Cristina Benlloch, Universitat de València

El concepte d'àmbit rural abraça situacions molt diverses, cosa que fa impossible parlar del “rural”, però sí de “ruralitats”, d'un entramat complex de característiques.

Des del començament de la sociologia rural, Sokorin i Zimmerman (1929) afirmaven que no era possible la divisió dels espais rural-urbà, i per això es parlava d'un continu.

La grandària dels municipis

Per aquest motiu, a vegades, la cosa més senzilla és atendre criteris de grandària per a establir els límits. En aquest sentit, l'INE (Institut Nacional d'Estadística) considera que un municipi rural és aquell que té menys de 2 000 habitants i un d’intermedi, el que en té entre 2 000 i 10 000. Ara bé, això és només una qüestió numèrica.

Si prenem com a referència de rural els municipis de menys de 2 000 habitants, a Espanya el 6% de la població i el 28% dels territoris locals serien rurals. La seua piràmide de població és la més envellida, i la seua mitjana d'edat, la més gran. Perden població any rere any, i miren de trobar solucions per a frenar aquesta desaparició.

Els seus habitants estan preocupats per les conseqüències que comporta la despoblació i busquen propostes i solucions a aquest problema. Pensem que tots els territoris tenen grans possibilitats i, per a aconseguir-ne, és important que les col·lectivitats en siguen conscients. Per això es proposa un empoderament des de la perspectiva local i, en aquest cas, rural, que ve determinada pel reconeixement de les possibilitats del context per a una millora de les decisions.

Què és la “ciutat educadora”?

Perquè això es produïsca, la solució més convenient és treballar els contextos rurals des de la perspectiva de la “ciutat educadora”, una manera d'entendre la dinàmica dels assentaments poblacionals i de les relacions entre la ciutadania.

És convenient desplegar polítiques públiques en els contextos rurals des d'aquesta perspectiva perquè parteixen d'un concepte d'educació transversal i de ciutadania activa que poden ser una forma d'empoderament de la ciutadania i de la col·lectivitat.

Per a conèixer detalladament què és una “ciutat educadora”, cal adreçar-se a la Carta de Ciutats Educadores, que recull els principis en què es basa.

Es tracta d'una iniciativa creada en el I Congrés Internacional de Ciutats Educadores de Barcelona el 1990. El seu plantejament és que les ciutats no poden deixar a l'atzar l'educació. Com s'ha esmentat, per a ser “ciutat educadora” les poblacions poden adherir-se a l'Associació de Ciutats Educadores (creada el 1994 per a compartir experiències i bones pràctiques, entre altres objectius).

Encara que en la majoria es tracta de ciutats de diversa grandària, entre les poblacions associades trobem municipis de menor mida, com Nàquera (Camp de Túria), la població de la qual no supera els 6 000 habitants. Ruralitat i “ciutat educadora” es conjuguen des de l'ecologia humana empoderant la persona des de les seues realitats.

Xarxes d'interacció

Això és necessari perquè als municipis es considera que el capital social està més present, entenent com a tal les xarxes d'interacció mútua que, a més, són estables en el temps.

Encara que parlem de “ciutat educadora”, aquesta manera de treballar sobre l'educació i les polítiques públiques es dirigeix tant als municipis més grans com als més menuts (tant rurals com urbans). El requisit per a formar part d'aquest col·lectiu és entendre l'educació des d'una perspectiva holística i integradora.

Des de la perspectiva de les “ciutats educadores” s'entén que les urbs tenen impulsos educatius i que no poden improvisar en matèria d'educació, sinó que han de fer un pla establert prèviament. Això es deu al fet que, des d'aquest prisma, es considera que les ciutats tenen incomptables possibilitats educadores.

El potencial de les zones rurals

Aquestes possibilitats, a vegades, no són percebudes per part de la ciutadania. Però en establir un pla d'acció educatiu es dona valor a tot aquest potencial en una doble direcció: d'una banda, perquè descobreixen les eines i diversitat social que posseeixen en el seu interior i empoderen el municipi quan fan evident la seua diversitat; i, d’una altra banda, perquè mostra cap a l'exterior les seues potencialitats com a context turístic i atractiu a visitar.

Tots els municipis tenen cultura i un llarg recorregut històric, diversitat i un teixit social que, gràcies a la “ciutat educadora”, és possible fer lluir, ja que sobre la taula educadora se situen tots els elements que componen la ciutat, tant els materials com els immaterials.

Quan els municipis compleixen els principis de la Carta, és possible millorar-ne la complexitat des de la perspectiva de les ciutats educadores i traure tot el profit a la ciutat i empoderar-la des de la perspectiva educativa.

Des del punt de vista de la nostra anàlisi, tots els assentaments humans tenen potencial educador si són conscients d'això i treballen amb la perspectiva adequada, però potser això és menys visible en els contextos rurals, per la qual cosa es considera cada vegada més pertinent parlar-ne.

Punts forts de cada nucli

Amb aquesta finalitat, és recomanable definir els punts forts de cada nucli. En aquest sentit, és fonamental l'elaboració d'un diagnòstic previ per a comprendre la magnitud dels agents i recursos educadors.

Els actors principals en tot aquest procés ciutadà educatiu poden resumir-se en tres: ciutadania, govern local i entitats. Aquests tres partícips estan vinculats al principi de corresponsabilitat, que consisteix en el fet que tots ells són els encarregats del disseny, la construcció i el desenvolupament d'una “ciutat educadora” amb la cerca d’una ciutadania activa.

Per a dur a terme aquest pla d'empoderament local, els municipis poden treballar des d'un element que els identifique i des del qual articulen les polítiques i les accions socials. Es tracta de trobar allò que és característic i prendre-ho com la base que faça possible articular una identitat per a generar un concepte més ampli amb el qual es puguen elaborar accions que partisquen de la diversitat del teixit social.

Aquest element serveix per a simplificar l'agenda educativa, però també per a reforçar la identitat del municipi alhora que es projecta cap a l'exterior.

És fonamental el factor polític d'exercici, perquè és l'Administració la que, finalment, té la decisió del que es fa amb l'espai públic, ja que és en aqueix lloc on es desplega la vida de la “ciutat educadora”.

La funció de les administracions

La tasca política consisteix en la construcció i la reconstrucció de projectes socials perquè el municipi siga habitable. És una tasca fonamentalment política, en la mesura en què connecta la construcció simbòlica de la ciutat amb la material.

Això ocorre perquè cada persona es relaciona amb altres i produeix una interconnexió que es transmetrà entre generacions. Per això, des del punt de vista de la “ciutat educadora” és vital conèixer la diversitat que compon la ciutat o el municipi, ja que cada cultura que passa deixa la seua empremta, cada persona és única. Si s'aconsegueixen llaços forts, es treballa adequadament sobre el capital social.

En definitiva, és una oportunitat per a implantar polítiques públiques des d'una perspectiva que abrace la realitat íntegrament, l'ecologia humana integral i integradora, i empodere d'aquesta manera la societat des de les seues pròpies potencialitats.

Aquest article s’ha elaborat amb la col·laboració de Rafael Benítez Giralt, consultor de projectes en l'àmbit del desenvolupament social i humà.

Cristina Benlloch, Departament de Sociologia i Antropologia Social, Universitat de València

Este artículo fue publicado originalmente en The Conversation. Lea el original.