'animals en la recerca. Sense aquesta pràctica, tot el coneixement que tenim sobre els éssers vius seria molt més limitat.

El desenvolupament de la majoria dels medicaments i les vacunes eficaces enfront de moltíssimes malalties es basen en recerques fetes en animals d'experimentació (figura 1). Per exemple, el descobriment de la insulina el 1923 gràcies a la realització d'experiments en gossos ha permès salvar la vida de milions de persones diabètiques.

Tot el que coneixem avui dia sobre la naturalesa del càncer i molts dels fàrmacs dels quals disposem s'han obtingut principalment a partir de l'experimentació amb rosegadors, entre altres animals.

Aquesta tècnica no sols ha contribuït a desenvolupar tractaments, sinó també a establir les bases biològiques del rebuig d'òrgans durant un trasplantament i com evitar aquest rebuig.

Fins i tot, la totalitat de les tècniques de reproducció assistida amb les quals comptem avui dia, que milloren la qualitat de vida de molts éssers humans, estan fonamentades en l'experimentació amb animals.

Una pràctica polèmica però extremadament regulada

Ara bé, l'experimentació animal, o més concretament el seu ús com a model d'experimentació, continua sent un tema polèmic i molt controvertit. Els grups en contra defensen que es tracta d'un acte d'extrema crueltat no justificat. Entenen que els animals i els humans són diferents i no es poden traslladar els resultats obtinguts dels uns als altres.

A més, també afirmen que hi ha mètodes alternatius que permetrien obtenir els mateixos resultats, però sense l'ús d'animals. Tot i això, es tracta de mites, és a dir, d'afirmacions sense base científica que disten molt de la realitat. Amb tot, notícies tan recents com el cas de Vivotecnia fan que augmente el rebuig a aquestes pràctiques.

Aquest esdeveniment, però, no reflecteix la realitat actual de l'experimentació animal. Es tracta d'un cas molt puntual que va ser notificat immediatament a les autoritats, les quals van ordenar la clausura de les instal·lacions.

La realitat és que, en els darrers vint anys, la manera com es duu a terme l'experimentació amb animals ha patit un canvi dràstic. Actualment, aquesta pràctica científica està extremadament regulada.

Cualquier experimento que se quiera realizar con animales debe detallarse (protocolo) y ser aprobado por, al menos, tres comités éticos: el del propio centro de investigación, uno independiente externo y, finalmente, por la autoridad competente (en el caso de España, las consejerías de Medio Ambiente, Agricultura o Sanidad de las comunidades autónomas).

Finalment, cal tenir en compte que el nombre d'animals amb finalitats de recerca o docents s'ha reduït considerablement en els darrers anys.

A més, aquestes xifres contrasten clarament amb les relacionades amb la indústria alimentària. Per exemple, a Espanya, durant el 2017, el nombre de ratolins (l'animal més utilitzat en recerca) usats en experimentació animal va ser de 523 000, mentre que només al desembre d'aquell mateix any es van destinar un total de 30 milions de porcs a l'alimentació.

Com s'han de tractar els animals d'experimentació?

Tant a Espanya com a la resta d'Europa, tota la legislació al voltant de l'experimentació amb animals s'ha desenvolupat seguint el principi de les tres erres: reemplaçament, reducció i refinament.

El principi de reemplaçament obliga a usar altres alternatives sempre que siga possible. Per exemple, models computacionals, cultius cel·lulars o altres procediments in vitro.

Ara bé, en molts casos resulta complicat poder reproduir l'enorme complexitat d'un ésser viu mitjançant altres models. És el cas de les malalties genètiques, perquè és quasi impossible estudiar-les sense ratolins, els quals comparteixen el 95 % dels gens amb els humans.

El mateix ocorre amb les vacunes (com la del COVID-19), el desenvolupament o l'efecte de les quals no es pot predir mitjançant un programa informàtic a causa de la complexitat del sistema immunitari.

D'altra banda, el principi de reducció consisteix a disminuir al mínim possible el nombre d'animals utilitzats. Actualment, s'han desenvolupat programes estadístics que estimen el nombre mínim necessari d'animals per a obtenir resultats fiables.

Finalment, el refinament es refereix a garantir el benestar animal tant durant l'experiment com en el dia a dia. Això inclou minimitzar qualsevol dolor o angoixa que l'animal puga sentir.

Per exemple, algunes maneres de millorar la qualitat de vida d'aquests animals són proporcionant-los gàbies grans amb paper o objectes amb els quals puguen jugar o estabular-los en grups en compte d'aïllats.

Supervisió i formació per evitar el patiment animal

Tots els estabularis disposen de la supervisió d'un veterinari i altres professionals que vigilen i garanteixen el benestar dels animals. Els investigadors que treballen amb animals han d'estar correctament acreditats per l'organisme competent per a poder desplegar les seues funcions.

A més, cal renovar periòdicament aquesta acreditació. A tal efecte, es fan cursos que mantenen actualitzats els investigadors sobre les darreres novetats amb la finalitat de millorar la qualitat de l'experimentació amb animals.

Moltes vegades, aquesta feina representa una càrrega emocional que passa inadvertida, perquè els científics també entenem la polèmica que genera.

Ara bé, també som conscients que seria impossible ampliar el nostre coneixement o desenvolupar nous medicaments sense aquesta pràctica, ja que avui dia encara no disposem de models igual de fiables i predictius.

Per tot plegat, cal que els investigadors mostrem la realitat de l'experimentació animal, com es porta a terme i quina és la seua finalitat. Aquesta és l'única manera que la societat puga comprendre els beneficis que ens aporta i que secunde el treballs d'experimentació amb animals.

Ana Polache Vengut, Catedràtica d'Universitat. Departament de Farmàcia i Tecnologia Farmacèutica i Parasitologia, Universitat de València i Claudia Esposito Zapero, Investigadora predoctoral. Departament de Farmàcia, Tecnologia Farmacèutica i Parasitologia, Universitat de València

Este artículo fue publicado originalmente en The Conversation. Lea el original.