Carmen Aranegui Gascó, Universitat de València

En 1897 es va exposar al Museu del Louvre un bust femení esculpit en calcària denominat Dama d'Elx. La peça, procedent de l’Alcúdia d'Elx (Baix Vinalopó), va cridar l'atenció d'hispanistes internacionals, fins aleshores enlluernats per l'art i la literatura dels segles XV al XVII. Amb ella, la genialitat espanyola es remuntava a l'antiguitat, patent en una dama en què van veure la genuïna representació d'Ibèria.

Això va desplegar el reconeixement internacional de la cultura ibèrica dels segles V a II abans de l’era comuna (a. e. c.). Després d'aquesta projecció, el govern de Franco va exigir que retornés a Espanya en 1940, cosa que va ocórrer en 1941 i va ser celebrat com la recuperació emblemàtica de la raça ibera. Amb aquest caràcter va quedar instal·lada al Museu del Prado fins al 1971, quan es va traslladar al Museu Arqueològic Nacional (Madrid), on es conserva.

La cultura ibèrica es presenta a la zona mediterrània hispànica després de tres segles de contactes dels seus habitants amb colonitzadors procedents de Fenícia i Grècia. A partir del 500 a. e. c. les poblacions iberes també ocupen ciutats emmurallades i llogarets.

L'arqueologia i l'art donen a conèixer homes guerrers i dones engalanades. En elles ens centrarem ara mateix. En les (poques) coses que en sabem.

Teixint la vida

Quan es va instaurar la divisió entre la ciutat i el camp, es van establir oppida (nuclis urbans), emmurallats i amb traçat regular, i llogarets o caseries d'extensió molt menor. Més enllà de la llar, es creu que aleshores els espais específics destinats a les dones eren el molí i el teler.

La representació de la dona filant o teixint es prodiga amb caràcter selectiu al Mediterrani coetani de les iberes, associada a un segment senyorial urbà, sense implicació laboral. Teixir (el destí, la vida…) apareix així mateix com una competència sobrenatural pròpia de les deesses que tenen a les seues mans el futur de la humanitat. Era un ofici al qual les senyores o les joves de la ciutat podien incorporar-se per demanar la tutela divina per a la seua comunitat.

Des de l'estudi de la iconografia s'ha arribat a dir que teixir representava per a la dona el que lluitar era per a l'home. Totes dues aptituds al·ludeixen a idealitzacions de gènere pròpies d'una cúpula ciutadana que garanteix la seguretat, la continuïtat dels llinatges i el benestar del grup.

A través de la filadora i de la teixidora el sexe femení es fa partícip de la societat del seu temps i aporta alguna cosa més que la seua capacitat reproductiva, en un moment en què el fet familiar s'introdueix en el ritual urbà, en què l’àmbit privat guanya espai en l’espai públic.

Dones musicals

Una altra imatge que presenta les dones en la societat ibèrica és la de les flautistes. Als oppida importants se celebraven festes en què es promovia la identitat col·lectiva d'un territori mitjançant desfilades, cavalcades i competicions protagonitzades per la cúspide de la societat local entesa en sentit ampli.

Les dones hi participaven activament i en queda constància en la pintura dels atuells ibèrics. Aquests frisos acrediten a Edeta/Llíria (Camp de Túria) i a la Serreta (Alcoi*) la vigència de dones instruïdes en la música i la dansa que desfilen al costat dels homes. Aquest costum eleva la cultura ibèrica sobre la resta dels pobles preromans de la Península i l’acredita com a pionera a associar allò que és simbòlic en femení a fet públic.

Això és propi d'un sentit de la pertinença més estable que el d'aquells grups que només xifren la seua identitat en la representació dels homes armats partidaris d'un cap, que els necessita per al seu futur incert, segons admet l’etnoantropologia.

Poques referències

L'antiga societat ibèrica no presenta textos propis. Així, els autors clàssics que la van esmentar ho van fer aplicant els esquemes culturals que regien als seus països d'origen o descrivint curiositats de la seua personal experiència, en el cas d'haver visitat el país, sovint animats per estereotips i llegendes.

Aquestes fonts descriuen alguns detalls curiosos del seu aspecte físic, com que es depilaven el front i es cobrien els cabells amb un tympanon o mitra, com assenyala Estrabó (63 a. e. c. - 23). Però clares vegades apunten res amb més contingut per a la mirada contemporània.

L'historiador siríac Nicolau Damascè (64-4 a. e. c.) recull un aspecte artesanal interessant (Fontes Historiae Graecae III, 456; fragment atribuït a Èfor, historiador grec del segle IV a. e. c.), quan indica que les iberes vestien túniques ricament adornades, amb cinyell o sense, i explica que tots els anys exposaven en públic les teles que havien teixit. Homes elegits per votació jutjaven i honraven degudament la que hi havia treballat més.

En altres recopilacions es repeteix la mateixa notícia especificant el caràcter festiu que tenia tal esdeveniment i els regals que rebien les dones que havien teixit un nombre més alt de teles i les més belles, ja que les iberes havien de competir en bellesa i presentar les mesures més ajustades als cànons imposats.

Dones enterrades amb poder

A través dels elements materials que componen els dipòsits funeraris s'han pogut identificar dones en necròpolis reservades a persones de prestigi i poder, que deixen així de ser exclusivament masculines.

L'exemple paradigmàtic és, sense cap dubte, la tomba 155 de la necròpoli del Cerro del Santuario. Allí es va trobar la Dama de Baza (Granada), un enterrament individual d'una dona d'uns trenta anys, datat a mitjan segle IV a. e. c.

Reuneix armes i atuells exclusivament ibèrics per quadruplicat –cas únic–, amb un sol objecte associat al treball de filar. La tomba està encapçalada per l'estàtua d'una dona asseguda en un tron, que conté les cendres de la difunta. La imatge és honrada amb quatre armadures constituïdes per falcata (l'espasa corba ibèrica), escut i llança. A més, rep altres tantes àmfores petites i quatre atuells repintats a joc amb l'escultura, entre altres ofrenes.

La Dama entronitzada projecta no sols riquesa sinó estatus social.

De la necròpoli al santuari

Els llocs fora de la llar on es practicava periòdicament algun tipus de ritual col·lectiu van configurar el paisatge sacre ibèric. S’hi dipositaven exvots que traduïen allò que se celebrava, allò que es demanava i el fet social.

En el trànsit del segle IV al III a. e. c., la consolidació de la ciutat va instaurar una nova ideologia. Com a conseqüència, els santuaris van superar les necròpolis com a espais de cohesió i van afavorir que una ciutadania més inclusiva es reconegués com a part d'un tot i reafirmés la seua identitat. En aquesta època augmenten les representacions de dones, encara que només a la cova de la Lobera (Castellar de Santisteban, Jaén) predominen els exvots de petits bronzes femenins.

Les imatges femenines van adquirir protagonisme a partir de la troballa, en 1870, al santuari del Cerro de los Sants (Montealegre del Castillo, Albacete), de la Gran Oferent (1,36 m d'alçada).

La Gran Oferent subjecta un vas caliciforme amb les mans carregades d'anells, distintiu propi de les persones amb autoritat i competència. S'ha proposat que devia ser l'encarregada d'efectuar les ofrenes importants o, tal vegada, una sacerdotessa.

En la sèrie femenina que l'acompanya es reconeixen grups d'edat: les figures dretes, amb un vas caliciforme i els cabells trenats, al·ludeixen a un segment juvenil diferent del de les dones amb mitra sobre el cap, més madures, i del de les sedents amb les mans sobre els genolls, probablement matrones.

Encara que algunes van descalces en consideració al lloc on eleven la pregària, totes porten vestimentes ibèriques, amb túniques superposades i pesants mantells de llana. I, sobretot, porten collarets, braçalets, anells i adorns als cabells que les caracteritzen com a pertanyents a la cúspide de la seua societat.

Són, però, molt pocs els homes vestits amb túnica ibèrica, a vegades adornada per a realçar el seu prestigi. D'aquesta manera són les dones eles qui mantenen la identitat d'un santuari, la vida del qual transcorre en pau.

Nous estudis

En l'actualitat va guanyant consens la necessitat d'interrogar les dades històriques d'una manera diferent de la pròpia de la tradició paternalista que, segons el que s’ha vist, ja portem al coll més de vint segles.

La història de les iberes ha avançat perquè des de la dècada de 1990 s'han obert nous camins en les ciències socials, a partir del feminisme i dels estudis de gènere, que consulten els arxius críticament. En els darrers trenta anys s'ha documentat el seu lideratge en la quotidianitat, en les pràctiques rituals i en els cercles de poder dels pobles de la meitat oriental de la península Ibèrica, entre el segle V a. e. c. i el canvi d'era.

La mirada reivindicativa ha rescatat les més famoses representacions de dames iberes del misteri en què estaven recloses per retornar-les a la vida.

Carmen Aranegui Gascó, Catedràtica d'Arqueologia emèrita, Universitat de València

Aquest article es publicà originalment en The Conversation. Llegiu l'original.