Antoni Merelles-Tormo, Universitat de València

¿Ha canviat la percepció social del personal d'infermeria al llarg de la pandèmia? A les infermeres i els infermers ens agradaria pensar que sí.

Després dels emotius aplaudiments des de les finestres i els terrats durant les esgotadores i interminables setmanes del principi del confinament domiciliari per la COVID-19, què en queda?

El vertader potencial de la infermeria

Fa ja vint-i-cinc anys que Hannu Vuori, aleshores representant de Turquia en l'Organització Mundial de la Salut (OMS), argumentava sense embuts en el pròleg d'un llibre sobre salut pública i infermeria comunitària que “el personal d'infermeria constitueix una gran part del pressupost d'assistència sanitària de cada país”. També que “la major part dels països no aprofita completament aquest recurs”.

El poder, el gènere i la medicalització, seguia Vuori, afebleixen l'ús de tot el seu potencial. D'aquesta manera, “en cap país d'Europa els professionals d'infermeria no exerceixen un paper complet en l'elaboració de polítiques ni en la presa de decisions en tots els nivells del sistema d'assistència sanitària”.

Afegia, a més, que “la medicina domina tot el sistema sanitari europeu”, a pesar que “el personal d'infermeria és l'espina dorsal de tot el sistema d'assistència sanitària”.

Estava ja funcionant el projecte Nursing in Action (Infermeria en Acció) de l'OMS, en què s'identificaven les preocupacions universals que afecten l'acompliment professional d'infermeria.

Un quart de segle després, el 2019, la 72a Assemblea Mundial de la Salut de l'OMS va adoptar la decisió d'aprovar el projecte “2020: Any Internacional del Personal d'Infermeria i de Llevadoria”. Coincidia, a més, amb el bicentenari del naixement de Florence Nightingale (1820–1910), infermera, escriptora i estadística britànica, considerada precursora de la infermeria professional moderna.

De manera paral·lela, l'OMS i el Consell Internacional d'Infermeres van dirigir en col·laboració una campanya mundial de tres anys (2018-2020), denominada Nursing Now (Infermeria Ara). El seu objectiu era millorar la salut elevant el perfil i l'estat de la infermeria arreu el món.

Es tractava d'una campanya per a empoderar les infermeres perquè ocupassen el seu lloc en l'abordatge dels desafiaments de salut del segle XXI. També per a reivindicar la seua figura com a agent primordial en la promoció i la protecció de la salut i en la prevenció de la malaltia. Finalment, com a element dinamitzador de processos d'intervenció comunitària i de desenvolupament comunitari.

Era una campanya que intentava maximitzar la seua contribució per aconseguir la cobertura universal de salut, d'acord amb l'estratègia dels 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS, 2015-2030) proposats per l'Assemblea General de les Nacions Unides el 2015.

En definitiva, una campanya centrada en cinc àrees principals: garantir que les infermeres i les llevadores tinguen una veu més destacada en la formulació de polítiques de salut; fomentar més inversió en el personal d'infermeria; seleccionar més infermeres per a llocs de lideratge; realitzar investigacions que ajuden a determinar on poden tenir el màxim impacte les infermeres, i intercanviar les millors pràctiques d'infermeria.

2020, l'Any de la Infermeria

2020 estava destinat a ser l'Any de la Infermeria. Un moment crucial en la història per a poder celebrar esdeveniments i actes institucionals d'escala planetària. Un moment per a realçar l'enteresa i el valor d'una professió caracteritzada per una marcada vocació.

Un any, en definitiva, per a poder remoure la llosa de la invisibilitat a què se l'ha condemnada durant decennis o fins i tot centúries, malgrat haver estat sempre on se la necessitava. Per a revelar l'existència d'infermeres invisibles: inventores, invencibles, increïbles, com diu el títol del llibre per a tots els públics, signat per Olga Navarro i Vanessa Ibáñez, i il·lustrat per Irene Bofill.

Ací no és possible aprofundir gaire en els perquès d'aquesta secular invisibilitat, estretament vinculada amb els factors adés esmentats de poder, gènere i medicalització. Això sí, la curiositat pot començar a saciar-se recorrent a l'obra de Barbara Ehrenreich i Deirdre Englis.

Infermeres, infermers i una pandèmia

Allò que ha ocorregut amb la infermeria arran de la COVID-19 ja és conegut per tothom. Annette Kennedy, presidenta del Consell Internacional d'Infermeres, sosté que la pandèmia ha elevat la visibilitat de les infermeres com mai abans. A més, posa de manifest que són indispensables per a l'atenció de la salut.

Segons Kennedy, la pandèmia ha modificat la nostra manera de viure, socialitzar-nos, treballar, interactuar i dispensar l'atenció sanitària.

La «batalla sanitària» ha impulsat un protagonisme no buscat. La infermeria s'hi ha enfrontat de manera abnegada i disciplinada. Amb una manca de mitjans insuportable, no sols en el pla material sinó en l’humà.

Això ha representat un sacrifici que recordava les gestes de recents desastres nuclears. És el cas, per exemple, de Txornóbil (1986) o Fukushima (2011), els vessaments de petroli després de l'enfonsament del Prestige (2002) o el de la plataforma Deepwater Horizon al golf de Mèxic (2010). En tots s’hi va haver de fer front amb escassetat de recursos, amb grans dosis d'improvisació i amb un gens menyspreable risc imponderat per a la vida dels qui operaven en el terreny.

Medicalització i gènere. Punts de vista alternatius

El “miracle” de la vacuna constitueix una resposta medicalitzada (orientada eminentment a la curació, a partir de mesures preventives) amb la qual es deixa de qüestionar allò que ha sigut una agressió ambiental, històricament configurada per la manera (imposada) en què la societat produeix els seus béns i reprodueix la seua subsistència. La tornada a la “normalitat” en les societats opulentes fa l'efecte que es tradueix a poder gaudir de les mateixes quotes de consum i de malbaratament prèvies a la pandèmia. O més.

Hi ha interpretacions econòmiques que interessen en gran manera a la infermeria, en la mesura que emfatitzen i valoren la dimensió de la cura, si no en el seu vessant assistencial individual, sí com a referent a la primacia de l’atenció al medi ambient, a la infiltració de la cultura de la cura en tots els aspectes de la vida i en les estructures socials.

Des de la perspectiva de gènere, s'observa un irritant paral·lelisme entre la indolència i el menyspreu que manifesten les societats patriarcals envers la cultura de la cura, amb l'escassa valoració que els serveis de salut atorguen a infermeria.

En aquest sentit, les professionals que més temps estan en contacte amb les persones i les famílies ateses pel sistema de salut tenen escassa o nul·la influència en els secrets de la gestió. Un exemple recent? La veu absent de la infermeria en l'elaboració de la Llei orgànica 2/2021, de 24 de març, de regulació de l'eutanàsia a Espanya.

12 de maig, Dia Internacional de la Infermeria

Així doncs, el passat 12 de maig vam tornar a celebrar el Dia Internacional de la Infermeria, instaurat pel Consell Internacional d'Infermeria el 1965. Com en altres aspectes de la societat, el canvi en la percepció per part de la gent corrent fa ja temps que ha començat.

Los aplausos en las ventanas y las azoteas no responden a un cambio de percepción. Responden a una oportunidad para poder expresar un reconocimiento que hasta entonces no había sido posible de forma masiva, aunque sí se expresaba en la intimidad de una consulta, de un domicilio, o ahora, de una pantalla.

El grau universitari de la titulació permet desenvolupar una carrera professional, docent i investigadora. Amb tot, cal anar bregant amb injustícies històriques, com ara que les infermeres, quan aconsegueixen una plaça en l'administració pública espanyola, accedeixen al grup A2 i tenen vetat l'accés al grup A1.

Pot ser que la infermeria no necessite un canvi de percepció social. Pot ser que tot es reduïsca al fet que la COVID-19 ha posat de manifest el deute en justícia social que el món ha contret amb la infermeria.

Antoni Merelles-Tormo, Professor de Salut Pública i Administració dels Serveis de Salut del Departament d'Infermeria, Universitat de València

Aquest article es publicà originalment en The Conversation. Llegiu l'original.