Maja Wrzesien (she, her), Universitat de València

Fa temps vaig quedar amb un amic que feia molt que no veia. Vam passar una estona agradable, plena de rialles i converses estimulants.

Però quan la nostra cita arribava a la fi, el meu amic em va fer un comentari inesperat. “Tinc la sensació que no saps realment què vols”, va dir.

Li vaig demanar explicacions i em va criticar per la meua indecisió respecte als meus plans de carrera professional i com definia la meua relació amb la persona amb qui eixia. Fins i tot va qüestionar per què volia reunir-me amb ell sense un motiu específic a part de passar l'estona.

Encara que em sentia còmoda sense tenir totes les respostes, em va semblar que als seus ulls la meua vida era improductiva i el meu plantejament, més aviat indecís. Per la meua banda, jo volia estar oberta sense fixar de manera permanent el meu pla vital.

Bregar amb la incertesa no és fàcil

A mesura que creixem, no sols se'ns anima a aprendre, sinó que se'ns recompensa per saber. Obtenim bones notes quan coneixem la resposta i el lloc de treball desitjat quan reeixim a demostrar les nostres habilitats.

El coneixement és una cosa en què confiem constantment per avançar en el món. Però és possible modelar la nostra vida com si fos la taula periòdica dels elements? És el desconeixement només un signe d'immaduresa i indecisió, o no saber realment pot aportar algun valor addicional a la nostra existència?

Un estudi del University College de Londres va trobar que la incertesa pot causar més estrès que un estímul dolorós. Els investigadors van demostrar que saber que existeix una petita probabilitat de patir una descàrrega elèctrica pot fer que les persones experimenten molt més estrès que aquells que saben que definitivament rebran la mateixa descàrrega.

Segons els autors, aquest estrès relacionat amb la incertesa sembla aplicar-se a tota mena de situacions. Penseu només com es vau sentir la darrera vegada que el tren es va retardar i no sabíeu quant temps hauríeu d'esperar. O quan vau començar a eixir amb una persona nova i no sabíeu si li agradàveu realment.

Per això, abraçar la incertesa, sobretot en una societat com la nostra, en què el progrés i la productivitat compten més que mai, pot semblar, si no inútil, sí que almenys aterridor.

Ara bé, i si us digués que no saber pot ser una cosa realment bona?

La llum és molt millor ací!

En el seu darrer llibre, l'escriptor i economista Russ Roberts ofereix un relat convincent de com evitar enfrontar-nos al fet de no saber pot resultar realment enganyós. Roberts utilitza una metàfora per a il·lustrar aquest fenomen.

Imaginem que una persona torna a casa de nit tard, s'adona que ha perdut les claus i comença a buscar sota el fanal. Una altra persona ve i s'ofereix a ajudar-la. Busquen una estona, però no troben les claus. L'ajudant voluntari pregunta: “Les has perdudes ací?”. “No”, contesta el propietari de les claus, “però la llum és molt millor ací!”.

Encara que siga economista, una professió que es dedica a modelar i predir la nostra realitat, Roberts suggereix que les nostres decisions vitals més importants (allò que ell anomena “problemes salvatges”) són precisament aquelles en què el coneixement i les tècniques analítiques poden resultar poc útils.

Limitar-se únicament al que coneixem és com buscar les claus perdudes on hi ha la llum, en compte d'explorar tota la gamma de possibles opcions que ens esperen en la foscor. Només en la foscor podem descobrir qui volem ser realment i connectar amb els nostres valors més profunds.

De manera que si esteu preguntant-vos si és el bon moment per a fer un canvi radical de carrera, o si la persona amb qui eixiu és la indicada, probablement una anàlisi cost-benefici en un full de càlcul d'Excel no és l'eina més adequada. En canvi, fer un passet cap a l'experiència de la incertesa podria aportar interessants revelacions.

El núvol del no saber

Pero ¿qué hacer una vez que nos adentramos en la oscuridad de no saber? El escritor y crítico norteamericano Tom Lutz reflexiona sobre este tema en una de sus conferencias, mencionando la obra de un monje cristiano del siglo XIV titulada La Nube del no saber. 

El monjo afirma que el millor que podem fer quan no sabem una cosa és experimentar-la. Recomana abordar-la com si caminéssem en un núvol. Això, al seu torn, en les seues paraules, podria acostar-nos el màxim possible a Déu.

No sé què heu fet vosaltres, però jo no he caminat mai en un núvol. Ara bé, puc recordar el meu darrer passeig pel camp en un matí boirós. A penes podia veure-hi a través de les diminutes gotes d'aigua suspeses en l'aire. Els passos se’m van tornar pausats i cautelosos, i em van revelar el camí només a cada pas que feia.

No podia fer més que confiar i esperar que en algun moment l'aire es buidaria i podria avançar amb més confiança o que aquests mateixos passos em conduirien cap a la destinació apropiada.

Irònicament, la confiança que va fluir naturalment mentre vaig estar caminant entre la boira em resulta molt més difícil de trobar en prendre decisions importants en la meua vida, perquè analitze massa aquella mateixa experiència per mantenir-ne un cert control.

Un enfocament diferent del coneixement

Pot ser que arribe el dia en què simplement acceptaré que no tot en* la vida es pot entendre i modelar, i evitaré així el dolor innecessari del bondage mental autoinfligit. En canvi, rebré un altre tipus de regal, com suggereixen Jess Linz i Anna Secor: el de connectar amb una cosa més gran que nosaltres mateixos, la “desconcertant irresolubilitat de la complexitat”.

Com bé afirma Roberts, reconèixer que no tenim control no implica necessàriament que no hi haja cap mena de control. En canvi, ens convida a confiar, a mantenir-nos atents a la informació nova que va sorgint a mesura que avancem. Una oportunitat per a revisar contínuament l'esborrany previ del nostre pla de vida.

De manera que sí: soc culpable de no saber amb certesa què vull en la vida! Però bé, créixer com a ésser humà significa explorar qui som i aprendre de les nostres experiències, no?

I si sou com jo, algú que tendeix a analitzar-ho tot en excés i acumular coneixement sense descans, us convide a concedir-vos un moment per a portar suaument la ment accelerada al moment present. Pot ser sorprenentment gratificant. A utilitzar sense moderació aquest estiu!

Maja Wrzesien (she, her), Postdoctoral research fellow, Universitat de València

Aquest article es publicà originalment en The Conversation. Llegiu l'original.