.jpg)
Josep San Ruperto ha rebut el Premi extraordinari de Doctorat 2017-2018 per la seua tesi “Emprenedors transnacionals. Les trajectòries econòmiques i socials dels Cernezzi i Odescalchi a la Mediterrània occidental (ca. 1580-1689)”. La recerca ha estat dirigida per Amparo Felipo Orts i Carmen Pérez Aparicio, catedràtiques en Història Moderna a la Universitat de València.
Josep San Ruperto és doctorat en Història Moderna a la Universitat de València des de l’any 2017. El seu interès per l’anàlisi de les xarxes socials i econòmiques dels diferents agents a la Mediterrània occidental el van portar a investigar i doctorar-se en aquesta temàtica. Durant els estudis de doctorat, aconseguí una beca predoctoral VALi+d de la Generalitat Valenciana i va fer dues estades de recerca en centres estrangers de reconegut prestigi, com ara, a l’Institut Universitari Europeu de Florència, on estigué tres mesos, i una estada d’un mes a la universitat de Roma La Sapienza.
Actualment és docent a la Universitat de València, però per finalitzar el contracte postdoctoral tornarà a la Universitat d’Exeter (Regne Unit), on ja va estar durant 7 mesos en l’equip de treball de Maria Fusaro, directora del projecte “Average Transaction Cost” del Consell Europeu d’Investigació (ERC).
Amb quines dificultats t’has trobat?
Dur a terme una tesi doctoral comporta inherentment algunes dificultats. D'una banda, les relatives al treball de recerca. En la història moderna les nostres fonts d’anàlisi són els documents d’arxiu i la bibliografia. Davant del repte proposat de desplegar una investigació que tenia com a objectiu fer connexions entre individus de diferents indrets de la Mediterrània amb una perspectiva transnacional havia de planificar diferents viatges a arxius d’Itàlia i Espanya. La recopilació de fonts custodiades en ciutats disperses m’ha permès fer aquest treball, però alhora ha comportat dificultats per identificar, seleccionar i analitzar diverses tipologies documentals.
D’altra banda, cal esmentar que això va ser possible gràcies a les ajudes per a estades de recerca predoctoral de la Generalitat, que van fer possible el meu desplaçament a Itàlia. Aquest tipus de recerca és impossible sense un bon finançament, i que en cas de no tenir-lo podria haver suposat una gran dificultat per portar el treball endavant. De totes formes, en aquell moment no va ser possible arribar a altres arxius i biblioteques, i he hagut d’esperar a visitar-les quan he obtingut el finançament postdoctoral.
Quina continuïtat té aquest treball?
La tesi doctoral tenia l’objectiu d’incidir en la perspectiva transnacional per endinsar-se en les connexions intraeuropees amb la formulació de les xarxes comercials de les companyies de negocis dels Cernezzi i Odescalchi. El treball va plantejar algunes qüestions per resoldre en el futur, entre les quals, una de les principals s’encaminava a entendre de quina manera participaren els agents de la Mediterrània durant el segle XVII en el procés de globalització i com articularen els seus individus. Davant de la suposada “decadència” mediterrània durant el segle XVII promoguda per l’expansió atlàntica i el trasllat del centre hegemònic de l’economia europea als països del Mar del Nord, les meues preguntes anaven en la direcció de respondre de quina manera s’adaptaren els agents de la Mediterrània als processos de connexió mundial, prestant atenció a la República de Venècia, Gènova, l’Estat de Milà, però també al País Valencià. Aquestes preguntes em van portar a proposar un nou projecte de recerca titulat “El Mediterrani en la globalització del segle XVII. Xarxes, trajectòries individuals i circulació” en el qual estic treballant en aquest moment gràcies al contracte postdoctoral de la Conselleria d’Educació, Investigació i Cultura de la Generalitat Valenciana.
Què creus que aporta la teua recerca al conjunt de la comunitat científica i a la societat? I a tu?
El 2016, l’historiador Serge Gruzinski publicà un llibre amb la pregunta “Encara tenim necessitat de la història?” (Abbiamo ancora bisogno della storia?) i plantejava la importància de la disciplina per entendre el món, el nostre món, que ha assolit una velocitat comunicativa i intercultural sense precedents.
Segons el meu punt de vista, per entendre’l en la seua complexitat, sense deixar-nos portar per discursos populistes, els historiadors i les historiadores hem de ser responsables i preguntar-nos de quina manera es van produir determinats processos de canvi en el passat i com els afrontaren les persones que els vivien. Per això crec que la pregunta de Gruzinski té una resposta clara: necessitem la història, una història atenta i compromesa amb els problemes i els conflictes actuals, amb preguntes dels nostres dies, però amb un rigor històric exemplar.
En aquest sentit, la meua recerca s’insereix dins d’un marc historiogràfic ampli que ha posat al bell mig de l’agenda investigadora les perspectives transnacionals i globals. A més, l’estudi dels agents mediterranis en una època que s’ha considerat tradicionalment com de decadència o crisi permet matisar les grans narratives a través d’estudis de casos en els quals podem veure contextos d’oportunitats, creació i innovació al Mare Nostrum.
Quina aplicabilitat pot tindre el teu treball?
Podria començar dient que, partint d’un treball d’origen acadèmic, pense que la seua pretensió és posar-lo a disposició de sectors més amplis de lectores i lectors amb interès per la història i pel procés de configuració de la Mediterrània com un espai articulat al voltant de xarxes d’agents transnacionals.
Dins de les universitats d’àmbit estatal les perspectives transnacionals i globals han arribat més tard que a uns altres països. Segons la meua opinió, aquests tipus de recerca poden donar un impuls a transformar les nostres explicacions docents i donar a conèixer processos que escapen de marcs territorials tan definits i únics, més encara en la història moderna on les fronteres estaven molt menys definides. Amb aquesta intenció la tesi doctoral eixirà publicada gràcies a la Fundació Noguera durant aquest any 2019.
Doctorar-se facilita la inserció laboral?
El món laboral després del doctorat és ben bé incert, sobretot en l’àmbit de les humanitats. D’una banda, cal indicar que continuar en l’àmbit acadèmic suposa una carrera d’obstacles i temporalitat. El meu contracte predoctoral fou de tres anys, però la tesi la vaig haver d’acabar un any més tard. Després vaig sol·licitar ajudes postdoctorals i va passar un any més. La febre burocràtica a l’Estat espanyol és molt més gran que a uns altres països europeus, com he pogut comprovar i, per tant, demanar ajudes postdoctorals suposa en molts casos alguns entrebancs. En el meu cas he pogut inserir-me en el món laboral seguint la carrera universitària, però en el camp de les humanitats no sempre és fàcil.
Recomanaries iniciar els estudis de doctorat? Quins consells donaries a una persona que vulga doctorar-se?
Portar a terme un doctorat és un repte, no mancat d’entrebancs i dificultats, però és gratificant. Ja no només pel producte final, sinó perquè durant el camí es produeix un procés de maduració personal, d’aprenentatge i de coneixença de moltes persones que fan de tu una persona més lliure. Cal pensar bé què és el que vols estudiar i sobretot per què et motiva, ja que al cap i a la fi hauràs de passar entre tres i quatre intensos anys de la teua vida treballant sobre un tema i, per a portar-lo a terme, necessitaràs paciència i passió.
Has participat activament, en alguna ocasió, en activitats de divulgació i comunicació científica? Quina importància creus que tenen aquestes activitats?
En el meu cas he assistit a una vintena de congressos a Espanya, Itàlia, Portugal i el Regne Unit, tant com a comunicant, com a ponent invitat i comentarista. Pense que l’assistència a aquestes activitats de divulgació i comunicació científiques han tingut un paper clau en el desenvolupament de la meua recerca. De fet, un bon nombre de persones que apareixen en l’apartat d’agraïments de la meua tesi les he conegudes en aquest tipus de reunions. L’intercanvi i el diàleg són imprescindibles en les recerques de caràcter humanístic.
El nostre treball és, generalment, molt individual. Treballem amb els documents, als arxius i les biblioteques, i de vegades ens podem arribar a sentir sols. L’ajuda dels directors i les directores, dels companys i les companyes de treball i dels equips d’investigació és imprescindible per arribar als nostres objectius, però també ho són les persones que trobes a les reunions científiques. És per això que considere que cal moure’s i acudir a aquests esdeveniments.
