Concepción Blasco Ros, Universitat de València i Sandra Montagud Romero, Universitat de València

En la darrera dècada, el consum recreatiu del fentanil s'ha incrementat de manera considerable, cosa que ha generat i continua generant estralls als Estats Units. En qüestió de tres anys, les morts per sobredosis d'aquest opiaci han augmentat en més del 90%. En 2021 se li van atribuir uns 70 000 defuncions en aquell país.

Però ja no és un fenomen exclusivament nord-americà. Per exemple, segons les estadístiques del Pla Nacional sobre Drogues (EDADES 2022) d'Espanya, el 15,8% de la població de 15 a 64 anys reconeix haver pres analgèsics opioides amb recepta o sense alguna vegada. Concretament, el consum del fentanil s'ha incrementat del 3,6% el 2020 a un 14% el 2022.

A més, cal destacar que sovint es combina amb altres fàrmacs, com l'alcohol, l'heroïna o la metadona, cosa que n’incrementa els efectes i, en conseqüència, l'addicció al fàrmac o, fins i tot, causa la mort.

Més addictiu, tòxic i barat

Com apuntàvem adés, el fentanil pertany a la categoria dels opiacis (que poden ser d'origen natural o sintètic), un dels analgèsics més potents de què disposa la humanitat. La substància natural, coneguda com a opi, s'obté de la planta Papaver somniferum –més coneguda com a cascall–, l'ús de la qual és conegut des de l'antiguitat.

Tot i ser fàrmacs molt útils en la medicina, en els darrers anys s'ha registrat un ràpid creixement del mercat negre dels opiacis sintètics. És la nova moda en el món de les substàncies psicoactives.

Aquests compostos estupefaents tenen propietats similars a la morfina i a l'heroïna, però el seu potencial addictiu i la seua toxicitat són més grans. A això, cal afegir-hi que són més barats de fabricar i, per tant, econòmics per al consumidor, fet que incrementa el risc de sobredosi.

I entre aquests nous fàrmacs de laboratori destaca el fentanil, cinquanta vegades més potent que l'heroïna. Sintetitzat per primera vegada el 1960 pel metge i investigador belga Paul Janssen, va ser utilitzat a partir de 1963 com a analgèsic intravenós. Però en els anys setanta i vuitanta va començar a consumir-se amb altres fins.

Així segresta el cervell

En el nostre organisme hi ha més de vint pèptids opiacis endògens, com les endorfines, les encefalines i les dinorfines. Actuen mitjançant receptors específics i faciliten que substàncies sintètiques com el fentanil tinguen llocs específics on produir els seus efectes.

Sabem que, dins del sistema nerviós central, aquests compostos estimulen el que coneixem com a sistema cerebral de la recompensa. Aquest circuit comprèn diferents estructures –escorça prefrontal, àrea tegmental ventral, nucli accumbens– i s'encarrega de regular el plaer, memoritzar estímuls del nostre entorn, facilitar l'aprenentatge i controlar els nostres comportaments.

La potent estimulació que indueixen les drogues sobre aquest sistema provoca neuroadaptacions (canvis cerebrals) i promou la tolerància (farà falta cada vegada una més dosi més gran per a aconseguir els efectes desitjats), la dependència, l'addicció i la síndrome d'abstinència.

L'efecte plaent o reforçant produït pel fentanil depèn del sistema dopaminèrgic mesolímbic, les vies que usa el neurotransmissor dopamina per a distribuir-se pel cervell. Ara bé, després d'un consum continuat comencen a produir-se les primeres neuroadaptacions que afecten l'estriat dorsal, regió implicada en la formació d'hàbits.

Els òrgans reclamen la droga

Si el consum s'interromp, apareix un estat emocional negatiu que posa en marxa el circuit de l'estrès. Aleshores augmenta l'alliberament del neurotransmissor noradrenalina, s'encén l'amígdala i s'incrementen els nivells del factor d'alliberament de la corticotropina, una hormona també relacionada amb la tensió emocional.

Aquest remolí de reaccions provoca símptomes vinculats a l'activació del sistema nerviós autònom, la funció del qual és regular l'activitat dels òrgans interns –cor, fetge, òrgans reproductors, glàndules sudorípares, etc.– per a adaptar-se a les demandes del medi. Són els tremolors, les suors, els vòmits o la taquicàrdia amb els quals es manifesta la síndrome d'abstinència quan cessa l'administració de la droga.

A més, l'aparició de l'ànsia per aconseguir i consumir la substància es relaciona amb neuroadaptacions en l'escorça cerebral, l'hipocamp i l'amígdala, que intensifiquen el desig davant els senyals associats al consum.

Totes aquestes transformacions promouen l'addicció, una malaltia crònica, per la qual cosa deixar de prendre fentanil resulta cada vegada més complicat. L'organisme ha generat la necessitat de la droga per a poder funcionar.

Concepción Blasco Ros, Dra. en Psicobiologia, Universitat de València i Sandra Montagud Romero, Professora Ajudant Doctora, Universitat de València

Aquest article es publicà originalment en The Conversation. Llegiu l'original.