Asbel Bohigues, Universitat de València

El proppassat 15 de setembre es va celebrar el Día Internacional de la Democràcia. La institució d’aquesta efemèride es va aprovar en l'Assemblea General de les Nacions Unides el 2007 fa tot just quinze anys. Però entre 2007 i 2022 han canviat moltes coses al món, entre les quals l'estat de la democràcia.

Durant la primera dècada del segle XXI hi va haver un cert optimisme sobre els avanços democràtics. Aquests s'emmarcaven en la tercera onada democratitzadora, concepte encunyat pel politòleg Samuel P. Huntington. Aquest concepte reflecteix una època d'avanços de la democràcia. Fins avui n’hi ha hagut tres:

• Durant el segle XIX i fins als anys 1920, amb l'ampliació del sufragi en diferents països.

• Després de la Segona Guerra Mundial fins a mitjan dècada de 1960.

• Des de la caiguda dels règims dictatorials de l'Amèrica Llatina i el sud d'Europa en els 1970 fins al col·lapse dels règims comunistes a Europa en els 1990.

Aquest optimisme, en definitiva, trobava suport en el fet que per primera vegada quasi la meitat de la població mundial vivia en règims que podien ser considerats democràtics, segons els informes de Freedom House o d'Economist Intelligence Unit.

Amb tot, igual que Huntington va parlar d’“onades”, també va parlar de “contraonades”, períodes en què la democràcia recula. A tota onada segueix una contraonada i cada vegada són més els treballs que assenyalen, amb proves empíriques, que ens trobem en una contraonada.

La Xina com a alternativa a la democràcia

Què ha canviat en tot just quinze anys? Per començar, encara que Francis Fukuyama se preguntaba si la història arribava a la fi amb la caiguda de l'URSS, ara sabem que no és exactament així (incloent-hi el mateix Fukuyama).

Si bé el model democraticocapitalista va mostrar les seues fortaleses enfront de les contradiccions i febleses del model sovieticocomunista, actualment ha sorgit una alternativa viable a aquesta opció democràtica: la Xina. El país asiàtic ha trencat esquemes i mostra com es pot aconseguir creixement econòmic sostingut, innovació tecnològica i millora en les condicions de vida sense ser una democràcia (òbviament, aquestes condicions de vida no inclouen drets i llibertats). La Xina presenta al món un model no democràtic que funciona i apareix com una alternativa seriosa i viable, a mitjà i llarg termini, al model democràtic.

Un altre aspecte a destacar en aquesta contraonada és la manera en què la democràcia està veient-se amenaçada. Si en èpoques passades (o no tant) la democràcia feia fallida per mitjà de colps d'estat o revolucions, amb el paper protagonista dels militars, ara la deterioració es dona per altres vies. Actualment la democràcia, més que fer fallida, s'erosiona, i aquesta erosió té la particularitat que és interna, no externa. Els règims democràtics, els estan erosionant des de dins les mateixes elits que exerceixen el poder del règim.

La democràcia continua estant sota amenaça, mai ha deixat d'estar-ho. Tot i això, en l'actualitat els seus oponents utilitzen altres formes, més subtils i lentes, però igualment destructores.

Darrere del que s'ha encunyat com a democratic backsliding es troben les elits polítiques que, amb les seues accions i discursos, poden estar soscavant la democràcia des de dins, fins i tot amb aparences democràtiques.

Que hi haja líders, partits o moviments que qüestionen obertament la democràcia no és una novetat. Sí que ho és que ho facen presidents i partits que governen, sense necessàriament qüestionar en públic la democràcia, però realment soscavant-la des de dins.

Bolsonaro i Bukele, dos exemples

A l’Amèrica Llatina, per exemple, veiem nombrosos casos en què els presidents mantenen discursos obertament intolerants o que a poc a poc modifiquen les regles institucionals per perpetuar-se en el poder. Possiblement, el Brasil amb Jair Bolsonaro i El Salvador amb Nayib Bukele són els casos més representatius d'aquesta tendència. Són elits que qüestionen la democràcia, però que juguen al joc democràtic i guanyen la partida. Tot des de la legalitat (encara que discutible), però atemptant contra la mateixa democràcia.

Tot això va portant la regió a un escenari complex en el qual, mentre que hi ha líders forts que es consoliden en el poder, la democràcia es va fatigant. En sòl europeu el millor exemple és Hongria, que oficialment ha deixat de ser una democràcia segons l'últim informe de Varieties of Democracy i, de fet, el Parlament Europeu ho ha reconegut en dates recents. No es pot comprendre la reculada democràtica d'Hongria sense entendre el paper que hi han tingut Viktor Orbán i Fidesz des de dins del sistema polític.

Els estudis sobre les elits poden donar-nos les claus de la seua actuació en les democràcies contemporànies. Afortunadament, aquests estudis són extensos i presenten una llarga trajectòria en les disciplines de la ciència política i la sociologia. Des del perfil sociodemogràfic dels representants i les seues actituds i opinions fins a la tria de ministres i les primeres dames.

Són aquests mateixos treballs els que ens donen les claus per a entendre el paper que tenen les elits en democràcia i com poden afectar-la des dels seus trets de personalitat fins a la seua preferència normativa per la democràcia o el seu radicalisme ideològic.

L'actual contraonada durarà mentre hi haja alternatives viables al model democràtic i les elits que qüestionen la democràcia guanyen eleccions i es perpetuen en el poder. Si les elits que condueixen el mateix règim democràtic estan disposades a soscavar-lo, bé perquè no hi creuen o bé perquè la seua concepció de democràcia no inclou els rivals (cosa que té poc de democràtic), la democràcia continuarà tenint maldecaps. Sempre n’ha tinguts, però ara el problema no és tant extern com intern.

Asbel Bohigues, Professor de Ciència Política, Universitat de València

Este artículo fue publicado originalmente en The Conversation. Lea el original.