Orawan Pattarawimonchai/Shutterstock

María Ros Ramírez de Arellano, Universitat de València; Lucía Hipólito Cubedo, Universitat de València i Víctor Ferrís Vilar, Universitat de València

Les drogues formen part de la nostra societat, amb totes les seues formes i aplicacions. Des del tabac a l'alcohol, passant pels opiacis, sempre han estat de moda. En els mitjans veiem constantment notícies relacionades amb la crisi del fentanil, la legalització del cànnabis i els efectes antioxidants del consum de vi. Però, quina és la base química que fa que aquestes substàncies siguin tan populars i perilloses?

Un vell costum

La història del consum de drogues és pràcticament tan antiga com la de la humanitat. Ja a l'Edat Antiga, moltes drogues com l'opi van recórrer àmpliament les civilitzacions de la conca mediterrània, sobretot aplicades com a remeis medicinals. Malgrat l'avís de pensadors com Diàgores de Melos (“és millor patir dolor que tornar-se depenent de l'opi”, segle V abans de l'era comuna), l'aplicació recreativa de les drogues no va tardar a arribar.

Un altre exemple de droga popular des de l'antiguitat és l'alcohol. Perses, grecs, xinesos, egipcis, maies, romans… Per tot arreu del món, l'elaboració i el consum de begudes alcohòliques formava part de la vida social, espiritual i cultural de cada civilització. Avui dia la situació es manté: el consum moderat d'alcohol en la cultura occidental està normalitzat, legalitzat i esampat en gran part de la població. A vegades, el cinema, la televisió i la música fins i tot glorifiquen ingerir-ne i m'emfatitzen els efectes eufòrics.

Quin és el secret d‟aquestes substàncies? Com és possible que afecten la nostra química cerebral fins al punt d'influir en el decurs de les civilitzacions?

La resposta es troba en un conjunt d'àrees interconnectades del nostre cervell conegut com a sistema mesocorticolímbic.

Està enganyant-me la meua dopamina?

Per fer-nos saber que un estímul és beneficiós per a la supervivència, el nostre cervell s'encarrega que ens agrade. En són exemples les sensacions de plaer que experimentem a través d'un menjar calòric, el sexe i la interacció social.

Acompanyant aquesta sensació, el nostre cervell també assenyala aquest estímul i fa que aprenguem que ens ha agradat: així és més probable que repetim aquesta activitat positiva. De fet, gràcies a aquest sistema tindrem a més una gran motivació, necessària pe a posar en marxa el nostre cos i així obtenir aquests estímuls.

Són sempre importants per a la supervivència les conductes que es veuen reforçades? La resposta és que no.

El sistema mesocorticolímbic encarregat de la recompensa es pot piratejar.

A escala cel·lular, les dues regions més rellevants d‟aquest sistema són l‟àrea tegmental ventral i el nucli accumbens. Les neurones de la primera regió connecten amb les de la segona i envien una molècula neurotransmissora anomenada dopamina. Aquesta compleix un rol essencial en la recompensa: quan s'augmenta el nivell de dopamina que s'allibera s'inicien una sèrie de processos. El resultat final és que aprenem que aquest estímul és important per a la supervivència i provoca que estiguem més motivats per tornar a cercar-lo en el futur.

Aquest sistema requereix regulació. D'això, se n'encarreguen unes proteïnes en la superfície cel·lular anomenades receptors opioides. És ací on entren en joc les drogues i el pirateig del sistema: aquest tipus de receptors poden activar-se tant per estímuls naturals com per les drogues. En activar-se, s'intensifica l'alliberament de la dopamina.

El resultat és que al nostre cervell li agraden aquestes drogues, aprèn que són estímuls importants i ens motiva a aconseguir-les, encara que no aporten avantatges per a la supervivència.

D'aquesta manera s'expliquen parcialment els efectes eufòrics i els reforçadors del consum agut d'aquestes substàncies. Ara bé, també és la base de la cara més fosca: l'addicció. Què passa quan lús de drogues es cronifica?

La fina línia entre l'eufòria i el dolor

Si bé el consum moderat de drogues es normalitza i fins i tot se celebra en contextos socials, pot desencadenar problemes greus. El consum prolongat d'alcohol i d'altres substàncies no sols afecta les nostres percepcions i comportaments, sinó que també deixa la seua empremta en el cervell d'una manera que pot ser difícil de revertir.

Recordem que el nostre sistema mesocorticolímbic és un sistema de recompensa, dissenyat per fer-nos sentir bé quan duem a terme accions beneficioses. Tot i això, el consum repetit d'aquestes substàncies pot fer que el seu funcionament canvie i que allò que solia produir plaer ja no en produïsca en la mateixa mesura.

Aquests canvis en les capacitats reforçadores de l'alcohol i els opioides es deuen, entre altres coses, a reduccions en l'alliberament de dopamina. Però, qui és responsable d'aquestes alteracions?

Igual que hi ha receptors d'opioides –receptors d'opioides mu– que provoquen un increment en l'alliberament de dopamina i són responsables del reforç positiu, n'existeixen d'altres –receptors d'opioides kappa– que actuen de manera oposada. És a dir, la seua activitat fa que disminueïsca l'alliberament del neurotransmissor i ocasiona efectes contraris: disfòria, aversió i pèrdua de motivació.

Durant el consum repetitiu de substàncies com alcohol i opioides tenen lloc canvis en l'expressió d'aquests receptors. Mentre que els mu estan cada vesgada menys actius, els kappa ho estan cada vegada més.

La disminució de la capacitat de les drogues per a generar sensacions plaents fa que aquestes es tornen menys gratificants amb el temps. Aquest fet, juntament amb els estats disfòrics que es manifesten en absència de la substància, condueixen a escalades en el consum amb la finalitat d'autotractar aquest malestar.

Aquest mecanisme és tan important en l'addicció que fins i tot s'ha encunyat un nou terme, difós en la forma anglesa hyperkatifeia, del grec katéfeia, que significa “abatiment” o “estat emocional negatiu”. Curiosament, aquestes alteracions en els receptors d'opioides són similars a les que ocorren en situacions de dolor crònic i poden desencadenar estats negatius com ara  falta de motivació, ansietat i depressió.

La conclusió és que el consum continuat de certes substàncies pot tenir conseqüències físiques, mentals i socials greus, i alterar la manera en què el nostre cervell experimenta el plaer i el dolor. No cal, doncs, estranyar-se que l'addicció a les drogues faça tocar fons. Encara que es disfressen com a aliades per anar trampejant els problemes, acaben convertint-se en el problema més gros.

María Ros Ramírez de Arellano, Doctorand en Neurociències, Universitat de València; Lucía Hipólito Cubedo, Professora en l'àrea de Farmàcia i Tecnologia Farmacèutica, Universitat de València i Víctor Ferrís Vilar, Doctorand en Neurociències, Universitat de València

Aquest article es publicà originalment en The Conversation. Llegiu l'original.