María Ángeles Molpeceres, Universitat de València i Berta Chulvi Ferriols, Universitat de València

Notícies falses, fets alternatius o –per dir-ho de manera més tradicional– senzillament mentides: aquests termes s'han fet omnipresents en qualsevol anàlisi del discurs polític.

Paral·lelament, hem assistit en els darrers anys a una autèntica explosió de serveis professionals de verificació, això és, serveis amb la missió de contrastar les afirmacions dels polítics amb les dades disponibles. Sense anar més lluny, el Fact Checker –el servei de verificació del Washington Post– té registrades, i a la disposició de qualsevol, 30 573 afirmacions falses o enganyoses de Donald Trump en quatre anys de presidència: una impressionant mitjana de més de vint mentides diàries.

Tot i això, Trump va rebre més de 72 milions de vots en les eleccions presidencials del novembre passat, 10 milions de vots més que en les eleccions de 2016. Què està passant? Com pot ser que la pràctica ordinària de la mentida, a un nivell tan escandalós, no penalitze en absolut el suport electoral d'un polític? És que a la ciutadania ens agrada que els polítics ens mentisquen i ens enganyen?

Els líders polítics probablement han mentit sempre per aconseguir el poder i salvaguardar els seus interessos. Aquestes mentides han sigut a vegades menors, a vegades mitjanes i a vegades grans mentides, depenent del seu grau de ruptura amb el ‘teixit de la realitat’, en paraules de Hannah Arendt.

A Espanya, per exemple, tenim el record relativament recent de la cobertura informativa que el govern de José María Aznar va organitzar sobre els atemptats d'Atocha amb l'esperança de fer creure al públic, almenys fins al dia de les eleccions, que l'autoria dels atemptats era d'ETA, quan les seues pròpies forces policials ja disposaven d'informació que apuntava al terrorisme islamista.

El fet sorprenent no és que els polítics mentisquen, que oculten o falsegen informació. La novetat –i, per consegüent, allò que mereix una anàlisi– és que aquestes mentides, encara que es revelen com a tals, avui dia no semblen ser castigades per l'electorat.

La gestió informativa d'Ángel Acebes molt probablement li va costar al Partit Popular les eleccions generals del 14 de març de 2004. Fa sis mesos, en canvi, una estratègia similar va proporcionar a Donald Trump un rèdit electoral de 10 milions de vots, malgrat que en aquests quinze anys s'han generalitzat i professionalitzat molt i molt els serveis de fact-checking.

Es diria que la política del segle XXI ha aconseguit crear una atmosfera en què la realitat és irrellevant i la mentida ja no provoca la indignació moral de la ciutadania. Però com és possible crear aqueixa atmosfera en què la mentida ja no importa? La psicologia social ens dona algunes claus per a comprendre-ho.

Fets, opinions i complexitat informativa

La psicologia social clàssica va assenyalar fa ja molt que les persones ens representem les qüestions que se'ns formulen de dues formes principals: com a judicis de fet o com a judicis d'opinió.

Les primeres –judicis de fet– són aquelles qüestions que considerem ‘objectives’ i entenem que existeix un criteri empíric amb el qual contrastar-les: per exemple, si és més extens el territori d'Espanya o el de Suècia.

Les segones –judicis d'opinió– són qüestions que considerem ‘subjectives’ i en què el criteri de contrast és necessàriament consensual i dependent de les opinions d'altres persones: per exemple, si és més bonica Barcelona que Estocolm.

És important ressaltar que la noció mateixa de mentida només té sentit en el primer marc mental, el dels judicis que ens representem com a ‘objectius’: mentir és afirmar una cosa que se sap contrària a l'evidència empírica, no pas discrepar de l'opinió d'una majoria social.

El debat polític contínuament maneja tots dos tipus de qüestions, i en moltes no és clara la frontera entre aquestes dues categories que tan òbvies semblen al nostre sentit comú.

Semblaria que la major o menor bellesa d'un territori és una qüestió subjectiva, però les institucions es passen la vida valorant la qualitat del patrimoni natural i cultural. Els líders polítics són conscients d'aquesta ambigüitat i indefinició en la naturalesa de les qüestions a debat; la ciutadania sovint no hi repara.

A més, la informació que es maneja en les nostres societats postindustrials complexes desborda de bon tros les capacitats de verificació de cada individu: encara que el càlcul del PIB o de la taxa de desocupació fossen qüestions enterament empíriques i ‘objectives’, no sabríem com calcular-los.

Això fa que, en última instància, fins i tot per a verificar les qüestions ‘de fet’, depenguem de l'opinió d'altres persones: els experts, aquells que tenen accés al criteri i a la informació necessària per a verificar les afirmacions que es fan.

La ruta central i la ruta perifèrica

La complexitat informativa té, a més, una altra conseqüència crucial, i és que les persones no sols no disposem de la capacitat, sinó tampoc de prou motivació per a avaluar acuradament tot allò que sentim: sovint pensar tant no ens compensa, i recorrem a un processament basat en regles simples de decisió, cosa que en cognició social es coneix com a processament heurístic.

Aqueixes regles de decisió són diferents depenent de com ens representem la qüestió. Si es tracta d'una qüestió ‘objectiva’, pensarem que té més probabilitats de ser correcte el que coincideix amb les dades, i aleshores el contrast amb l'evidència que ens proporcionen totes aqueixes eines de verificació pot ser un criteri vàlid. Si es tracta d'una qüestió ‘subjectiva’, pensarem que té més probabilitats de ser correcte el que opina la majoria de les persones afins a mi, i llavors el criteri vàlid serà què afirma el meu propi grup.

La representació de l'escena política

El marc adés esbossat ens permet entendre una mica millor què està passant en la política actual. Si ens representàvem la política com l'art de donar respostes congruents amb la realitat empírica, la veritat i el coneixement expert serien criteris crucials de decisió. Però l'escena política, en les darreres dècades, s'ha convertit en un espectacle que s'assembla molt a una lliga esportiva en què competeixen diferents equips i molt poc a un debat sobre quin és la millor resposta als problemes de la ciutadania.

En aquest marc, el criteri del contrast amb les dades no és rellevant, i el criteri de validació que funciona és què afirma el meu propi grup. D'ací ve que observem amb sorpresa el poc efecte que tenen les dades per a persuadir a l'electorat.

La paradoxa és que els qui ocupen l'arena política –partits i mitjans de comunicació– continuen organitzant el seu discurs com si la batalla s'estigués lluitant en el terreny de les qüestions empíriques: acusen els seus oponents de mentir i presenten les seues afirmacions com ‘la veritat’. És mera retòrica. En el fons, saben bé que l'electorat fa temps que funciona en un altre marc: el de la competició entre identitats i grups socials, en què el criteri de veritat no és la verificació empírica, sinó qui diu què.

María Ángeles Molpeceres, Professora de Psicologia Social, Universitat de València i Berta Chulvi Ferriols, Professora Associada Departament Psicologia Social i de les organitzacions, Universitat de València

Este artículo fue publicado originalmente en The Conversation. Lea el original.